Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

L’‘art Vilaseca’

Sense dir res, Josep Lluís Vilaseca sabia posar en la pista de la notícia els que feien un bon ús de la informació

Josep Lluís Vilaseca, al seu despatx, dimecres passat.
Josep Lluís Vilaseca, al seu despatx, dimecres passat.

No em considero un bon periodista, més que res perquè mai he tret grans exclusives, alguna de tant en tant, segurament perquè prefereixo estar assabentat de les coses que passen per comprendre-les abans que deixar-les anar sense més explicació que la immediatesa, circumstància que m'ha fet acostar a les persones que no et donen notícies, sinó que t'ajuden a trobar-les. Si he après a desxifrar una mica l'esport ha estat a partir de Josep Lluís Vilaseca. Mai m'ha donat una primícia i, no obstant això, m'ha facilitat la tasca i s'ha guanyat la meva admiració, res que no li hagi passat a altres companys, com es va veure en la presentació del llibre Que consti en acta, unes memòries de Vilaseca editades per Genís Sinca, expert en biografies (Proa).

Va caldre habilitar una sala contigua a la central del Palau de Pedralbes per poder donar cabuda als molts assistents, prova de l'estima que es té per un senyor que va ser decisiu en la vertebració de l'esport a Catalunya. Vilaseca (Barcelona, 1930) volia que la trobada, sense ser grandiloqüent, fos correcta i estigués presentada per Jordi Basté, de la mateixa manera que estava il·lusionat que el pròleg de l'obra l'escrivís Pep Guardiola. Tots dos van complir el seu desig i l'acte va ser multitudinari i també càlid, d'acord amb la gratitud que es mereixia la figura de qui va ser directiu del Barça (1970-1978), membre i president de la Comissió de Control i Disciplina de la UEFA (1978-2006), secretari general de l'Esport de la Generalitat (1980-1995) i diputat al Parlament per CiU.

Vilaseca assegura que una vegada retirat va treballar més que mai, de manera que quan “em vaig jubilar de la jubilació” —així ho va definir— va buscar un editor per a un llibre en el qual explicaria aquelles històries que mai, va explicar, va dir en públic ni a la premsa. Va agrair la ploma de Sinca, per ser un periodista no vinculat a l'esport, i va relatar coses no sabudes, algunes intuïdes i d'altres mig conegudes, com que el Barça va voler fitxar el 1973 Gerd Müller abans que Johan Cruyff en temps de la presidència d'Agustí Montal, anys de divulgació de la causa catalana des del Camp Nou.

Mai va voler aspirar a la presidència del Barça, per més que l'hi proposessin, i a canvi va preferir mantenir la tibantor amb el secretari d'Estat per a l'Esport, Javier Gómez Navarro. “Em va arribar a dir que si el Barça no acceptava transformar-se en una societat anònima esportiva, baixaria a Segona. No vaig poder resistir-m'hi i li vaig respondre que abans que passés això, ell ja no hi seria en el càrrec”. Els amos del Barça segueixen sent els seus socis i si Vilaseca no va aconseguir amb l'ajuda d'Evarist Murta que en temps de Cortés Elvira s'eliminessin els avals per cobrir possibles pèrdues que avui tants plets generen al club va ser perquè al final no va voler Núñez.

Amb un bon interlocutor al Consell Superior d'Esports (CSD) com Romà Cuyàs, Vilaseca va ser capaç d'implicar el Govern central a favor de la candidatura olímpica de Barcelona 92. L'informe que en el seu moment va encarregar Jesús Hermida, president del CSD, i que qualificava d'“inviable” el projecte català, es va convertir en “viable” quan hi van intervenir Cuyàs i Vilaseca. Temps de negociacions, d'objectius comuns, d'influència catalana a Espanya, de personatges hàbils en l'art de la diplomàcia i el saber fer de Vilaseca, una figura amb poder perquè sempre va tenir tracte directe amb presidència de la Generalitat.

El traspàs de competències a les comunitats autònomes va afavorir que en el mandat de Vilaseca es construïssin més de mil instal·lacions, milloressin l'INEF i la Blume i es creés el CAR de Sant Cugat. No solament va ser decisiu en la modernització de les infraestructures del país, sinó que va aconseguir que la UEFA utilitzés les imatges de vídeo com a prova per a les sancions.

Agradable i intel·ligent, tenia una especial habilitat per ser influent sense ser vist. “Passava inadvertit, camuflat entre les personalitats”, escriu Guardiola, que sempre va associar la seva figura amb la gavardina beix que vestia Vilaseca. “Aquella elegància sòbria i atenta (…) que rematava la imatge d'eficàcia i control (...) d'omnipresència, absolutament discret, fins a cert punt distant, gairebé nòrdica, però mai altiva i totalment modesta”.

El periodista Paco Aguilar assegura que Vilaseca s'inscrivia de vegades com a Guasch, el seu segon cognom, perquè no el localitzessin als hotels, i se sap també de la seva ironia per tutejar figures que demanaven tracte protocol·lari com la d'Alfonso de Borbón, president del Comitè Olímpic Espanyol. Va ser, en qualsevol cas, el que en l'argot espanyol es denomina “un senyor de l'esport” i, a ulls dels seus amics, “un home recte, rigorós i honest”. Evarist Murtra el retrata de manera precisa: “Sempre ha tingut una gran capacitat de treball, ha buscat el consens amb diplomàcia i ha estat una persona de fortes conviccions. Mai s'ha precipitat sinó que ha administrat el temps amb una gran intel·ligència”.

Advocat, va entendre del tot el funcionament de les societats mixtes, potser pel seu temps de president d'Agrupació Mútua, càrrec posterior al de secretari del consell d'administració de Banca Catalana. Vilaseca, que va néixer al carrer Urgell, a la mateixa escala on vivia Marta Ferrusola, sempre es va creure i va practicar el fer país, una manera de fer que ha estat d'acord amb la seva amistat amb Pujol. Ningú va parlar, no obstant això, de política al Palau de Pedralbes. Als 84 anys, Vilaseca s'ha guanyat el respecte i la credibilitat de la gent i l'aplaudiment periodístic, sobretot perquè sense dir res sabia posar en la pista de la notícia els que feien un bon ús de la informació, la millor manera de ser fidel a l'entitat que servia i atendre els periodistes. Els entesos en diuen l'art Vilaseca.