Selecciona Edició
Connecta’t
TRIBUNA

Catalunya: entre moros i cristians

L'estratègia és negar la racionalitat del contrari sense calibrar-ne els arguments

Un dels aspectes més irritants del “procés sobiranista” català és la poca qualitat del debat (si se'n pot dir així) sobre la possible independència de Catalunya. Hi han contribuït tant els detractors d'aquesta independència com els seus mateixos partidaris.

En l'àmbit de la ciència política la teoria de l'elecció racional ha estat objecte de profundes crítiques i gaudeix d'un ampli descrèdit; no obstant això, hi ha un fons de debò en això que pot ser un bon punt d'arrencada per entendre el neguit que envaeix més d'un quan assisteix a la picabaralla entre independentistes i antiindependentistes.

Simplificant-ho molt, la teoria diu que les persones voten per satisfer les seves preferències individuals, partint del supòsit que les persones són capaces d'identificar les seves pròpies preferències i també les opcions polítiques que els permeten maximitzar-les. En altres paraules, les persones voten per obtenir el màxim benefici possible (en forma de lleis, polítiques públiques, estatus polític) al mínim cost possible. Aquest ensenyament bàsic és el que se n'ha anat en orris en la discussió pública sobre el procés sobiranista català.

La idea que votin tots els espanyols no té suport en la política comparada

Vegem la qüestió pel costat antiindependentista. En la perspectiva d'un debat seriós, el primer problema és obvi: l'antiindependentisme parteix del principi que no es pot preferir la independència. Va haver-hi un temps en què es defensava que totes les opcions polítiques, inclòs l'independentisme, eren legítimes, sempre que s'expressessin de manera pacífica; per l'antiindependentisme actual, això ja no és així. Naturalment, el discurs antiindependentista no s'acaba aquí. Com que de fet hi ha molta gent que s'estima més la independència cal entrar-hi més a fons. I aquí ve el segon i, per sort, gran problema de l'antiindependentisme: la pretensió que els independentistes s'equivoquen perquè la independència no és la resposta adequada als seus veritables interessos. Els independentistes són tractats com a “ximples irracionals” que no desitgen altra cosa que el suïcidi de Catalunya —una metàfora que resumeix els terribles costos que suposaria la secessió—. Sens dubte, no tots els antiindependentistes són tan extremats com Miguel del Amo, Xavier García Albiol, Carmen Iglesias, Joaquín Leguina o Clemente Polo (per esmentar només un grapat dels abonats a la metàfora de l'autoimmolació); però encara que sigui prenent altres camins menys dramàtics el discurs que es propaga és d'estricta deslegitimació. En aquesta obstinació s'ometen o tergiversen els ensenyaments de la política comparada: per exemple, per què el Quebec va poder organitzar ni més ni menys que dues consultes si la Constitució canadenca no preveu el dret de secessió? Posats a desbarrar, hi ha qui és capaç de preguntar-se sense posar-se vermell que per què volen la independència els catalans si Espanya és l'Estat més descentralitzat del món. Per desmentir-ho no cal anar a Bèlgica, Suïssa o Bòsnia i  Hercegovina; fins i tot un Estat federal aparentment tan uniforme com Alemanya supera en alguns àmbits el nivell de descentralització espanyol (a Alemanya, per exemple, no hi ha un ministeri federal de Cultura). Els antiindependentistes més oberts s'atreveixen a proposar una consulta en la qual votin tots els espanyols, cosa que tampoc no té suport en la política comparada: des del plebiscit per unir el Comtat Venaissí a França el 1791, passant per les dues consultes del Quebec, fins al referèndum d'Escòcia el 2014, la norma és que només votin els ciutadans del territori afectat.

Però com dèiem el problema no està només en el camp antiindependentista. Dins de l'independentisme català es cometen pecats simètrics als de l'antiindependentisme espanyol. Per començar, es parteix del principi que no s'ha de preferir mantenir la unió amb Espanya. Els líders independentistes defensen una consulta en què lògicament es pugui votar en contra de la secessió, però hi ha tota una caverna independentista (l'expressió és d'Eduard Voltas, un independentista molt acreditat) que crucifica el cantant Raimon quan es declara no independentista o el professor Quim Brugué quan explica que no veu prou garanties democràtiques no ja en el “procés participatiu” del 9 de novembre, sinó en la consulta que es preveia inicialment.

L'antiindependentismo parteix del principi que no es pot preferir la independència

En aquest punt, a l'independentisme li passa una cosa semblat a l'antiindependentisme. Com que hi ha ciutadans que no són independentistes cal dir més coses. Aquí la tesi independentista és calcada de la posició antiindependentista: en aquest cas, els no independentistes s'equivoquen perquè qualsevol cosa que no sigui la independència no és la resposta adequada als seus veritables interessos. Si els ciutadans volen una democràcia de qualitat o un Estat de benestar digne d'aquest nom (i qui no ho vol) només ho aconseguiran en un “país nou”. Poc importa que els previsibles líders del país nou hagin donat sobrades mostres d'incompetència en diferents àmbits (per posar només un parell d'exemples que afecten la qualitat de la democràcia, en 34 anys els polítics catalans no han estat capaços de pactar la seva pròpia llei electoral i sí que han instaurat uns òrgans de control dels mitjans de comunicació públics hiperpolititzats que estan a anys llum dels seus suposats referents britànics). Aquí també hi ha coincidències retòriques amb l'antiindependentisme. Si per l'antiindependentisme la secessió equival a la mort, per a l'independentisme ho és l'statu quo. El 2011, Jordi Pujol (amb perdó) ja va pronosticar que “si la idea d'Espanya que ara preval es consolida, l'alternativa està entre la independència i la gradual desaparició de la catalanitat i de Catalunya”.

Com és evident, no hi ha punt de trobada possible quan l'estratègia consisteix a negar la racionalitat del bàndol contrari en lloc de calibrar-ne els arguments. La conclusió final s'expressa en una fórmula llatina: Tertium senar datur. Els independentistes ja no volen sentir parlar de res que no sigui la independència; com va dir Oriol Junqueras, “la tercera via no té ni estació de sortida”. I els antiindependentistes no volen sentir parlar de res que qüestioni la indivisible sobirania del poble espanyol. És cert que el PSOE ha posat sobre la taula la idea d'una reforma constitucional. Però la posició de fons de l'actual direcció socialista no va gaire més allà del que va dir al setembre el president del Consell d'Estat: la solució consisteix a “convèncer els catalans que la unió fa la força i que la suma és positiva, i que la resta i la divisió produeixen problemes en la prosperitat”. Com pot veure's, en la seva declaració metafòrica Romay Beccaría va ometre una de les quatre regles. Doncs bé: si la resposta espanyola al descontentament català es redueix a eslògans bonics, l'única cosa que cal esperar en la propera votació de debò és que els vots independentistes es multipliquin.

Albert Branchadell és professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona.