Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Els somnis i les banderes

És il·lusori creure que el partit que va atiar i es va beneficiar del conflicte català per atacar Zapatero el vulgui resoldre

La portada d'aquest diari facilitava diumenge una suggeridora associació d'idees. “La caiguda del mur de Berlín demostra que els somnis es poden fer realitat”, havia dit a la vigília la cancellera Angela Merkel en celebrar el 25è aniversari de la fi real i simbòlica de la divisió de la ciutat, que era també la d'Alemanya i la d'Europa. Al costat d'aquesta frase s'informava que aproximadament dos milions i quart de ciutadans catalans havien votat en una consulta sobre el futur polític del seu país. El 80%, a favor de la independència. Un somni.

Mala notícia per al Govern d'Espanya. Tot i que, estrictament, no podia ser una sorpresa. Els sondejos d'opinió donen dades semblants. Els catalans que es van pronunciar ho van fer en una consulta que el Govern d'Espanya va qualificar d'il·legal, que va intentar impedir mitjançant el Tribunal Constitucional i que es va celebrar malgrat que sobre ella i els seus organitzadors pesaven i pesen amenaces de persecució penal.

Les xifres d'ahir i d'altres que es poden consultar indiquen que al voltant d'un terç de la població catalana es decanta actualment per la independència mitjançant la creació d'un Estat català. És molt, sobretot si es té en compte que integra una bona part dels sectors més organitzats, actius i socialment representatius del país. Des de sectors de l'Església i les patronals (no la banca, esclar) als sindicats i les universitats. No són els sans-culottes. No és el lumpenproletariat. La de diumenge va ser la cinquena gran manifestació protagonitzada per aquesta part de Catalunya en els últims quatre anys. Probablement la més nombrosa de totes. De forma diversa, però sempre amb alts nivells de civisme, s'ha tractat de concentracions milionàries. Probablement hi han participat més persones que les que es van mobilitzar a Berlín fa 25 anys per enderrocar el mur. Més que en la històrica marxa sobre Washington liderada per Martin Luther King el 1963 a favor dels drets civils dels negres, aquella en què explicava que “tenia un somni” i que aquest somni era el de tots els negres americans.

És una comparació altisonant però útil per indicar què mou aquestes multituds catalanes d'avui. No és una febre. Està feta del material que anima els qui persegueixen les millors grans causes. Al voltant de dos milions de ciutadans de l'Estat espanyol de nacionalitat catalana somien crear el seu propi Estat. Es volen deslliurar del Govern central i la nomenklatura que s'ha apropiat de les institucions centrals de l'Estat. Pot agradar més o menys, però és el que hi ha. Pot ser que aquests catalans arribin a ser majoria a Catalunya, tot i que és improbable, perquè la societat catalana és molt plural, molt diversa i alberga diverses consciències de pertinença nacional. Però els que van votar diumenge tenen un somni, és aquest. I tenen també un malson, el Govern del PP.

Els qui van crear l’incendi creuen que invocar l’enemic català potser els salvarà de la catàstrofe electoral que se’ls anuncia a Madrid, València, etcètera

El Govern de Mariano Rajoy i el seu partit no són només un malson per a aquests ciutadans catalans. Per aquest i per altres motius igualment substanciosos ho són també per als milions d'espanyols que creuen que els conflictes, per greus que siguin, s'han d'abordar mitjançant el diàleg i la negociació, és a dir, compromesos de bona fe en la recerca real de solucions que puguin satisfer les parts. Per què ha permès el PP que les coses arribessin a aquest extrem?

Aquest interrogant té resposta. A l'origen hi ha el no saber perdre. El PP va perdre el 2006 el referèndum que tancava un llarg procés negociador entre les Corts i el Parlament català, i els governs respectius, en què se sancionava una moderada correcció del desgast en l'autogovern acumulat des del 1980. Un nou Estatut d'Autonomia. Un nou capítol en el sempre dur forcejament per les quotes de poder entre l'Administració central i la Generalitat. La cúpula del PP d'aquell moment, en la qual per descomptat figuraven Rajoy i la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, va decidir atacar el Govern del PSOE acusant-lo d'haver cedit davant del nacionalisme català. I va llançar una agressiva campanya de cap a cap d'Espanya.

El PP havia perdut les corresponents votacions de l'Estatut al Parlament català, el Congrés, el Senat i al referèndum. Però no ho va acceptar. Explicant que podia controlar a favor seu la composició del Tribunal Constitucional, hi va recórrer perquè invalidés la gairebé totalitat del nou Estatut. Ho va aconseguir. Va ser el 2010. Poc després va arribar la primera de les grans manifestacions anuals que han marcat l'auge de l'independentisme.

Aquesta és la raó per la qual és il·lusori pensar que el conflicte català pugui ser resolt per Rajoy i el seu Govern. Els qui van crear l'incendi i després s'han dedicat a tirar-li gasolina com van fer estant a l'oposició per minar el Govern de Rodríguez Zapatero, no estan interessats a resoldre'l. Ara creuen que invocar l'enemic català potser els salvarà de la catàstrofe electoral que se'ls anuncia a Madrid, València, etcètera. Embolicar-se en la bandera se n'hi diu a això.