Selecciona Edició
Connecta’t

La confusió del no-no i altres fets singulars del 9-N

Deu particularitats de la consulta alternativa vista per un cronista petit burgès

Una mesa en un centre de participació del 9-N.
Una mesa en un centre de participació del 9-N.

Un dia de vocal a l’Hospitalet i 14 hores de ressaca electoral, sense dormir, observant resultats i reaccions donen com a resultat aquesta llista de deu particularitats especials de la celebració del 9-N.

1. La caiguda del papu constitucional

Set directius de grans companyies em van dir dimecres a l’Hotel Princesa Sofia que no patien pel que pogués passar el 9-N. Persones com Miquel Valls, president de la Cambra de Barcelona, o Antoni Esteve, president de la patronal Farmaindustria, no van mostrar-me cap por especial de cara a la celebració d’una consulta declarada il·legal pel Tribunal Constitucional. Eren a l’auditori de l’hotel per escoltar Artur Mas. El president va arribar acompanyat d’un nodrit grup de fidels però també de molta gent d’empresa que el va aplaudir a cor què vols. Només Carles Tusquets, president de Fibanc, em va confessar que patia per les conseqüències jurídiques de la rebel·lió de la Generalitat. Servidor –al cap i a la fi un burgès de Sarrià– va al·lucinar amb la calma que mostraven els prohoms reunits al Reina Sofia. El nostre Govern estava a punt de saltar-se la llei més sagrada, de deixar amb un pam de nas el papu constitucional, i la vida prosseguia com si no passés res.

Però diumenge sí que va passar alguna cosa: 2,3 milions de persones van anar a votar sense immutar-se per si ells, els seus representants o els directors d’escola se saltaven la Constitució. Per més que esgrimissin les Taules de la Llei des del Govern central, 2,3 milions de persones van fer com si plogués. El català poruc sembla una icona del passat. No recordo que ningú parlés durant la jornada de tenir cap mena de por legal. Hi havia, molt de tant en tant, vocals que apareixien amb rumors de si els Mossos d’Esquadra havien aparegut per tancar un col·legi o un altre, però no va passar res. La derrota de l'autoritat constitucional va ser un resultat nítid del 9-N.

2. El caos de la doble pregunta

Una doble pregunta no és el sistema més clar de qüestionar la ciutadania. La prova és que els vots no vàlids van representar el 3,1% del total. A les darreres eleccions europees, els vots nuls van representar el 0,9% del total a Catalunya. A les eleccions al Parlament de Catalunya del 2012, el vot nul també va ser del 0,9%. A les eleccions generals del 2011, el vot nul va ser de l'1,2%. La meva experiència en el recompte a l’Hospitalet, però també la d’altres vocals que compartien la seva experiència a Twitter, és que la majoria d’aquests vots nuls –anomenats “altres”– eren els de les persones que van votar no-no. En el cas de la meva mesa a l’Hospitalet, el no-no va representar la meitat dels "altres" vots  –és a dir, el no-no era el 3,5% del total. Un vocal va comunicar a Twitter els resultats de la mesa 3482Q de l’institut Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet: dels 30 nuls, la gran majoria eren no-no –l’11% del total–. També a Twitter, el diputat d’ERC Pere Aragonès ha confirmat que a la seva mesa molts vots "altres" eren no-no.

3. Inconvenient de no tenir cens

El fet de no disposar d'un cens electoral oficial va deixar centenars de persones, potser milers, sense poder votar. Al meu col·legi, l’institut Margarida Xirgu, era constant l’aparició de persones que tenien el DNI domiciliat fora de l’Hospitalet però que insistien que ells estaven empadronats al municipi. Portaven fins i tot el comprovant del padró actual. Segons les estrictes normes de l’organització, els ciutadans havien de votar a partir del domicili que constava al document d’identitat. Molts no ho sabien i es lamentaven perquè consultaven la seva adreça actual a la pàgina d’informació la Generalitat: els enviava a una mesa que no els tocava.

4. Què passa si no signaves?

El cens s’elaborava en el moment de votar, quan el participant es registrava en una llista amb el nom, els cognoms, el DNI i la firma. El problema, apuntat per moltes persones que ja havien votat, és que a les seves meses no els havien demanat que firmessin. Patien per si el seu vot seria vàlid perquè no havien signat. Segons les instruccions de la Generalitat proveïdes als membres de les meses, el vot sí que és vàlid perquè no era obligatori firmar.

5. Vocal o manifestant?

L’única debilitat important que vaig detectar en l’organització del 9-N va ser la insistència per part dels coordinadors, i d’altres vocals, de demanar-nos de fer campanya a favor del manifest per denunciar internacionalment el Govern espanyol que s’oferia a les entrades del col·legi. Al principi se’ns sol·licitava aquesta tasca en veu baixa, entenent que la feina d’una mesa electoral no és recollir firmes per a d’altres iniciatives. A mesura que passaven les hores, la petició ja va ser més descarada i fins i tot ens van deixar fulls del manifest a les meses, al costat de l’urna.

6. Urnes adients

Les urnes de cartró van fer una feina extraordinària. Van demostrar que eren sòlides, no s’obrien si queien i l’interior es podia comprovar pels dos laterals amb plàstic transparent. La desqualificació de la consulta pel fet d’utilitzar aquestes urnes de cartró va quedar desacreditada. Podrien ser perfectament utilitzades en eleccions oficials, només cal que segellar-les. Els observadors internacionals no van exposar cap crítica a aquests recipients. Les urnes i la resta del material electoral va ser fabricat pel servei de reinserció de presos de Lleida.

7. Avis de la República

La imatge més repetida a les xarxes socials va ser la de vells venerables, octogenaris, nonagenaris, alguns de centenaris, en cadires de rodes, amb el caminador, acompanyats per familiars, participant en la consulta. No van ser casos excepcionals: l’escena es va repetir durant tot el dia arreu del país. En molts d’aquests casos l’avi explicava que havia esperat tota la vida per a aquest moment. La sensació entre els presents és que la majoria eren vells defensors de la República, molts joves militants de l’Esquerra de Macià i Companys que volien votar com a triomf simbòlic davant la història.

8. Joves i immigrants, amb comptagotes a l’Hospitalet

Aquest és el punt més subjectiu, centrat exclusivament en la meva experiència a l’Hospitalet: els joves de menys de 30 anys van ser una clara minoria –potser el 10% del total de la meva mesa i de les altres sis que tenia al costat–, però encara més excepcionals van ser els casos de menors de 18 anys que es volien estrenar votant. Jo només en vaig veure dos. El nombre d’immigrants –persones sense ciutadania espanyola ni de la UE– també va ser discret, inferior al 4% del recompte a la meva mesa.

9. Votar és trendie

Nascut amb la Constitució (1978) un servidor va veure ahir per primer cop gent que votava com si es tractés d’una cosa que s’hagués de celebrar. Les selfies i els retrats en família dipositant el vot eren tendència. És un fet inusual que a tanta gent la il·lusioni el fet de votar per un ideal polític, la independència, en el cas de la gran majoria dels que ahir volien immortalitzar el moment amb el mòbil.

10. Indocumentats

La sorpresa final que vaig dur-me del 9-N és descobrir la quantitat de gent que circula pel món amb el document d’identitat caducat. Al 9-N, els indocumentats d’aquesta mena no podien votar, però a les eleccions autonòmiques o generals sí que ho poden fer. Greuges comparatius a banda, ahir vaig preguntar a dos d’ells com s’ho feien per fer gestions, o viatjar, amb el DNI caducat. Tots dos em van respondre el mateix: “Igual que tu. Ningú s’hi fixa”.