Selecciona Edició
Connecta’t

Ni Catalunya és Escòcia, ni Madrid és Londres

Els experts diuen que les diferències entre els dos processos van més enllà de la història

Suport d'independentistes catalans al referèndum d'Escòcia a Barcelona.
Suport d'independentistes catalans al referèndum d'Escòcia a Barcelona.

Quan els antisecessionistes espanyols neguen als nacionalistes catalans la possibilitat de celebrar un referèndum d'independència semblant al d'Escòcia s'emparen en dos grans arguments: la història i el marc legal. Catalunya mai no ha estat independent, i mentre la Constitució no escrita del sistema britànic facilita la convocatòria d'un referèndum, la Constitució espanyola ho impedeix expressament, al·leguen. Els catalans repliquen que la veritable diferència és que al Regne Unit es considera sagrada la voluntat expressada en el seu moment pel Parlament escocès i que tota la resta són excuses per eludir la qüestió política de fons.

Aquests arguments poc profunds oculten els matisos que emergeixen en comparar els processos. Hi ha diferències identitàries i lingüístiques, com destaca Javier Tajadura, professor de Dret Constitucional de la Universitat del País Basc: “Allà parlen la mateixa llengua i el component identitari és molt menor que en el cas català”. També ha estat diferent el procés d'elecció de la pregunta, doblement esbiaixada i orientada al sí en el cas català; asèptica i neutral en l'escocès.

També, diferències de tradició política, històriques, demogràfiques, econòmiques. A Escòcia ha anat creixent l'independentisme a mesura que s'ha anat fent rica. A Catalunya, a mesura que ha anat perdent pes.

Hi ha altres factors econòmics contraposats. Mentre que Catalunya encara aporta gairebé el 20% del PIB espanyol i el 16% de la seva població, Escòcia és només un 8,2% de l'economia i un 8,4% de la demografia britàniques, cosa que ha facilitat que els anglesos visquessin amb molt menys dramatisme una eventual secessió escocesa del que es viu a Espanya amb el procés català.

La riquesa ha esperonat la secessió escocesa i el declivi ha empès la catalana

Per al nacionalisme català, el referèndum escocès és fill de la maduresa democràtica de Westminster. Tajadura discrepa: “La posició del Govern britànic ha estat considerada per alguns com més democràtica, oberta, dialogant; però, què entenem per democràcia?”, es pregunta. “Que a un britànic de Londres li diguin que el seu país es pot veure reduït sense preguntar-li a ell és poc democràtic perquè el Govern britànic deixava en mans de quatre milions de persones el destí de 60 milions”, argumenta. I adverteix que és un problema que es pot repetir, encara que al revés, en el referèndum que el primer ministre David Cameron planeja pel 2017 sobre la pertinença del Regne Unit a la UE. No obstant això, el referèndum escocès amb prou feines ha estat qüestionat per l'opinió pública britànica des d'aquest punt de vista.

David McCrone, professor emèrit de la Universitat d'Edimburg i cofundador de l'Institut de Governança, veu al mateix temps raons històriques i de sentit comú com a explicació de la consulta escocesa. Subratlla que després del Tractat d'Unió amb Anglaterra el 1707, “la societat civil escocesa va continuar sent diferent i autònoma”. McCrone emfatitza les diferències que hi ha entre aquesta fusió de corones i els conflictes del 1714 a Catalunya o del 1760 al Quebec, cosa que accentua al seu judici el fet que “el Regne Unit no pot mantenir Escòcia al seu interior contra la seva voluntat”. “Per això, la negociació sobre el referèndum d'Escòcia del 2014 va ser molt senzilla”, explica. I puntualitza: “Això no es deu al fet que el Regne Unit fos liberal o tolerant cap a la ruptura —va fer joc brut durant el referèndum i va recórrer a la por i les amenaces— sinó perquè no tenia més remei”.

