Selecciona Edició
Connecta’t

“La vida ha estat generosa amb mi, no tinc amargures, es dorm més bé”

'Antología desordenada' és la recopilació de 50 cançons de Serrat

Joan Manuel Serrat, ahir dimarts a la Casa d'Amèrica, a Madrid. Ampliar foto
Joan Manuel Serrat, ahir dimarts a la Casa d'Amèrica, a Madrid.

Si no hagués tingut èxit Cançó de matinada, el seu primer gran número u, potser Joan Manuel Serrat hagués fet avenços en el camp de la biologia. “Com a investigador”, assegura, “tot i que com a mestre tampoc hagués estat malament. En altres èpoques, dic, no en aquesta…”. De totes maneres, en el seu balanç amb la vida es mostra més que satisfet, com es desprèn d'aquesta recopilació, Antología desordenada, presentada ahir i cuinada amb més de 30 companys que han reinventat 50 cançons seves per celebrar mig segle de carrera.

Malgrat aquesta resistència tan fèrria en el seu camp, tampoc vol estalviar crítiques al que l'envolta o mostrar-se indiferent. Això mai. Per exemple, el que pugui determinar el diumenge 9, dia en què està convocat aquest duel al sol entre l'envit sobiranista i l'Estat. “Doncs encara no sé què faré, depèn de com es desenvolupin els esdeveniments aquesta setmana. Passi el que passi, vull deixar clar que la gent té tot el dret a decidir sobre el seu futur, encara que a mi se'm fa molt difícil pensar en Catalunya fora d'Espanya”.

Ni aquestes tensions el porten a experimentar una sensació que diu que desconeix: l'amargura. “No, mai”. Des que va escriure la seva primera cançó, Ella em deixa, amb 19 anys, “i no era autobiogràfica”, confessa que ha experimentat tristesa, nostàlgia, alegria. Recorda també com al principi de la dècada dels setanta es va anar colant la ironia en els seus textos i en les melodies: “La ironia com alguna cosa recognoscible se m'apareix llavors i la percebo com un mecanisme estupend per desdramatitzar afers sensibles”, afirma. “A més a més, la censura, llavors, la propiciava”.

Crec que la gent té tot el dret a decidir sobre el seu futur

Joan Manuel Serrat

Però aquella sal de mirar les coses no es va tornar mai salmorra, ni li va tocar ferides que fessin supurar a qui encarnava com pocs la il·lusió col·lectiva del final del franquisme i els primers passos de la democràcia. “Amargura, no, insisteixo, amargura no n'he tingut mai. La vida és i ha estat molt generosa amb mi, no tinc amargures, es dorm més bé”. No vol entrar en els penediments. “En tinc i molts, però no em dóna la gana explicar-los. Sí que puc admetre que, on els he detectat, he mirat de corregir-los, però sobretot per a la meva tranquil·litat, en defensa pròpia. El que compta, al final, no és haver-me equivocat, sinó haver obrat en conseqüència amb el que un pensa”.

Tampoc ha estat gaire favorable a delectar-se en el seu treball, que des del minut u va ser reconegut pilar de la Nova Cançó. El noi de Poble Sec, que es movia com ningú entre la dualitat catalana per part de pare i l'aragonesa herència de la mare, confessa que després d'una composició, passa pàgina: “No les escolto a casa ni al cotxe. Si vaig pel passadís i de l'habitació d'algun dels fills sento que en surt o, més ben dit, sortia alguna, m'omple d'orgull”.

A mi se’m fa molt difícil pensar en Catalunya fora d’Espanya

Joan Manuel Serrat

Tot i que per a aquest treball s'hi ha mirat molt i s'ha tornat a enfrontar a moltes d'elles. “Ha estat un any dur. Em vaig entossudir a tractar directament per telèfon o correu amb tots els que han col·laborat en aquesta antologia. Amb cadascun he fet els arranjaments, en l'experiència hem aportat cadascun un 50% per a cada tema escollit”. Es nota el seu afany perfeccionista: “Aquest treball està fet de dedicació i talent. Les dues virtuts conjunyides solen donar com a resultat això que anomenem inspiració”. N'ha tingut un torrent per engegar aquest macroprojecte en què ha confiat en la complicitat d'artistes dispars que li reconeixen el mestratge. La llista dóna una idea del seu impacte: de Les Luthiers a Lolita, Poveda, Carmen Linares o Silvia Pérez Cruz; de Paquita la del Barrio a Calle 13 o Rubén Blades. De Estopa, Pablo Alborán o Alejandro Sanz a Dulce Pontes. De Joaquín Sabina, Miguel Ríos o Víctor Manuel  Ana Belén a Soledad Giménez, Aute o Mercedes Sosa, una mostra d'artistes de diverses nacionalitats fan seves les influències d'un autor que va renovar la música popular i la va dignificar fins a les cotes més altes.

Els homenatges no li provoquen urticària. Ni tan sols aquest, de quatre volums. “Cada dia miro de fer-me'n un, sempre que el cos ho permeti”. D'aquells problemes de salut amb un parell de càncers ben agafats a temps no en queda rastre: “Sempre s'ha d'estar atent, però ja va passar".

Queda un llegat que va magnificant-se amb el temps i flexibilitzant-se en la gola de molts que el tracten com un mestre. Menys els seus veïns, diu Serrat. “Ara, com que sortiré tant a la tele, s'hi fixaran. Però quan em veuen anar a comprar el pa o el diari o a la farmàcia, ni se n'adonen. Sóc el que passeja el gos, aquell que borda tant”.

De vegades el troben a faltar. Com passarà a partir de l'any que ve, quan comenci la gira: l'esperen 90 concerts per tot el món. Des del febrer per l'Uruguai, l'Argentina, el Paraguai i Xile. Després, a l'estiu, a Espanya i, a la tardor, tornada a Amèrica: el Carib, Centre i Nord-amèrica (Mèxic i els Estats Units), Colòmbia, l'Equador i el Perú. El millor reconeixement, així doncs: no parlar ni en broma de retirades.