Selecciona Edició
Connecta’t

Digui dret a decidir, no independència

Els partidaris de la secessió catalana han desplegat una eficaç campanya comunicativa

Una lona amb el lema 'Volem un país nou' cobreix La Pedrera de Barcelona. Ampliar foto
Una lona amb el lema 'Volem un país nou' cobreix La Pedrera de Barcelona.

L'Onze de Setembre del 2012, l'independentisme va decidir canviar la seva estratègia comunicativa i pensar a l'engròs. Aquell dia, en la seva primera Diada multitudinària, l'Assemblea Nacional Catalana va capgirar els tradicionals missatges a la contra per començar a formular-los en positiu i sortir a buscar una majoria. La paraula “independència” es va excloure de la pancarta de capçalera i es van buscar fórmules que poguessin incloure-hi més gent, com el lema “Catalunya, nou estat de Europa”. Expliquen a l'ANC que Carme Forcadell, la seva presidenta, hi va tenir molt a veure. El “no volem ser aquí” es va convertir en el “volem ser”. I des d'aquí el concepte d'independència va derivar en el molt més efectiu “dret a decidir”, el referèndum en “consulta” i la incertesa d'una secessió es va transformar en la il·lusió per començar de zero. El missatge, els canals i el destinatari van canviar. A través de les xarxes socials es va buscar un gran nombre d'indecisos utilitzant un discurs més moderat i esperançador.

Però res no és casualitat. El bàndol proconsulta i proindependència (la seva unió és una de les claus de l'èxit) s'ha pres molt de debò la batalla de la comunicació. A l'espontaneïtat inicial de la qual van sorgir milers de nous perfils a Twitter, s'ha sumat tota una estratègia publicitària que va culminar el juliol passat. L'ANC i Òmnium Cultural van contractar l'empresa Blue State Digital per a la seva campanya "Ara és l'hora", amb la qual es pretén convèncer de les bondats del sí-sí [sí al fet que Catalunya sigui un Estat; sí al fet que aquest Estat sigui independent] uns 500.000 indecisos que calculen que hi ha a Catalunya. Aquesta empresa va participar en el disseny de l'estratègia digital de les dues eleccions presidencials a les quals es va presentar Barack Obama als EUA, les de Dilma Rousseff al Brasil, François Hollande a França o Enrique Peña Nieto a Mèxic. No se sap què ha costat. L'ANC assegura que l'empresa tenia interès a treballar amb ells més enllà de l'aspecte econòmic.

Blue Estate Digital, empresa que va assessorar Obama en les seves victòries presidencials, ha treballat amb l'ANC i Òmnium

Blue State Digital també va ser responsable d'una de les campanyes del referèndum escocès. Però, en aquest cas, van treballar en favor del no argumentant les bondats de continuar units. Va ser una estratègia diferent de la que se segueix a Espanya, on el no s'ha defensat sobretot mantenint que la consulta seria il·legal. I al final, en termes comunicatius, la posició ha quedat reduïda a un “no a votar”. Una cosa que, segons l'expert en comunicació política Toni Aira, és un error: “A l'altre costat hi ha hagut una fusió entre la reivindicació del vot i la reivindicació de la independència. I aquesta és una de les claus que defineix l'èxit i el nivell d'arrelament que ha tingut. Hi ha una part de mèrit seu i una altra de demèrit dels antagonistes. L'error de l'unionisme, o dels que votarien no, ha estat regalar la defensa de la idea del dret a decidir als que són favorables a la independència”, cosa que tècnicament es coneix com a infiltració semàntica.

I a aquest moviment en positiu s'hi han sumat actors, presentadors i esportistes que amplifiquen amb la seva veu el corrent d'opinió. Però no tots estan d'acord en quina hauria d'haver estat la resposta de l'altre costat. Una encesa defensa del no podria haver implicat, com explica el brillant publicista Toni Segarra, assumir que hi ha un debat davant d'aquells que el que pretenen és precisament que el debat es generi. “Si ells em consultessin els diria que no cal fer res”, assenyala. “En cas contrari, li estàs donant valor a alguna cosa que no vols que en tingui. Hi ha uns senyors que han decidit que volen ser independents, així que són ells els qui han d'explicar el projecte. Això no té res a veure amb el cas escocès. Allà va haver-hi un referèndum i calia posicionar-se. Aquí el que hi ha és un que vol que l'altre reaccioni, i els de l'altre costat que prefereixen que no passi res”, sosté Segarra, per qui la veritable campanya independentista va començar fa 30 anys i ara es troba en una fase “massa anorreadora”. “En els últims mesos hi ha hagut un bombardeig excessiu, suposo que per la pressa o perquè s'aproxima el moment”, opina. “Fa la sensació de que hi ha massa interès, massa mitjans”.

Des del 2012, l'ANC ha moderat el discurs de l'independentisme en les diades buscant majories

Es refereix, en part, a tot el desplegament de la campanya "Ara és l'hora" amb anuncis a la premsa, pòsters als passadissos del metro, marquesines i autobusos o fins i tot una lona gegant que cobreix La Pedrera de dalt a baix amb el lema “Volem fer un país nou”. Per a aquesta cuidada posada en escena —que a més disposa d'una campanya molt més vintage en la qual centenars de voluntaris truquen totes les portes de les llars catalanes per preguntar-los quina mena de país els agradaria construir—, l'organització formada per l'ANC i Òmnium Cultural necessita al voltant de 200.000 euros setmanals, segons va assegurar el seu coordinador Oriol Soler. Per als anuncis de la consulta a la premsa i a les ràdios privades, no obstant això, Artur Mas va voler fer valer l'article 82.1 de la Llei de l'Audiovisual per a la gratuïtat de la seva difusió.

Societat Civil Catalana lamenta

que els mitjans nacionals adoptin llenguatge sobiranista

Tot això incomoda enormement la plataforma Societat Civil Catalana, una entitat que va sorgir per donar una resposta comunicativa a l'èxit de l'ANC, encara que fins avui no hagin tingut un suport popular comparable a aquesta associació. Ells ho atribueixen a l'aval institucional que han rebut els partidaris del sí per a la seva campanya comunicativa. Però a més, lamenten que a la premsa de la resta d'Espanya —on han tingut més presència— s'hagi assumit el vocabulari sobiranista. “Ens dol veure com en mitjans nacionals es parla de la relació entre Catalunya i Espanya, i no de la resta Espanya. O de l'encaix, com si fossin dues peces diferents… és una visió adoptada des del llenguatge nacionalista. El terme consulta, urnes, dret a decidir… El nacionalisme ha tingut molt èxit creant i difonent conceptes. Són bons marcant l'agenda del debat”, assenyala Juan Arza, portaveu de Societat Civil Catalana.

Però l'èxit final de la campanya comunicativa rau en l'explotació dels canals menys oficialistes, com les xarxes socials, cadenes de correus electrònics o whatsapp. Internet, on es van teixir els primers llaços de l'ANC mitjançant converses xifrades, ha estat un terreny d'agitació i convocatòria oblidat pels partidaris que Catalunya romangui unida a Espanya, que fins i tot els falta un nom que aglutini la seva posició, com recorda Luis Arroyo, expert en comunicació pública i exassessor de Carme Chacón o José Luis Rodríguez Zapatero: “Hi ha un dèficit de comunicació, d'unitat de missatge, de marc… La batalla de la comunicació la guanya sempre el sí davant del no. Altra cosa és el que passa a les urnes. Però és més fàcil estar-hi a favor que no pas en contra. Per descomptat, van guanyant”.