Després del Tractat d'Unió amb Anglaterra el 1707, la societat escocesa va continuar sent diferent i autònoma

El professor Michael Keating, que dirigeix el Centre Escocès de Canvi Constitucional, creu que la inexperiència de Cameron ara i la de Tony Blair 15 anys abans també són, en part, al darrere tant del referèndum d'independència com del que va donar llum verda al sistema autonòmic el 1999. “Els dos van acceptar referèndums sense conèixer-ne les conseqüències a llarg termini. Blair va lamentar en les seves memòries la devolució de poders a Escòcia i Cameron va estar a punt de renegar del referèndum d'independència. Al final, els dos van prendre la decisió correcta, però potser per raons equivocades”, assegura. Però adverteix: “Si l'actual Govern hagués negat el referèndum, hi hauria hagut una crisi constitucional i una pèrdua de legitimitat del Regne Unit a Escòcia, com va passar amb Thatcher i Major als anys vuitanta i noranta”.

Keating acaba de passar uns dies a Girona i admet que les seves converses en aquesta ciutat no li han aclarit gaire el panorama català. Creu que, si hi hagués eleccions plebiscitàries, tampoc canviarien gaire les coses. “Cap dels meus col·legues catalans és capaç de dir-me cap a on van les coses”, reconeix.

Lluís Orriols, professor de Ciències Polítiques de la Universitat Carlos III de Madrid i abans de la Universitat de Girona, subratlla que, en el passat, als dos països es donava la coincidència que tant els nacionalistes com almenys un dels dos grans partits estatals donaven suport al sistema autonòmic, “encara que fos amb diferents intensitats”. “Ara”, afegeix, “hi ha hagut una ruptura. La coincidència és que els dos nacionalismes estan en un moment postautonòmic”.

Orriols veu “una diferència demoscòpica i una diferència institucional” entre els dos processos. “A Catalunya, el suport a aquesta separació del model autonòmic està més estès i és més transversal en termes de sociologia electoral. En canvi, al Regne Unit hi ha un Govern central que va acceptar convocar un referèndum i, en el cas espanyol, no”.

El professor de la Carlos III és pessimista: “No hi ha marge de negociació. L'única cosa que pot canviar la situació és el lideratge polític, o la ruptura. Cal tenir líders capaços d'arrossegar l'opinió pública, d'enfrontar-se al seu propi electorat. I no crec que Rajoy sigui l'home”.

L'asèpsia d'unes plebiscitàries

L'independentisme escocès ha tingut més paciència que el català i ha estat més clar davant els votants. El Partit Nacional Escocès (SNP) va formar un Govern minoritari el 2007 i va guanyar la majoria absoluta el 2011 amb la proposta de referèndum d'independència com a primer punt del seu programa. A Catalunya, cap partit ha guanyat mai les eleccions amb una proposta d'independència.

Aquesta paradoxa conclourà segurament en les properes eleccions, però no acabarà aquí la falta de claredat del procés si es converteixen en plebiscitàries. “No acabo d'entendre molt bé què signifiquen”, confessa Lluís Orriols, professor de Ciències Polítiques de la Universitat Carlos III. “Entenc que el nacionalisme català vol un procés electoral per expressar la seva preferència sobre si romandre dins d'Espanya o no. I volen que sigui un procés electoral perquè ja han demostrat que poden fer accions multitudinàries de participació ciutadana. I el 9-N serà això, un acte de participació ciutadana”, explica.

“Quan aquest procés electoral no pot ser un referèndum, l'única sortida és agafar unes eleccions convencionals i convertir-les en una espècie de referèndum. Però m'és difícil pensar que això pugui ser així sense unes condicions asèptiques tan grans que són impossibles: candidatura única del sí; que no hi hagi programa electoral; que les sigles de la candidatura siguin el sí; que no hi hagi polítics coneguts a la llista; que no hi hagi legislatura després d'aquestes eleccions, és a dir, que immediatament després es convoquin unes eleccions ordinàries. Fer unes eleccions tan asèptiques que l'expressió dels ciutadans sigui inequívoca, perquè en unes eleccions normals expressem moltíssimes coses amb una sola papereta. No conec cap precedent”, adverteix.

MÉS INFORMACIÓ