Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

Espanya també és Catalunya

Som a temps de dibuixar l'escenari d'un futur sense falsos somnis

Cada vegada sembla més complicat trobar una solució al problema que Espanya té a Catalunya, malgrat que no estem parlant de res més que de la cohesió nacional consagrada per la Constitució i per diversos segles d'història en comú. A mesura que s'han anat complint etapes del procés, sense que sigui la menor el passat 9-N, l'escenari central que ha anat agafant força en les previsions inclou unes eleccions plebiscitàries, abans, durant o després d'unes municipals amb el mateix sentit, seguit d'una declaració unilateral d'independència, tant a càrrec del Parlament de Catalunya com d'una gran majoria de Ajuntaments catalans. I això deixa poques alternatives diferents a la suspensió de l'autonomia, aplicant el hi ha previst a la Constitució. I tot això, al seu torn, acompanyat de mobilitzacions populars rellevants al carrer, amb el consegüent impacte mediàtic i internacional. Una situació enormement difícil de gestionar, en la mateixa Catalunya i a tot Espanya.

Estem convençuts que aquesta eventualitat no pot ser satisfactòria per a una part molt significativa de ciutadans, frustrats i impotents davant fets consumats i veient que, entre tots, no hem estat capaços d'explorar alternatives a aquest indesitjable desenllaç. Si seguim estirant la corda, l'única cosa certa és que, en algun moment, es trencarà, tirant per terra moltes il·lusions, molta feina comuna i grans possibilitats obertes cap al futur. I una vegada trencada la corda, la marxa enrere serà més costosa per a tots.

Encara som a temps de dibuixar un escenari diferent. Un escenari de futur millor que aquell al qual semblem abocats. Un futur sense falsos somnis, com la idea d'una independència idíl·lica, aconseguida sense costos, que provoca una esquinçadora fractura interna en la societat catalana i una altra molt dolorosa fractura externa amb la resta d'espanyols. Però també, sense el somni de pensar que això passarà sol i podrem tornar, també sense costos, a la casella d'inici. Tant una alternativa com una altra són falses solucions, perquè són inviables, a un problema que existeix i la realitat del qual hem de reconèixer d'entrada: hi ha una part molt important de la societat catalana sensiblement incòmoda amb el model actual de relacions amb la resta d’Espanya i, sobre la base d'aquesta insatisfacció profunda, exigeix canviar-lo de forma substancial. Sense caure ara en retrets mutus, en anàlisis de psicologia personal o col·lectiva i en debats sobre la veracitat de certes consignes reeixides sobre les relacions econòmiques entre les dues parts o no, ens limitem a constatar com una dada que el problema existeix i que és real; però que, no obstant això, les iniciatives de solució que s'han proposat, fins ara, no només no el resolen, sinó que l’agreugen. Si volem obtenir resultats diferents al que s’ha aconseguit fins ara, haurem de fer coses diferents.

Com es va fer a la Transició, és l'hora d'aconseguir grans acords des de la lleialtat

I posar sobre la taula l'única cosa que no és negociable per a l'altra banda, no sembla un adequat mètode de negociació, sinó més aviat de confrontació. Esgrimir com a banderes exclusives el “ens n’anem” o el “no hi ha res que calgui canviar” és, precisament, el que ens ha portat al perillós escenari central actual on el més probable que pot passar és el xoc de trens.

Proposem una reformulació simultània dels objectius, perquè puguin incorporar zones compartibles, entorn de les quals es pugui articular un acord. Res diferent del que, col·lectivament, vam saber fer a la Transició; des de posicions oposades, arribar a un objectiu comú: fer d’Espanya un país democràtic homologable i capaç, per tant, d'integrar-se en el projecte comú europeu.

I aquest objectiu comú i compartit no pot ser cap altre que seguir junts, compartint aspiracions, il·lusions, afectes i, també, interessos. I per a això cal parlar, sense fets consumats inacceptables. Però també amb mentalitat oberta. Perquè no anhelem res més que Catalunya segueixi, voluntàriament i amb il·lusió i des de l'afecte compartit, sent Espanya. I perquè aquesta reformulació d'objectius sigui creïble, ha d'obrir-se explícitament la possibilitat d'una reforma de la Constitució que inclogui la singularitat catalana, com ja es reconeixen altres fets diferencials, encara que sense privilegis incompatibles amb la igualtat de drets dels ciutadans; seguida d'un nou Estatut que, ara sí, pugui incorporar avanços en l'autogovern compatibles amb aquesta nova Constitució, des de la lleialtat mútua entre Governs i institucions.

Reformular els objectius  comporta superar l'actual bilateralisme mut

No seria acceptable dir que la reordenació del sistema autonòmic actual o la reforma de la Constitució siguin qüestions que vinguin imposats, en exclusiva, per la pressió del nacionalisme català, davant el qual se cediria amb un plantejament com aquest. En absolut. Des de fa anys s’insisteix, des de diverses instàncies, en la necessitat de procedir a una revisió del model autonòmic espanyol perquè funcioni millor, així com a una adaptació de la nostra Constitució a noves realitats esdevingudes des de la seva aprovació. El que proposem aquí, en línia amb altres propostes provinents d'àmbits acadèmics, és aprofitar les dues necessitats objectives per buscar, explícitament, una solució actual al problema actual.

Reformular els objectius en el sentit assenyalat comporta una modificació important del mètode, començant per superar l'actual bilateralisme mut. Parlar, per dur a terme una negociació honesta i dirigida a arribar a acords que satisfaci tothom i que permeti arribar a una solució que garanteixi 40 anys més de convivència fructífera entre el conjunt d’Espanya i una Catalunya, sense la qual, l’Espanya moderna no és concebible. Tot això implica una renovació del pacte constitucional: un nou consens polític i social que ha de ser tan ampli o més que el que, en el seu moment, es va obtenir. I que ha d'anar més enllà d'un acord estrictament polític, ja que, en la mesura en què alteri la Constitució, haurà de ser votat en referèndum per tots els espanyols i, en la mesura en què encarni un nou Estatut, haurà de sotmetre's a referèndum dels catalans. I davant l'opinió democràtica i lliure dels ciutadans, dins de la llei i el respecte a les regles, no caben camins alternatius.

No és gens fàcil el camí proposat. Neix de la necessitat absoluta de grans acords, des de la lleialtat, i pensant en el conjunt dels ciutadans espanyols i, entre els quals, els catalans, tots els catalans. Però, sens dubte, qualsevol altre camí ens condueix, inexorablement, al trencament. És l'hora de la política. Tant de bo hi siguem a temps. Nosaltres pensem que sí.

Josep Piqué va ocupar carteres ministerials entre el 1996 i el 2003 en governs del PP. Jordi Sevilla va ser ministre d’Administracions Públiques del 2004 al 2007 en un Govern del PSOE i en l'actualitat és membre del fòrum +Democracia.