Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

Sobiranisme: fulgor i estancament

Per més mèrits que comporti, congregar només un 36% del cens és un resultat que es desqualifica

Hi ha dues maneres de mesurar el balanç de la consulta alternativa del 9-N: la intensitat emocional i el resultat numèric. Cap de les dues és exacta, ni tan sols la segona, perquè es tracta d'una convocatòria informal i freturosa de verificabilitat i altres garanties.

La intensitat emocional, la determinació, el voluntarisme dels participants, és a dir, el seu fulgor cívic, va aconseguir cotes altíssimes, sobretot entre aquells que es van manifestar a favor de la independència (resposta sí-sí). És un triomf qualitatiu de la protesta, sòlid i sostingut a través d'una mobilització indesmaiada, només perceptible per contacte directe. Però que el Govern espanyol hauria hagut d'incorporat en la seva anàlisi. Sense comparèixer, sense escoltar, sense un mínim interès, si més no curiositat ja que no empatia, això resulta impossible. I llavors tendeix a prevaler la renyina legal sobre la conversa política, l'amenaça que problematitza sobre la solució que desenquista.

L'altra cara de la moneda és el fiasco de l'esdeveniment com a succedani de referèndum. Per més mèrits organitzatius que comporti en circumstàncies incòmodes, congregar només un 36% del cens és un resultat que es desqualifica a si mateix a l'efecte de preveure escenaris futurs de la voluntat popular catalana global. Un terç dels cridats a manifestar-se en les improvisades urnes no és per descomptat una majoria reforçada (i menys en incloure el no). La que reclamava el 1998 el Tribunal Suprem canadenc com a requisit per atorgar legitimitat al referèndum del Quebec i negociar els termes d'una secessió; ni tampoc el 66,6% del vot (en aquest cas parlamentari) que exigeix l'Estatut per a la seva pròpia reforma; ni tan sols la doble majoria (participació del 50%; vots favorables del 55%) aplicada al referèndum de Montenegro el 2006.

Les principals tripes del recompte són bastant menys emfàtiques per als convocants

Si es presumeix (amb versemblança) que tots els independentistes hi van acudir, se suposa (voluntariosament) que el còmput va ser correcte, i es considera (malgrat les diferències abismals de format) que és possible alguna projecció, les principals tripes del recompte són bastant menys emfàtiques per als convocants. En el millor dels casos, el sobiranisme s'estancaria, respecte a les eleccions autonòmiques anticipades del 2012. Els 1,78 milions de votants de llavors (computem CiU, ERC i l'independentisme radical) augmenten en només 25.000, fins a 1,80 milions de sí-sí (amb el 96% escrutat ahir), un increment de l'1,4%. Per a un cens que va pujar de 5,4 milions a 6,2 milions de ciutadans, l'augment és del 15%. Si les situacions fossin aproximadament comparables, el sobiranisme (la inclusió d'Unió en el càlcul es compensa relativament amb la no-inclusió d'Iniciativa) hauria perdut posicions relatives. Però, un cop en paus, si pot aventurar-se que la majoria dels “nous censats”, els residents estrangers, no van afluir en les urnes, la reculada es convertiria en mer estancament.

En tot cas sembla clar que dins del sobiranisme ha augmentat l'independentisme, com a conseqüència del decantament de Convergència cap a aquest en els dos últims anys. El sobiranisme s'hauria estancat i fins i tot podria haver retrocedit lleument, però és més radical, més actiu, més omnipresent. Perquè amb prou feines hi ha res més enllà.

En absència d’alternatives sòlides, la gran capacitat mobilitzadora del moviment sobiranista es multiplica

El seu mer manteniment no és un consol per a autonomistes i federals. En absència d'alternatives sòlides, clares i ben liderades –com la de Gordon Brown a Escòcia–, la gran capacitat mobilitzadora del moviment sobiranista es multiplica, ho omple tot. Si d'alguna manera es concentra en el proper Parlament, pot aconseguir una majoria, aquesta vegada (a diferència del 2012) ja decididament secessionista. Explícitament confirmada. Fins i tot encara que fos pels pèls, això faria petites les incògnites d'avui.