Selecciona Edició
Connecta’t
9-N

La consulta des dels antípodes

Uns 220.000 catalans viuen el procés sobiranista des de països com Austràlia, Rússia, el Canadà, Suïssa, l'Argentina i França. El 9-N també estan convocats a les urnes

Dos joves catalans donen suport al sí a la independència d'Escòcia a Edimburg el setembre passat.
Dos joves catalans donen suport al sí a la independència d'Escòcia a Edimburg el setembre passat. Associated Press

Uns 220.000 catalans han vist els últims dos anys el procés sobiranista de Catalunya des de la distància. Però avui, molts d'ells –més grans de 16 anys i amb un municipi català com a últim empadronament abans de registrar-se en el consolat de torn–, es podran apropar-se a alguna localitat del seu país de residència per opinar sobre el futur de Catalunya. El seu vot no serà definitiu, però són un termòmetre que calcula fins on ha arribat l'onada expansiva de la reivindicació política catalana i com es valora en la comunitat internacional. Austràlia, Rússia, el Canadà, l’Argentina… Uns els veuen amb l'escepticisme que afavoreix la distància, uns altres amb llàstima per no poder participar plenament en el que consideren un esdeveniment importantíssim i uns pocs que no entenen tot l’enrenou que hi ha hagut.

Montse Pacheco des de París: es palpa un gran menyspreu des del Govern d'Espanya a Catalunya que dol

A França, la comunitat més nombrosa de catalans a l'estranger de tot el món amb 28.497 residents, el procés està molt present als informatius i a la premsa generalista. Montse Pacheco, de 49 anys, fa gairebé tota la vida que viu a París, però es considera una persona “amb el cul entre dues cadires”. Es va educar a França, però no va demanar mai la nacionalitat, perquè ho consideraria “una traïció”. Tot i això, sí que voldria tenir la catalana. “No m'ho havia plantejat fins ara. No sóc independentista. Però es palpa un gran menyspreu des del Govern d’Espanya a Catalunya que dol. I mira que vinc d'una educació molt francesa, en un país molt centralista en què has d'explicar de manera permanent què són les autonomies”, sosté.

En alguns llocs com França hi ha un cert efecte contagi en regions amb implicacions semblants, com Bretanya o Còrsega, explica Pacheco. Però a l’Argentina (24.919 catalans) per exemple, costa més d'entendre, segons explica el perruquer català de 26 anys Ricard Stockdale, que fa un parell d'anys que viu a Buenos Aires. “Aquí hi ha molts argentins descendents d'espanyols que no els sembla gens bé perquè a ells els encanta Barcelona. Els torna bojos, però tots tenen nacionalitat espanyola. Si Catalunya s'independitzés tindrien més problemes per anar-hi, pensen”, sosté. Ricard anirà avui a votar al barri de Belgrano, lloc escollit a Buenos Aires per dipositar la papereta. Ell respondrà sí a les dues preguntes: “Estic fart de la confrontació Catalunya i Espanya i, sobretot, no vull que em torni a governar mai més el PP. Es podria haver conviscut perfectament, però no ha estat així. Aquesta és la millor solució per a tots”, assegura.

La independència és la millor solució per a tots", Ricard Stockdale, des de l'Argentina

També hi ha llocs on la independència d'una regió pot ser anatema. La Xina, per exemple, on darrerament les notícies del procés han començat a arribar, no veu amb bons ulls una separació perquè li recorda perillosament els conflictes que té oberts amb zones com el Tibet. Entre els 1.053 catalans que viuen al gegant asiàtic agafa el telèfon Joan Cornet, que amb 75 anys en fa 33 que és a Pequín. Hi va arribar com a turista el 1979, va aconseguir una plaça a la universitat i es va casar amb una alumna, amb qui ha tingut dues filles bessones. Tal com està formulada la pregunta de la consulta, ell votaria avui que no a la independència, explica. “Aquí, si jo deixés de ser espanyol, perdria moltes coses pràctiques. El Govern xinès no vol ni sentir parlar de la independència. A la pràctica, Catalunya aquí gairebé no existeix, només s’ha començat a conèixer ara amb el procés: això sí que ha estat positiu. Però és un tema molt sensible”, assenyala. Cornet creu que els llaços amb Espanya s'aniran reconstruint amb el temps, arribi la independència o no. “La distància et fa relativitzar la qüestió de les identitats. Però veig que per a la meva família és molt important el procés. Ho respecto i tenen dret a seguir-ho”, assenyala.

