Selecciona Edició
Connecta’t

Paraula de Guardiola

Si l'entrenador del Bayern de Munic diu que Luis Enrique se'n sortirà, doncs oli en un llum

Guardiola, votant a la consulta de diumenge
Guardiola, votant a la consulta de diumenge EFE

Ningú sap ben bé què li passa al Barça, si és que li passa alguna cosa. Ha dit Guardiola que només és qüestió de temps i, per tant, no s'han de donar més voltes als partits que han sortit malament o als moments dolents de joc, últimament força apreciables, com va ser la primera part d'Almeria. A vegades les coses, vistes des de fora, són diferents de com es perceben des de dins, i si l'entrenador del Bayern de Munic diu que Luis Enrique se'n sortirà, doncs oli en un llum. No hi ha per què dubtar d'un barcelonista que coneix molt bé el tècnic asturià, el Barça i el Camp Nou.

La paraula de Guardiola va a missa per a molts culers, perquè transmet el seu coneixement amb molta passió i especial sentiment, com va quedar clar quan va retratar Mourinho al Bernabéu en vigílies de la Champions. Aquell dia, a l'abril del 2011, va aixecar l'ànim de la gent blaugrana després de perdre la final de la Copa del Rei i a Madrid s'anunciés un canvi de cicle futbolístic. El seu lideratge va permetre superar un moment de debilitat del Barça. Tenia una fe cega en els seus futbolistes i la seva determinació va ser contagiosa, tot i que la directiva de Rosell xiulava i tocava el violí.

La junta de Bartomeu fa ara més o menys el mateix, per més declaracions grandiloqüents que hi hagi. Tots esperen que entri la pilota, però cap directiu sembla que bufi perquè traspassi la ratlla de gol, talment com si fossin espectadors i no protagonistes de la situació que viuen l'equip i el club. No tenen l'ascendent ni tampoc el sentiment per posar-se al capdavant i esperonar els aficionats. El seu fort no és la comunicació i es passen el dia fent números, dedicats al comerç. Fa la sensació que no són futbolers, o bé que no saben transmetre quins són els seus gustos i els seus ídols.

Parlen a granel del model i dels valors, com si hi fossin de tota la vida i no s'haguessin de cuidar. La seva obsessió és buscar diners per salvar el club i evitar que l'equip sigui previsible, convençuts com estan que li han trobat el truc i per això ha deixat de guanyar. Ara mateix fa por que, amb el joc, no passi el mateix que amb el patrocinador: si Unicef va anar perdent protagonisme en favor de Qatar per culpa d'una ruïna que no era tal, per què no podria ser que un estil tan particular acabés essent també el més convencional del món després que s'hagi desvirtuat des del club mateix i no pels rivals? Vés a saber!

No es tracta de ser mal pensat, però avui tota la pressió la suporta l'entrenador, i Luis Enrique no és Guardiola. No se sap què vol, entre altres coses perquè sempre va ser un jugador particular, extremadament competitiu i golejador, indetectable pels defenses, però allunyat en qualsevol cas del futbol de toc del Dream Team. No és pas un defecte, però sí un condicionant, sobretot per entendre la seva manera de fer. El seu gran repte, de totes maneres, és fer content Messi, abans connectat als centrecampistes i els extrems, i ara a Neymar i Luis Suárez. I no ho tindrà fàcil si continua pel mateix camí.

Luis Enrique no transmet seguretat, sinó que contagia mal humor. Ha perdut capacitat de convicció i s’ha tornat agre, malcarat i s’emprenya amb tothom. No se sap què li passa. Tal vegada se sent sol, o no en té prou amb el suport de Zubizarreta. Però el que és clar és que ho té més complicat que no pas Guardiola, per una qüestió de caràcter, de carisma, de dedicació i d’amor al futbol i al club, i més difícil segurament també que Rijkaard. L’holandès se’n va sortir d’una situació molt més extrema que no pas l’actual perquè va trobar consol en la doctrina cruyffista defensada per Laporta i criticada per Rosell.

La junta d’aleshores va invocar Cruyff, per més que abans s’hagués encomanat a l’àlbum de cromos de Rosell, que va portar Ronaldinho, finalment ressituat al camp per Rijkaard. Hi havia un ideari futbolístic. Avui no hi ha més clau de volta que Luis Enrique, enfadat amb el món, pendent de Luis Suárez, de Neymar i de Messi. Resulta però que la pilota va sovint al pal i a fora, segurament perquè no hi ha prou gent que bufi perquè vagi cap a dins. A vegades convé generar estats d’ànim positius, engrescar la gent, convèncer l’afició. I de moment la paraula de Guardiola ha tingut més impacte a la premsa esportiva que no pas les respostes dissuasives de Luis Enrique o les entrevistes personalitzades de Bartomeu.