Selecciona Edició
Connecta’t

Guerra deixarà l’escó al desembre després de 37 anys al Congrés

"Ja me'n puc anar, he cotitzat 50 anys a la Seguretat Social”, assenyala l'exvicepresident del Govern espanyol, últim diputat present en totes les legislatures

Felipe González i Alfonso Guerra al Congrés (1990). / MARISA FLÓREZ / atlas

Alfonso Guerra (Sevilla, 1940) plega de la política quan ell ho ha volgut i decidit. En acabar l'actual període de sessions parlamentari, el mes de desembre, no tornarà al seu escó. Ni a la presidència de la Comissió de Pressupostos del Congrés quan es reprengui l'últim any de la legislatura. Per a ell és la desena, a la qual cal afegir l'anomenada “constituent” del 1977, la primera després que la llibertat tornés a Espanya passats quaranta anys de dictadura i tres de guerra civil.

Se'n va amb el distintiu d'haver estat l'únic diputat en actiu des de les primeres Corts, que van tenir com a encàrrec elaborar una Constitució per a tots els espanyols. Ell estava al bàndol dels perdedors de la guerra civil, però va fer molt perquè en aquest text hi cabés tothom.

Mantindrà la presidència de la Fundació Pablo Iglesias que elabora treballs de recerca històrica

No ha estat una sorpresa per al seu partit, el PSOE, del qual va ser número dos, darrere de Felipe González, amb un poder immens. Sí que ho ha estat per a molts parlamentaris, quan, al migdia, ha comentat al Congrés que aquests serien els seus últims pressupostos, tant com a president d'aquesta comissió com de la vida política. Després de cert soroll mediàtic, ho ha explicat als passadissos del Congrés.

“He intentat dues vegades no anar en les llistes però, al final, sí que en vaig formar part, i ara ha estat l'última”, ha assenyalat el diputat per Sevilla. Que aquesta seria la seva última legislatura ja ho sabien l'anterior secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba; l'actual, Pedro Sánchez; així com el portaveu del grup socialista, Antonio Hernando. Fa un any li va dir a Rubalcaba que, amb seguretat, no acabaria la legislatura. “Quan Alfredo (Pérez Rubalcaba) va anunciar a final de maig que es retirava em va dir que se m'avançava perquè jo no ho anunciés abans que ell”, va comentar somrient.

Va tenir tot el poder i el va perdre un cop va trencar amb Felipe González, després d'haver portat el PSOE a victòries successives

No plega del tot, perquè mantindrà la presidència de la Fundació Pablo Iglesias que elabora treballs de recerca històrica, però enrere queda una vida política trepidant amb clarobscurs i marcada per la seva relació política amb Felipe González. El seu trencament va tenir gran transcendència perquè va partir el PSOE en canal entre partidaris d'un i altre. Va guanyar González i Guerra va perdre el seu poder immens, tot i que va ser el primer qui va abandonar la política després de perdre les eleccions el 1996 i el número dos va continuar, fins al punt de superar-lo en 17 anys de vida parlamentària en què no ha tingut comandament, però sí un reconeixement que ha anat augmentant amb els anys.

Ara ningú ja no recorda l'Alfonso Guerra de verb afilat, feridor per a molts, i reconfortant per a d'altres, davant qui tremolava l'adversari, tant de fora com de dins el partit. Gairebé anecdòtic es considera ara l'episodi que el va portar a la dimissió el 1990 de la vicepresidència del Govern espanyol quan es va saber que un dels seus germans tenia un despatx en dependències oficials d'Andalusia per rebre visites que li demanaven favors no gaire importants. Els tribunals no van veure cap il·lícit penal en el comportament de Juan Guerra, però el seu germà, el vicepresident, va perdre el poder per sempre. Fins llavors havia mantingut el PSOE com a partit guanyador elecció rere elecció.

Des de fa anys preval l'Alfonso Guerra reflexiu i president, fins la legislatura passada, de la Comissió Constitucional del Congrés, en la qual s'han dirimit les reformes dels estatuts. El seu judici ponderat i la seva experiència són valorats per tot l'arc parlamentari. El seu esforç per passar el ribot a l'Estatut de Catalunya per dotar-lo de constitucionalitat va ser ardu, però sempre quedarà com un personatge clau perquè veiés la llum la Constitució del 1978.

“No està malament, ja puc plegar, fa 50 anys que cotitzo a la Seguretat Social; cosa que vostès no aconseguiran lamentablement, tal com estan les coses”. Aquest va ser el seu comentari, prosaic, als informadors del Congrés, sense acritud.

MÉS INFORMACIÓ