Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA | JOEL JOAN

Joel Joan: “Amb tota aquesta història del 1714 se’ns n’ha anat l’olla”

L'actor fa una cura d'humilitat en la sèrie de TV3 'El crac', on s'interpreta a si mateix

Joel Joan en una pausa del muntatge d''El crac'
Joel Joan en una pausa del muntatge d''El crac'

Potser el que ens cal, a tots, és aprendre a riure'ns de nosaltres mateixos. Potser té raó en Joel Joan (Barcelona, 1970) quan es posa davant i darrere de la càmera a la sèrie El crac (les nits dels dilluns, a TV3) que ha escrit, dirigeix, interpreta i... viu, donat que el seu personatge és ell mateix, Joel Joan, amb totes les seves dèries, les seves incongruències, les seves neures, el seu infantilisme, la seva fanfarroneria, la seva il·lusió de ser... Brad Pitt. Tot moooolt exagerat (se suposa...).

Quina necessitat tenies?

Tenia necessitat de fer comèdia a la tele. La comèdia és el gran vehicle per explicar la tragèdia. La meva trajectòria no és tràgica però sí... mogudeta, diguem-ne. Jo sempre he sigut de fotre’m molt de tothom i ara ja em tocava a mi rebre una mica. Aquest format em permetia també riure’m una mica de tot. Quan en Joel Joan de la ficció fa de Moragues, el gran general!, ja ens estem rient d’aquesta dèria que ens ha agafat amb el 1714 i de fer un Bravehart català.

Se’ns n'ha anat l’olla, amb el 1714?

A veure..., sí, se’ns n'ha anat l’olla, amb tota aquesta història. Estem en un moment on tots hem entès que allà va començar un periple de dictadures, d’opressions... Mira, ara El País fa el web en català, molt bé, però ha hagut de passar temps...! Tenim aquesta tendència a voler ser un país normal i fer pel·lícules històriques també normals, però hem d'acceptar que una pel·lícula de la nostra història no passa per un heroi com va ser William Wallace. Ni de bon tros.

Jo sempre he sigut de fotre’m molt de tothom i ara ja em tocava rebre una mica a mi"

Quin percentatge hi ha del Joel Joan real a la sèrie?

L’essència del personatge és un 100% jo. És un petit egòlatra, narcís, que li costa molt créixer i assumir la realitat que té al voltant. Pobre home, li costa molt renunciar a ser el rei del mambo. Després, evidentment, intento en la meva vida no ser tant impresentable com aquest senyor i procuro millorar.

És un acte de confessió, la sèrie?

Sí, totalment, sóc un bocamoll en uns sentits, un impulsiu en uns altres, també un egòlatra... Però sóc una mica també la redempció de l’espectador, perquè gràcies a aquests antiherois (aquests que els americans tenen tan clar que són essencials en la producció televisiva, des del Larry David, Ricky Gervais, Louis C. K.), l’autoparòdia, és un mirall desagradable del petit crac que tots portem a dins. A veure, qui no és un nen aviciat i consentit, d’alguna manera? Aquesta és una exageració enorme d’una cosa que molts de nosaltres tenim a dins, que és aquest nen petit.

És un luxe crear el teu paper...!

Però també forma part de la patologia d’aquest Joel Joan. No assumeix que Breaking Bad no la farem mai perquè no hi ha ni el talent ni els diners ni les ganes ni sabríem com enfocar el problema. Doncs jo igual, i decideixo que pa’ chulo jo, i m'escric jo mateix l'obra que vull! Així vam començar amb en Jordi Sánchez a escriure Plats bruts. I crec que estant a la cuina de les històries aprens molt de l’ànima humana.

Ningú no t’ha dit: ‘tio, de què vas?’

Una possible pel·lícula de la nostra història no passa per un heroi com va ser William Wallace, ni de bon tros"

Molta gent, la primera, la meva mare! Ho porta fatal, no entén res de la sèrie. “Tu no ets així, fill meu...”, em diu. El que és important és que crec en allò que faig.

Tens ganes de tornar al teatre?

Treballar amb Scorsese no em faria res, eh?, però el teatre és la meva joguina preferida. M'ha sabut molt greu deixar l'obra Prendre partit, al Goya, amb Josep Maria Pou, però no ho podia compaginar amb el muntatge de la sèrie. L’Andrés Herrera em substitueix magníficament. El teatre té un handicap: és molt sacrificat, necessita una energia i un compromís que t’hi has de fotre de ple. I quan tens família és dur. He passat molts Nadals treballant...

