Selecciona Edició
Connecta’t

La fossa de la barbàrie

Les famílies visiten l'abocador on suposadament van assassinar els seus fills

Un dels pares dels joves, davant l'abocador de Cocula. Veure fotogaleria
Un dels pares dels joves, davant l'abocador de Cocula.

Al final del camí, hi ha una abrupta caiguda. És una fondalada perduda al cor de les muntanyes. Accessible només des d'un camí de terra sinuós, el lloc on, segons la Fiscalia, van matar i van calcinar els estudiants, ha estat utilitzat durant anys com a abocador. Una cascada d'escombraries testifica aquest ús. A primera vista sembla un lloc propici per a l'extermini.

Per arribar a aquest abisme cal superar un aspre trajecte sobre una ferma esquivada. Des de Cocula, el viatge dura uns 35 minuts en un vehicle mitjà. Pel camí, entre una espessa vegetació, és habitual topar-se amb vaques i mules. És impossible accelerar gaire i difícil superar els 30 quilòmetres per hora. No hi ha cap edificació a les proximitats. Ni tampoc testimonis.

El camí desemboca en una petita terrassa, que es talla amb un fort desnivell d'uns 20 metres d'altura. A baix, al final d'una cascada d’immundícies, es veu una asfixiant esplanada, el sòl de la qual mostra encara les negres marques de l'horror. Aquí, segons la Fiscalia, els sicaris van aixecar, sobre un cercle de pedres, una pira de pneumàtics i llenya, en què van disposar els 43 cadàvers dels estudiants. El foc, alimentat per gasolina, va prendre durant hores, de nit i de dia. Però ningú no va veure res. Ni flames ni fum. I si algú ho va fer, va preferir no dir res. Cocula no és lloc per denunciar el narcotràfic. Controlada pel sanguinari càrtel de Guerreros Unidos, la localitat, veïna d’Iguala, és un poblat fosc, de cases baixes i mirades esquives.

—Vagi-hi vostè, allà, si vol, però se li farà de nit.

L'ancià indígena mira amb desconfiança els visitants i després els assenyala el camí fins a l'abocador. Com en tants altres llocs a Guerrero, és territori prohibit. Ningú no s'hi apropa. I tots saben per què. Però aquesta tarda alguna cosa ha canviat. Pel camí, treu el cap un grup de vehicles. Ha començat a fosquejar i es percep que tenen pressa. Una desena d'homes, molts, policies comunitaris, baixen amb rapidesa i miren amb precaució el cotxe dels periodistes, aparcat al costat de l'abocador. Entre ells hi ha dos pares d'estudiants. Han vingut a reconèixer el terreny. Els dos familiars, escortats per policies comunitaris, s'apropen a pas lent a l'abisme. Drets, sobre les escombraries, enfonsen la mirada en la fondalada. Per un instant, se'ls veu derrotats, absorbits per la negror de les cendres. Després, un d'ells mussita: “No pot ser, el meu fill continua viu”.

El pare de l'estudiant Eduardo Bartolo porta un matxet a la mà i uns prismàtics penjats del coll. Des de fa més de 40 dies no sap res del seu fill. Li costa descendir amb les espardenyes pel vessant atapeït de bosses de plàstic, televisors vells i vidres. Aquí, enmig d'aquest lloc desolador, presumptament van assassinar el noi amb 42 companys. El pare camina absort sobre la superfície cremada. Tracta de reconstruir què va passar aquella matinada en el lloc dels fets. Nois matant nois. La negació de dalt del turó es converteix en incertesa. “Em dol que es pogués sentir sol si va passar aquí, on era jo?”, reflexiona.

Passeja entre ombres, fantasmes, veus que fan ressò en l'olla natural que formen les parets del turó que envolta l'abocador. L'home diu alguna cosa baixet. Desenfunda el matxet i regira un monticle que troba a la dreta: “Busco una samarreta seva, un indici. Alguna cosa”. El pare de l'estudiant Abraham de la Cruz, al seu costat durant el reconeixement del lloc, li parla a ell i es parla a si mateix: “No crec que hagi estat aquí. No ho crec, no”.

Els pares van arribar a l'abocador de Cocula a bord de les camionetes de la Unió de Pobles i Organitzacions de l’Estat de Guerrero (UPOEG), camperols armats de la regió que han ajudat en la recerca infructuosa dels nois. Miguel Ángel Jiménez, un dels seus líders, inspecciona el lloc i mou el cap d'una banda a l’altra en senyal de negació. La colla que té al voltant capta el missatge i comença a filar frases com “no va ser aquí”, “devien ossos de vaca”, “aquests polis han vist moltes telenovel·les”. Els pares esperen en un espès silenci. S'està fent de nit.

MÉS INFORMACIÓ