Errors en cadena

El primer error és fonamental, per l'obstinació, la continuïtat, la persistència, la ceguera... Davant del repte, la llei i el silenci; la passivitat, per tant. No cal fer res perquè la llei ho diu tot sobre l'assumpte.

El segon error és conseqüència del primer i fruit específic de l'arrogància, aquesta creença absurda en un poder abassegador, que és el de la llei i l'Estat, fins al punt d'abaixar la guàrdia respecte a la valoració de l'adversari: l'hybris es tradueix en una credulitat infantil, just quan el cavall ja ha entrat a Troia.

El tercer error és demanar la prohibició per part dels tribunals i no preparar-se per executar-la. L'arma de la dissuasió queda neutralitzada. L'amenaça de l'ús de la força que rau silenciosa en el fons del poder sobirà ha deixat d'existir. L'Executiu ja no és creïble, però tampoc ho és el tribunal que ha dictat la prohibició. El mal a les institucions és incommensurable. Un poder que amenaça sense després colpejar i colpeja després quan ja no toca esdevé la riota de tothom i un perill per allò que encara queda d'ell mateix.

El tercer error és demanar la prohibició per part dels tribunals i no preparar-se per executar-la

El quart error, que encara no s'ha comès, pot ser letal. En política tots els errors tenen remei mentre som vius, però tenen mal remei si a cada error aconseguim afegir-n'hi sempre un altre a continuació. El repte ha arribat a la seva culminació i qui el va plantejar l'ha guanyat: de moment, perquè no hi ha partida sense revenja ni pa al pes sense torna. Ara, cal tenir en compte que un altre error farà reviure el repte i insuflarà noves energies al reptador. I l'error nou que es prepara és aquest: intentar aplicar la força en què es basava la dissuasió quan ja ha passat el temps de la dissuasió i només queda espai per reconèixer lleialment l'abast i també la limitació de la derrota i asseure's a negociar.

Aquest jugador menystingut i debilitat ha fet el mat del pastor a qui es creia mestre secular de l'escaquer. És veritat que això només és la primera mànega. El mestre titular té temps per reaccionar, com a mínim sobre el paper, sobretot si sap trobar un ritme llarg a una partida que se li planteja peremptòria i definitiva. L'element tràgic l'aporta la seva incapacitat per desviar-se del rosari d'errors per als quals sembla programat i que el dirigeixen indefectiblement a cometre el quart error, que serà letal per a ell personalment i donarà una empenta inusitada a l'adversari al qual vol castigar per la victòria obtinguda. No hi ha més mal conseller per al perdedor que el mal perdre.