Cal que et pregunti pel teu pla de diumenge?

Anar a votar, és clar. Vull dir... “anar processalment a participar en això que sembla una votació però que no ho és però que en té tota la pinta”. Amb un sí-sí molt contundent. Pensant en els meus avis que ho van passar fatal durant la guerra i en la meva padrina que era mestra d’escola i sempre va lluitar per la nostra llengua...

Creus que servirà o no serà més que una altra 'mani' exemplar?

Aquestes votacions seran com un Catalunya decideix però més gran i amb més participació. Però ja ha servit. Perquè ens hem cansat. Espanya ha deixat de ser creïble, ens han pres el pèl pel davant i pel darrere, i arriba un punt en que no et pots deixar enganyar més. No serem independents el 10-N, aquesta independència arribarà amb empentes i rodolons.

Espanya ha deixat de ser creïble, ens han pres el pèl pel davant i pel darrere"

Creus que unes plebiscitàries serien la solució?

Ho seran. Tot això, des de les manis del 2006, està sent un procés on la població del nostre país s’està adonant que respectar-se un mateix és respectar les pròpies decisions, per tant cal que ens les preguntem, i la majoria s’haurà de respectar. Però la independència emocional i psicològica ja està molt avançada. Si m'arriben a dir fa 10 anys que el 2014 sentiria les coses que estem sentint de segons qui, no m’ho hauria cregut! Tot i què si l’Espanya que mana fos una mica més receptiva i una mica més intel·ligent, això fa quatre o cinc anys ho haurien pogut parar, rebaixant el maltractament i respectant-nos. És que són molt arrogants!

Vols dir que si no haguessin tombat l’Estatut ara no seríem on som?

Exactament. Un cop la ciutadania ha referendat una llei, que vingui un tribunal de 12 paios amb un puro a la boca i targetes black a la butxaca i te la tombi és un menyspreu tan gran, ets sents tan idiota i tan no-ciutadà de l’Estat espanyol sinó súbdit... És molt difícil tirar endavant i que la gent s’impliqui en un projecte col·lectiu com podria haver estat el d’Espanya quan no respecten ni un Estatut de merda com aquell al qual jo vaig votar no, perquè em semblava indigne des de tots els punts de vista, social, nacional...

T’ha perjudicat professionalment la teva implicació en l’independentisme?

No ho sé, però tant se me'n dóna. Jo tinc tres filles petites i si he de pensar que d’aquí 20 anys, pobretes meves, han d’estar encara aguantant sorayas, i marianos, i zapateros i rubalcabas...

Que vingui un tribunal de 12 paios amb un puro a la boca i ens tombi l'Estatut és un menyspreu tan gran...!"

Aquí també hi ha gent que...

N’hi ha, i tant! A més alguns són els que ens han de portar a la independència... I està bé puntualitzar-ho, però a aquests que dic ara ja els va bé, els dóna vots i com que no són catalans continuen tirant merda i dient que som insolidaris, dolents...

Molta gent s’ho creu, fora de Catalunya, això.

El que passa és que el franquisme a Espanya no es va solucionar. No vam fer un Nuremberg. Mira el govern espanyol i mira els fills dels franquistes, amb noms i cognoms, en llocs de direcció d’empreses importantíssimes, bancs, caixes, etc. Pedro Sánchez està fent aquest postfranquisme light on continuem sense poder votar, per exemple. Espanya té un problema de democràcia greu. El que em fascina és que la culpa sempre sigui nostra. Ells no són mai culpables de res. Ningú es pregunta: si el nen se me'n va de casa tan rebotat, no pot ser que jo també hagi fet alguna cosa malament? O és senzillament que el nen és un insolidari, un imbècil, retardat mental... Espera ara quan es trenqui el bipartidisme amb Podem...! Llavors s’haurà acabat el discurs oficialista i hi haurà de debò un canvi de règim. Al segle XXI, en el món del Twitter, on hi ha gent molt intel·ligent que en 140 caràcters poden destrossar l’argument del polític que abans dominava els quatre diaris, el que no pots és fer política d’esquena a la població que és el que fa aquest Estat.