Selecciona Edició
Connecta’t

El desengany d’Escòcia

L'independentisme puja i el laborisme es trenca el mes següent al referèndum

Nicola Sturgeon, la propera ministra principal, s'embarca en una gira per sis ciutats

El líder de l'SNP, Alex Salmond, i la seva successora, Nicola Surgeon, abans del referèndum.
El líder de l'SNP, Alex Salmond, i la seva successora, Nicola Surgeon, abans del referèndum. Reuters

Als peus de l'escenari del saló d'actes, una dona exhibeix amb orgull l'eslògan que porta al pit: “Jo vaig votar sí”. Aquesta nit a Dundee, rebatejada després del referèndum del 18 de setembre com “la ciutat del sí”, les samarretes es conjuguen en pretèrit perfecte simple. Tot i que el passat, per a les dues mil persones que van esgotar fa dies les localitats per a aquesta trobada amb Nicola Sturgeon, no va ser perfecte ni simple. És divendres a la nit i la propera ministra principal d'Escòcia, la dona que succeirà d'aquí a dues setmanes al capdavant del partit nacionalista SNP Alex Salmond, que va dimitir després de perdre per deu punts el referèndum, està enmig d'una gira triomfal per sis ciutats.

Craig, jubilat, no pot portar aquesta samarreta. Ell va votar no. “Em va guanyar la por”, reconeix. Però se'n penedeix tant que s'ha afiliat a l'SNP. “Els partits de Westminster no van trigar ni un dia a enredar-se en les seves misèries i ni tan sols han estat capaços de mantenir la promesa ferma al poble escocès”, diu, en referència al compromís adquirit pels tres principals partits del parlament britànic, davant l'augment del sí en la recta final de la campanya, de lliurar més competències a Edimburg si guanyava el no. El procés està ara en mans de l'anomenada comissió Smith, formada per representants de tots els partits, que el 22 d'octubre va acordar que el lliurament de més poders a Escòcia no ha d'estar condicionada al dels altres territoris que formen el Regne Unit, com va suggerir el primer ministre conservador, David Cameron, el dia després de la victòria.

La demanda de carnets de la formació independentista s'ha disparat després de la derrota. Ja és el tercer partit amb més afiliats a tot el Regne Unit, per davant dels liberaldemòcrates. Només durant la primera setmana s'hi van sumar 39.000 persones, més del total de membres que tenien fins llavors. Avui ja en són 83.000. “Pocs polítics han heretat un partit més en forma que el que rebo jo”, va dir Sturgeon a Dundee. “Jo sé on vull que arribi tota aquesta energia: a una Escòcia independent. Accepto sense reserves el resultat. Vam estar a prop, però no vam guanyar. No serem independents ara, això és la democràcia. Però em reservo el dret a continuar lluitant per la causa, perquè això també és la democràcia. Ara cal respectar el que vol el país, i és l'entrega màxima de poders, recordeu? Aquesta va ser la promesa solemne. Si la trenquen, no és a mi a qui han de témer sinó al poble d'Escòcia”.

Mentrestant, el laborisme, l'altra gran força a Escòcia, s'enfonsa. Paguen cara la seva associació amb els tories, innombrables a aquest costat del riu Tweed, en la campanya del “millor junts”. La líder dels laboristes escocesos, Johann Lamont, va dimitir el 25 d'octubre acusant el seu partit de tractar Escòcia com “una sucursal de Londres”. L'hi va posar en safata a Sturgeon: “Dimiteix i s'adona que és dolent que ens governin des de Londres!”, va dir a Dundee. “Els laboristes eren el partit de l'Escòcia progressista”, va afegir, “però ara són un obstacle per al progrés d'Escòcia”. Una enquesta publicada la setmana passada augura un tomb a les generals del maig, amb el 52% de la intenció de vot per a l'SNP i un 23% per als laboristes, que conservarien només quatre dels 41 diputats per a Escòcia que ara tenen a Westminster, uns escons vitals per a les seves expectatives de victòria. I la valoració a Escòcia del líder laborista, Ed Miliband, està per sota fins i tot de la de David Cameron i el liberal demòcrata Nick Clegg.

“Va ser una campanya molt divisòria”, explica per telèfon l'analista polític i exassessor de Tony Blair John McTernan, “i quan es va rebutjar la independència, els partidaris del no van decidir treballar per reunificar el país, fet que és necessari al principi, però va acabar deixant espai als independentistes per poder plantejar un altre referèndum en cinc anys. Els nacionalistes, a qualsevol lloc, tenen una política basada en la traïció. Van fer creure que s'havien promès coses que no s'havien promès, per poder apel·lar a l'incompliment. Els del no devien dir: hem guanyat. Escòcia ha decidit no ser independent. Tenint això tancat, decidim quin ha de ser el repartiment del poder. Els laboristes s'han de posar seriosos amb la política escocesa. El poble creu que han donat per fets els seus vots”.

McTernan veu amb bons ulls que un polític de la talla de Jim Murphy, que va ser ministre per a Europa i després per a Escòcia, hagi decidit deixar l'escó de diputat per lluitar pel lideratge del partit al nord de la frontera. Però pels que van votar sí no és més que un altre polític de Westminster.

Aquí “la majoria silenciosa” del no continua callada. Els van dir des de Londres que el petroli del mar del Nord s'acabava, que era il·lús construir un futur sobre ell. Però, tot just un mes després, BP i GDF Suez van anunciar que han descobert nous jaciments amb cinc milions de barrils. Van apel·lar a l'estabilitat que suposa el suport del sistema bancari britànic. Però la setmana passada el grup Lloyds, al qual pertany el Bank of Scotland, que dóna feina a 16.000 persones al territori, va anunciar el tancament de 200 oficines i 9.000 acomiadaments.

Ni tan sols els queda el millor whisky del món per ofegar les penes. La Bíblia del Whisky, que puntua aquests destil·lats des del 2003, per primera vegada no ha inclòs cap escocès entre els cinc millors per al 2015. El guanyador ha estat un whisky japonès. I, ficant el dit a la ferida d'Escòcia, el premi al millor d'Europa ha estat per a un whisky anglès.

Qui és ara el separatista?

La voluntat de quedar-se a la Unió Europea va ser una de les premisses més sòlides de la campanya per la independència escocesa. I la recent escalada antieuropea de David Cameron, escenificada aquestes últimes setmanes sota la pressió del creixement del partit xenòfob UKIP, no ha fet més que aprofundir la bretxa que separa Escòcia de la resta del Regne Unit. El sentiment europeu és molt més fort al nord que al sud de la frontera. Només quatre de les 52 circumscripcions en què està dividida Escòcia per a les eleccions generals són partidàries (i amb poc marge) d'abandonar la UE, posició a la qual dóna suport la majoria de circumscripcions angleses. Davant del referèndum sobre la permanència a la UE promès per David Cameron, Nicola Sturgeon proposa que la sortida hagi de ser aprovada pels quatre territoris que formen el Regne Unit. “No van dir durant la campanya que som una família de quatre nacions? Doncs actuem com a tal”, va dir. “Si ens treuen d'Europa, només podran culpar-se a ells mateixos quan decidim que volem votar una altra vegada per la independència”.