Selecciona Edició
Connecta’t

La retratista de la Gauche Divine, Colita, premi Nacional de Fotografia

La catalana ha criticat la poca atenció de les institucions públiques a l'art fotogràfic

Colita en una retrospectiva el març passat. Veure fotogaleria
Colita en una retrospectiva el març passat.

“No sé ni on sóc; però et juro que et trucaré”. Això recita el contestador del mòbil de Colita: el mateix humor, intel·ligència, ironia i segones intencions que traspuen la major part de les fotografies que ha anat captant amb les seves càmeres al llarg de gairebé cinc dècades de vida professional, aquesta que el Ministeri d'Educació, Cultura i Esport ha reconegut amb el Premi Nacional de Fotografia 2014, dotat amb 30.000 euros.

“Per no educar-me com una imbècil, el meu pare només em regalava càmeres i guitarres, i no nines”, recordava fa poc, mentre evocava la primera càmera de baquelita amb la qual la va obsequiar als 12 anys el seu progenitor, de manera que sembrava així la llavor de la fotoreportera Colita, nascuda en realitat Isabel Steva Hernández, a Barcelona, el 1940.

Aquest caràcter obert i una mica descarat va encaixar com un guant en els temps que li han tocat viure, bàsicament la Barcelona dels anys 60 que van acollir el moviment sociocultural de la Gauche Divine, del qual, sens dubte, va ser una de les màximes documentalistes gràfiques. Estudiant de Lletres que va completar amb un any a La Sorbona de París, en tornar a la capital catalana va conèixer fotògrafs com Oriol Maspons, Julio Ubiña i Xavier Miserachs. D'ells en va aprendre l'ofici fins a l'extrem de fer d'aquest hobby una professió. D'alguna manera, el Premi Nacional a la seva persona pot llegir-se com un reconeixement a aquesta generació de fotògrafs.

Maspons va ser qui més li va influir, més enllà fins i tot de l'ofici: “Jo tenia 20 anys i ell em venia a buscar amb la seva Vespa… Em va ensenyar que els fotògrafs feien el que els donava la gana i, a sobre, cobraven… En realitat, mai no havia volgut ser fotògrafa: només volia anar a prendre copes a Bocaccio –la discoteca que feia de quarter general de la Gauche Divine– i passar els caps de setmana a la Costa Brava i divertir-me”.

La veritat és que Colita sempre ha treballat molt. Especialista, amb els anys, en el retrat, el 1962 va donar les primeres mostres d'aquesta especial i difícil habilitat en elaborar l'arxiu de personatges de la pel·lícula Los tarantos, el seu primer treball professional seriós. Aquí va conèixer i es va fer amiga de la protagonista, la bailaora Camen Amaya, i d'aquí en va sortir un dels seus grans llibres, amb les últimes imatges de l'artista ja al taüt. I en va sorgir també la seva passió per l'art flamenc, que la portaria a traslladar-se a Madrid dos anys on, entre altres treballs, va retratar Antonio Gades i la Chunga. De tot plegat en va sortir un altre volum clau en la seva trajectòria: Luces y sombras del flamenco (Lumen, 1975).

Els seus amics, des de Jaime Gil de Biedma i els seus gossos inseparables, Terenci i Anna Maria Moix, Jorge Herralde, Rafael Alberti, però també la Barcelona dels barris (especialment, el maltractat Raval i l'oblidat Somorrostro), l'olímpica del 1992, el món del cinema (a través de la seva relació amb l'Escola de Barcelona, que lluitava per desenganxar-se de la filmografia franquista oficial i que la va apropar a grans directors de fotografia com Juan Amorós i Fernando Arribas…), el món de l'espectacle (amb especial atenció a les plomes i el transvestisme, amb personatges com Ocaña o Paulovsky) i les dones (“no com a éssers que aspiren només a ser bells, sinó integrades en la societat com a treballadores”) van anar conformant el seu catàleg particular. Una obra que també va construir en col·laboracions a revistes tan diverses com Interviu, Cuadernos para el Diálogo, Bocaccio, Destino, Triunfo

Amb la mateixa força que destil·len les seves instantànies ha lamentat Colita el poc afecte que les institucions públiques han destinat a l'art fotogràfic i a cuidar el patrimoni fotogràfic espanyol. “Hauria d'haver-lo obtingut molt abans que altres", deia ella mateixa l'agost de l'any passat, després de la mort del seu mestre i de tota la seva generació, Maspons, en referència al Premi Nacional de Fotografia. Al seu costat i d'un altre veterà de la imatge, Leopoldo Pomès, va rebre de l'Ajuntament de Barcelona el 1998 la Medalla al Mèrit Artístic. La Generalitat de Catalunya, el 2004, li va concedir, per la seva banda, la seva més alta distinció, la Creu de Sant Jordi. La seva obra ja està inclosa a la col·lecció del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Són 44 anys de professió, amb més de quatre desenes d'exposicions i una trentena llarga de llibres. “He fet molta foto alimentosa”, recordava fa amb prou feines un any en la gran exposició Colita Perquè sí! , que la Fundació Catalunya La Pedrera va fer l'emblemàtic edifici de Gaudí i que, comissariada per l'experta Laura Terré, recollia per primera vegada una cuidada i nombrosa selecció de la seva obra. Ho deia contemplant les portades de discos que va fer, és clar, per a altres amics, com Serrat i Ovidi Montllor, entre altres membres de la Nova Cançó.

Incansable, Colita juga avui amb el Photoshop al seu ordinador, com diu ella mateixa al seu compte de Facebook, “perquè la gent no cregui que estic morta”. El Nacional de Fotografia també ajudarà, amb justícia, a recordar-la.