Selecciona Edició
Connecta’t

El ‘quadern gris’ del senyor Regós

Valentí Puig torna a la novel·la amb ‘La vida és estranya’, les falses memòries d'un home refugiat en el passat

L'escriptor i periodista Valentí Puig.
L'escriptor i periodista Valentí Puig.

A Valentí Puig (Palma, 1949) sempre li ha agradat mirar-se la vida amb més raciocini que acció, en veu baixa, una mica lluny del soroll mundà i amb un punt de culta intenció amagada, com el seu admiradíssim Josep Pla, el qual ha estudiat del dret i del revés (L’home de l'abric; Diccionari Pla de literatura…). En bona part, la suma d'un homenatge a El quadern gris del geni empordanès, amb lleugeres pinzellades de la seva pròpia cosmovisió, donen algunes claus de La vida és estranya (Proa), l'última novel·la de Puig després de Barcelona cau (2012).

“Mai havia gosat escriure un llibre de ficció en primera persona per una qüestió d'autoindulgència”, assegura l'autor per explicar el format de l'obra: les falses memòries d'Oleguer Regós, algú que no ha treballat mai, que malviu del llegat que li va deixar una família lligada al carlisme i que de dilluns a divendres s'està al carrer Petritxol de Barcelona i que els caps de setmana es trasllada a la seva casa de Tossals, poble fictici en la interior, però no menys fictícia, Conca de Corema.

Idiosincràsic en l'autor de Somni Delta, res és gratuït. L'anar i venir de la capital al poble recorda els trajectes entre la mateixa ciutat i la Palafrugell natal de Pla del seu famós dietari; el carrer Petritxol és una manera de poder veure “la Barcelona additiva, orgànica, enfront de la Barcelona pensada, geomètrica, que hi ha de la Diagonal cap amunt”; i el poble no deixa de ser una traducció de “la fascinació que sento per una Catalunya profunda que està perdent el seu perfil antropològic i fins i tot moral” i que el lector veu filtrada a través de la tertúlia del cafè dels diumenges. A Regós li passa una mica el mateix que a Frederic de Lloberola, el protagonista de la sagarriana Vida privada: la memòria i el temps d'una manera d'entendre el món que s'ha evaporat. Que vingui d'una família carlista (“gent d'una sola peça, gens oportunistes, de tradicions atractives però representants d'un món perdut”) reforça la nostàlgia d'una part d'un temps passat millor en algunes coses.

Regós és, com Puig, un observador del present, motiu pel qual la novel·la, situada el 2012, no deixa de ser també un testimoniatge de “la transformació de la Barcelona com a ciutat industrial a una de serveis”. I amb ella, la inevitable crisi i la corrupció que està esquitxant la societat catalana, fenomen que a l'obra encarna el mecenes nacionalista Befàs, que acaba a la presó de Can Brians. “Pujoleja, però vaig escriure tot això quan l'expresident encara no havia confessat el frau fiscal”, admet qui, com a periodista, es va entrevistar diverses vegades amb Pujol i va tractar de prop Fèlix Millet quan estava al capdavant del Palau de la Música.

“Sóc crític amb Catalunya com ho podria ser amb Sicília o Massachusetts; Befàs encarna la idea que tot decau, i també la figura de grans patricis o mecenes que en realitat són uns impostors, especuladors, blanquejadors que fan la neteja del sistema de finançament dels partits amb total impunitat”.

“Simpatitzant del catalanisme clàssic”, “conservador de centre”, potser com el seu personatge, atrapat entre un passat “que és un engany segurament per haver-lo idealitzat” i un present “agressiu, que canvia molt de pressa i en el qual es perden valors”, en molts casos gràcies al treball de sapa de la televisió (“la imatge fungible se sobreposa a la veritat i a la realitat”), Puig també se sap una mica aliè a la literatura d'avui. “Estic empatxat de la literatura catalana; avui no hi ha grans mestres com els que hi va haver als seixanta; i a la renaixença o durant el noucentisme també es va viure amb més plenitud que ara”.

És conscient, doncs, que les seves són novel·les que es mouen més en la reflexió que en l'acció, però explicar grans històries, com ara Stevenson o Dumas, “això avui ja ho fa molt bé el cinema o les sèries de televisió; en canvi, la profunditat psicològica dels personatges, històries amb un punt d'assaig, això no pot recollir-ho el mitjà audiovisual, i aquesta novel·la que no pot ser portada al cinema és la que m'agrada”.

No dubta l'autor de La gran rutina (que té acabat un poemari i un dietari de 1986 a 1989, continuació de Rates al jardí) que la connexió entre societat i món llibresc “s'està afeblint: el públic lector no es renova, s'extingeix i amb prou feines queda una minoria culta”. Resultat? “Una pèrdua de la capacitat d'autocrítica d'una societat, amb una conseqüència angoixant: llavors falten idees i ideals, com el de la integritat o el concepte del bé comú”. Conclusió: “Comences amb si una factura la vols amb IVA o sense i acabes construint un aeroport on no hi ha avions". Ho diu Puig, però ho podria haver escrit Regós en el seu particular quadern gris.