Selecciona Edició
Connecta’t

Del 9-N al 10-N

La seudoconsulta catalana serà il·legal si la fa la Generalitat, però el Govern ha de ser prudent

La clau de la jornada d'avui, 9-N, en què la Generalitat ha convocat els ciutadans catalans a un simulacre de consulta sobre el futur de Catalunya, és que el polèmic esdeveniment no afegeixi crispació a la conjuntura. I que s'arribi sense gaires bonys al dia de demà, 10-N, de manera que es pugui reconduir l'insidiós litigi. No és demanar gaire, encara que per a alguns sigui massa.

En honor de la coherència jurídica, no és ociós recordar que es tracta d'una convocatòria més que discutible: si el Govern català d'Artur Mas persisteix a protagonitzar-la, en l’inici, el desenvolupament o el còmput final, incorrerà en desobediència al Tribunal Constitucional, que la va suspendre.

I els consellers més involucrats seran els responsables judicials de l’embolic. Potser per això el sempre hàbil Mas ha concentrat la gestió de l'esdeveniment en els militants del seu aliat democristià, Unió: la vicepresidenta Joana Ortega i el responsable de Governació, Ramon Espadaler, amb el suport des de fora de l’expresident del Parlament Joan Rigol.

També pot passar que el traspàs de l'organització a les associacions reivindicatives, la seva privatització, sigui real i no fictícia. En aquest cas, la falsa consulta no comportarà més problemes que per als qui hi creguin. Però fins i tot si la implicació dels agents de Mas és una mica més que retòrica —tangible, però no espectacular—, caldrà aplicar a l'assumpte un criteri prudencial.

La prudència no significa mirar cap a una altra banda, ignorant la conculcació de l'ordenament. Significa, primer, aplicar el principi de proporcionalitat: no matar mosques a canonades. I menys en perjudici de la bona fe de gent irritada per la paràlisi a què uns i altres han abocat a la qüestió catalana. Però no només serà aplicable el principi de proporcionalitat de la reacció, sinó també aquell segons el qual tota actuació mai ha de causar perjudicis més greus dels que vol evitar. Es tracta, doncs, d'aplicar prudència no tan sols per conveniència política, sinó també per criteris jurídics sobre els quals informar les conductes públiques. Fins i tot si en aquesta paròdia de referèndum es produís algun tipus de desobediència administrativa (és a dir, no la no perseguible dels ciutadans), caldria valorar si podria ser greu (delicte) o no (falta).

Per això, l’actitud continguda de la Fiscalia davant qualsevol actuació discutible, però no greu —el que es correspon amb la inhibició del Tribunal Constitucional a amenaçar els possibles incomplidors de les seves resolucions—, i en general el perfil baix del Govern després de la suspensió judicial de l'esdeveniment no és gens criticable. Més enllà de l’àmbit jurídic, en una situació política tan complexa i de tanta densitat emocional, és aconsellable l'imperi dels grisos moderats sobre blancs i negres radicals, que sempre tendeixen a generar situacions no desitjades i irreversibles.

Per manca de garanties, fora de la legalitat i administrativament maldestra, la falsa consulta d'avui, encara que es pugui constituir en comprensible lloc d’alleujament d'il·lusions frustrades, no és políticament computable. Pot, això sí, ratificar una reiterada temperatura elevada del malestar de molts catalans davant la manca de respostes del Govern als maldecaps que tenen. Però de cap manera configurar cap mandat específic, per malament que els sembli a les seves esforçades organitzadores.

L'únic mandat que es pot extreure dels que avui facin com que voten i dels qui es neguin a fer-ho és propi de la manera de ser democràtica: curar les ferides i divisions en una societat, la catalana, que no és monolítica; dialogar entre les institucions obligades a fer-ho més enllà de les inconveniències partidistes per assumir-ho; explorar solucions constructives en lloc d'abonar recels i ressentiments, i negociar en conseqüència. Que les vicissituds del 9-N no impedeixin la tornada de la política el 10-N. Demà mateix.