Selecciona Edició
Connecta’t
crítica | interstellar

Una llar en altres mons

No entenc l'argot científic, que és abusiu, però sí que capto de què va la història

Tinc un problema greu amb el gènere de ciència-ficció. També amb la ciència, a seques. Per estretor de mires o per desídia sempre em perdo o no entenc coses pel que sembla tan elementals i a l'abast del cervell d'un nen com la física quàntica, els forats negres, la teoria del Big Bang, la teoria de la relativitat, o fins i tot la llei de la gravetat. Per molt que m'hi entestés em resultaven avorrits els clàssics de la ciència-ficció com Isaac Asimov i Arthur C. Clarke, que asseguren que són assequibles i apassionants fins i tot per als profans. M'agrada molt, per descomptat, Ray Bradbury. Perquè és un poeta i també pot fer que tingui molta por. I el gran pioner Jules Verne, perquè m'explica aventures.

Amb el cinema de ciència-ficció em passa el mateix. Dues de les meves pel·lícules preferides de la història del cinema són el primer Alien i Blade runner. Que una passi en una nau espacial i l'altra al món futur no és el que més m'apassiona d'aquests films. El que em fascina és que em trobo amb una obra mestra del cinema de terror i suspens i l'altra és cinema negre amb un to líric.

INTERSTELLAR

Direcció: Christopher Nolan.

Intèrprets: Matthew McConaughey, Anne Hathaway, Jessica Chastain, Michael Caine, John Lithgow.

Gènere: ciència-ficció. EUA, 2014.

Durada: 169 minuts.

Interstellar, potser reforçada per l'èxit de Gravity, aquella tensa i agredolça aventura d'astronautes perduts i acorralats al firmament, suposa una altra luxosa aposta de Hollywood perquè els espectadors acudim en massa a la seva proposta del que pot passar més enllà de les estrelles. Però no és ciència-ficció aparatosa en què l'únic protagonisme recau sobre els efectes especials. La signa el prestigiós Christopher Nolan, que també ha escrit el guió amb el seu germà Jonathan. És a dir, cinema d'autor amb format de gran espectacle, cinema que, a més d'intentar enlluernar amb les seves imatges, fa pensar i sentir. Nolan, que va començar fent thrillers tan atractius i perversos com Memento i Insomni, va demostrar posteriorment ser un virtuós rodant cinema de gran pressupost sense renunciar a la seva personalitat en les poderoses El truc final, Batman begins i El cavallero fosc. Se'm va entravessar el seu tercer Batman i recordo la venerada Origen com una de les colitis mentals mes irritants dels últims anys.

Interstellar, com sempre, no entenc l'argot científic, que és abusiu, però sí que capto de què va la història. En un futur proper, la Terra ha estat devastada per les plagues i només se sobreviu amb l'agricultura del blat de moro enmig de contínues tempestes de pols que amenacen amb l'agonia del planeta. Solució: trobar planetes habitables en altres galàxies i traslladar-hi els terrícoles, a punt de ser desnonats.

Nolan explica l'èpica odissea d'un pilot i enginyer llegendari amb altres científics de la NASA en una missió l'èxit de la qual sembla improbable, en què es desconeix gairebé tot el que trobaran en aquesta arriscada travessia. L'aventura està ben explicada, no cansa tot i les tres hores de metratge. No em provoca ni fred ni calor, símptoma alarmant quan els personatges es juguen la vida per salvar la humanitat. Però el que li interessa més a Nolan és parlar amb to poètic de les relacions paternofilials (el torturat protagonista, vidu, ha deixat els seus fills a la Terra), les alteracions de l'espai i el temps, la devastadora separació de les persones estimades, els vells fantasmes que acaben sent reals. La temàtica és apassionant sempre que el narrador aconsegueixi que hi tinguis una connexió íntima. No és el meu cas. Sento respecte per aquesta pel·lícula, però no amor.