És interessant observar la reacció que ha causat l'anomenat procés en països que han viscut anteriorment una situació semblant. Al Canadà, on viuen oficialment 1.930 catalans, la protesta catalana ha calat de manera definitiva en els últims mesos. Marc Duran, periodista de 27 anys que fa prop de dos anys que és a Mont-real, explica com el que més sorprèn al seu país d'acollida és que no es permeti votar als catalans. “No entenen que s'hagi impugnat. No creuen que el Govern canadenc jugués net aleshores, però… Per ells és completament incomprensible, fins i tot per als contraris a la independència. Hi ha una comprensió de la democràcia més estesa”, assegura.

Catalunya aquí gairebé no existeix, només s'ha començat a conèixer ara amb el procés", explica Joan Cornet des de Pequín

Marc viu a prop d'una oficina d’Acció de la Generalitat de Catalunya, on s'habiliten les urnes, a una sola parada de metro de casa seva per votar avui. Tot i això, rebrà amics que volaran des de llocs com Vancouver, a 5.000 quilòmetres, només per donar la seva opinió sobre si Catalunya hauria de continuar vinculada a Espanya. Una cosa semblant li passa a Òscar Vall a Perth, Austràlia (2.056 catalans). Però en el seu cas, molt a desgrat seu, no podrà votar perquè l'única possibilitat de fer-ho era volant fins a Sidney. Malgrat això, explica, ja s’ha començat a parlar del tema als mitjans australians. “Són bastant imparcials, diuen que és un tema espanyol. Però últimament apareix com un conflicte, el comparaven amb Rússia i Crimea. Destaquen més les tensions o els problemes del conflicte, però com a mínim es parla d'això”, explica.

A Mont-real no entenen que s'hagi impugnat la consulta", explica Marc Duran

Precisament, el fenomen també ha aparegut força als mitjans russos últimament, explica l'empresari Xavier Torrent. Viu a Moscou des de fa tres anys i a Rússia (129 catalans hi viuen oficialment) des de fa deu. El procés, explica, sovint apareix “quan els interessa”. “Tenen separatismes que han reprimit al Caucas, però n’hi ha altres que sí els interessen, com el de Crimea. I encara que en el fons no té res a veure amb el de Catalunya, treuen el tema per legitimar-ho”, explica. La gent del carrer, explica Torrent, veu el fenomen com alguna cosa legítima i amb una certa simpatia. Ell optaria per votar sí-sí. “Però ja estic molt russificat i aquí no hi ha diàleg polític, primer ocupen i després pregunten, amb el temps m'he tornat una mica crític amb l'excés de diàleg o la xerrameca que hi ha a Espanya. Potser seria més fàcil convocar unes eleccions plebiscitàries. Caldria ser més efectiu”, assenyala.

Però és complicat, perquè en alguns llocs, com a Suïssa (11.949 catalans hi viuen oficialment), com explica l'arquitecte Miquel del Río, del despatx Focketyn del Rio, de vegades la qüestió queda reduïda a un conflicte merament econòmic. “El que intento explicar és que la màgia d'aquest procés és inventar un altre sistema. Proposar un altre model de societat. Intento explicar que fa temps es va dir que Europa hauria de ser la Europa de les regions, no és incompatible la fragmentació amb la globalització. Per què Catalunya ha de ser més amiga d’Aragó que de Perpinyà?”, argumenta del Río, resident a Basilea que aquesta vegada no votarà i per a qui el problema de l'independentisme és que el seu discurs ha estat massa monopolitzat pel nacionalisme.