Barça espantós, Luis Suárez redemptor
El davanter uruguaià fa possible la remuntada blaugrana amb gols de Neymar i Alba
Luis Suárez va arreglar un partit espantós del Barça. A falta de joc, s’imposen els futbolistes. A l’uruguaià se’l va fitxar per resoldre duels que no tenien remei, ni tan sols per a Messi, que des que es troba a prop del rècord de Zarra no veu porteria a la Lliga. Malgrat que encara no s'ha estrenat com a golejador, l’aportació del 9 va ser decisiva perquè els blaugrana cantessin victòria a Almeria. Neymar i Jordi Alba van protagonitzar la primera remuntada barcelonista del curs després de dues jugades de Luis Suárez. No va quedar cap més rastre del Barça a Los Juegos del Mediterráneo que al marcador: 1-2.
Luis Enrique va jugar amb foc i les figures van evitar la catàstrofe en un partit en què la victòria es dóna per segura quan es tracta d’equips com el Barça. El que passa és que els blaugrana van perdent equipatge a cada compromís i a qualsevol part del món, víctimes d’una dinàmica de la qual ningú no s’escapa, vulgaritzat pels adversaris més convencionals. Els blaugrana han començat per perdre la passió i ara han perdut el futbol. Ja ningú apel·la als valors, a la identitat, a la personalitat i l’estil, sinó que tots s’encomanen al resultat i sobretot als gols de Luis Suárez, Neymar i Messi.
Ara mateix provoquen més debat les alineacions de Luis Enrique que el joc de l'equip al camp, tant se val que sigui a Madrid o a Almeria. L’entrenador ha tingut un atac d'imprevisibilitat que és impossible de desxifrar, ja que sembla que no respon a cap lògica futbolística, sobretot perquè és més sorprenent per als seus propis jugadors que per al rival, ja sigui a la Champions o a la Lliga. No era fàcil mirar cap al camp, a l’estadi de Los Juegos Mediterráneos, davant la fila de la banqueta blaugrana: Alves, Piqué, Xavi i Luis Suárez i Neymar.
Encara que la suplència de Piqué ja no és notícia per reiterativa (tres partits seguits), ni tampoc es dóna importància que rotin els migcampistes (fins a set trios) i els defenses (11 diferents), no és gaire normal que fes jugar l’esquerrà Adriano a la banda dreta, quan havien viatjat fins a tres laterals destres naturals (Alves, Douglas i Montoya), i sobretot que entressin a la roda Luis Suárez i Neymar, relegats alhora, i tornés Munir. A ningú li va estranyar que els blaugrana triguessin a trenar una jugada, desconcertats com estaven tots a l'equip blaugrana.
El Barça jugava tan malament que l’Almeria va sortir a buscar el partit amb l’alegria que no havia tingut en jornades molt més còmodes, dies en què no li havia semblat estar tan a prop de la victòria com davant dels homes de Luis Enrique. Els córners i les faltes es repetien davant de Bravo. El conjunt de jugadors barcelonista feia esgarrifar i si la pilota va trigar mitja hora a entrar va ser per casualitat, perquè els davanters de l’Almeria no van estar encertats. Ningú no n’encertava ni una al Barça, lent i sense ànima, entregat al sacrifici, a la mercè de l’equip de Francisco, dinàmic i intens.
Els blaugrana només s’estiraven a la contra, a la sortida dels serveis de córner a favor, quan podien córrer, i en les aparicions esporàdiques de Messi. El 10 va rematar de cap al travesser, després que Rubén rebutgés una rematada de Rakitic, per després perdre la pilota a la frontal de l’àrea davant la forta entrada de Soriano. El volant va fer una passada llarga preciosa per a la cursa de Thievy, vell botxí dels blaugrana en els seus temps a l’Espanyol, encertat també a Almeria, impossible d’atrapar a camp obert per la parella Bartra-Mascherano.
La velocitat del davanter va contrastar amb la paràlisi i la desorganització del Barça. No hi va haver replegament ni mecanismes de manual per combatre la transició cantada de Soriano. La jugada va retratar el caos blaugrana, amb l’equip trencat per la meitat, sense mitjans, espès i reiteratiu en les pèrdues de pilota, incapaç de jugar a un toc, ennuvolat en un dia de vent i sol a Almeria. Desfet col·lectivament, a Luis Enrique no li va quedar cap altra opció que revolucionar l’equip amb les individualitats: ja no es tractava de jugar a futbol sinó de guanyar per mitjà dels golejadors: Neymar i Luis Suárez van entrar per Pedro i Munir.
No és fàcil que un davanter trobi porteria si no troba un migcampista que li passi la pilota, i menys quan la punteria falla: es van veure fins a quatre rematades a la fusta contra el Celta i tres a Almeria després que Luis Suárez l’enviés de xilena al travesser de Rubén i Messi rematés de cap dues vegades al travesser. El tercer canvi estava cantat: Xavi va sortir per intentar proveir de pilotes el trio d’atacants, que finalment es van endollar en una jugada a empentes i rodolons de Messi, acompanyada per un bon retall i una centrada de Luis Suárez i el xut mossegat de Neymar, avalat en el seu desè gol per la cama de Ximo Navarro.
Luis Suárez va aparèixer de nou i la nova centrada la va enviar Jordi Alba a la xarxa. I aquí es va acabar el partit i el suplici del Barça i de Messi, negat de cara a gol, incapaç de rematar de cap com Zarra, desconnectat del que va ser el seu equip, aquell en què s’associava amb els volants i no amb els davanters com Luis Suárez i Neymar. El Barça sembla avui un equip més proper a l’uruguaià i al brasiler que a Messi, confús i irregular, sorprès per Luis Enrique, el pla del qual continua sent un misteri, entregat als seus davanters, i redimit per Luis Suárez. L’uruguaià va evitar la derrota en una tarda espantosa del Barça.
