Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La gosadia de Podem

La formació política neix de la insuficiència de les acomodades democràcies bipartidistes en la fase actual del capitalisme

Certament, de la ràbia a les urnes hi ha un bon tros. De manera que s'ha d'analitzar amb prudència l'escalada de Podem en els sondejos que tant de pànic estan generant tant entre les elits econòmiques com entre els partits fins ara hegemònics. El 2015 serà un any d'alta tensió en què els ciutadans tindran l'oportunitat de sancionar els partits polítics en una sèrie encadenada d'eleccions municipals, autonòmiques i generals que haurien de marcar un punt d'inflexió en la crisi social, institucional, territorial i moral que viu el país. El règim bipartidista arriba esgotat a aquesta prova. D'una banda, la falta de direcció política i d'autoritat moral d'un Govern atrapat per una estratègia de la dilació dels problemes que l'ha conduït a la impotència: tots els embolics li estan esclatant a les mans alhora. De l'altra, la incapacitat del PSOE d'aparèixer com una alternativa que de manera natural substitueixi l'avariat motor de la dreta, conforme a la lògica de l'alternança. La confiança en el PP està per terra, però el valor del PSOE no augmenta en funció del desastre de l'adversari com seria esperable. En aquesta situació, és natural que la ciutadania busqui a una altra banda, i aquí hi ha i hi haurà Podem, que en vuit mesos ha pujat del no-res a les màximes expectatives. El principal enemic de Podem és la por, que és l'estratègia que ja han engegat els partits tradicionals.

Pankaj Mishra deia que “se subestima massa el factor humiliació en la història humana”. En aquest moment hi ha molts sectors de la ciutadania que se senten profundament humiliats. Pel menyspreu amb què els tracten els governants i per la mostra d'arrogància de gent amb poder i diners que ni tan sols acoten el cap en les visites als jutjats. Segons l'enquesta de Metroscopia, el 89% dels ciutadans veu la situació econòmica com a dolenta i molt dolenta. Quan el Govern s'entossudeix a dir que la recuperació està en marxa i que anem bé, la gent, que no ha notat cap millora en la seva vida quotidiana, només ho pot viure com un engany, una burla o una humiliació.

Podem ha tingut una gosadia: la de mirar de convertir les llavors sembrades pels moviments socials en organització política per participar en les eleccions i aspirar a quotes de poder. I ha generat el gran desconcert. Des que, a finals dels vuitanta, la dreta va consolidar a tot Europa la seva hegemonia ideològica i la socialdemocràcia va perdre peu i es va anar difuminant fins a convertir-se en una crossa dels conservadors, els moviments de protesta havien quedat reduïts a esclats emocionals d'indignació moral que de vegades donaven lloc a massives manifestacions de carrer, però que s'esgotaven en si mateixos. Era l'escenari ideal del bipartidisme: fora de l'espai reconegut, només hi havia moments de soroll. Aquesta vegada no: hi ha la voluntat de construir un projecte polític. I aquí hi ha Podem, en aquest interessantíssim exercici de donar representació política institucional a alguna cosa que n'ha sorgit al marge, que, amb la sorpresa de molts, s'està traduint no només en expectatives de vot sinó també en una disminució de la conflictivitat social perquè hi ha una possible via de canalització representativa de la protesta. Una empresa gens fàcil, que trenca amb el puritanisme radical que rebutja la implicació amb les institucions per entrar en la disputa del poder i en el reformisme.

Podem ha tingut la gosadia de mirar de convertir les llavors sembrades pels moviments socials en organització política per participar en les eleccions i aspirar a quotes de poder

Podem sorgeix de la insuficiència de les acomodades democràcies bipartidistes en la fase actual del capitalisme. I es beneficia de la crisi de la socialdemocràcia. Durant els anys del capitalisme industrial, aquesta va fer una funció mediadora que permetia reconciliar els interessos dels uns i els altres. Les noves elits, amb el poder de xantatge que els ofereix la globalització, emmascarades en aquest inefable déu totpoderós anomenat els mercats que té els governs permanentment en suspens, no veuen la necessitat de fer concessions ni de pactar amb els altres sectors socials. I la socialdemocràcia s'ha trobat de cop i volta amb el paper de recanvi de la dreta. Ha quedat un espaiós camp que havia d'ocupar algú. El primer a provar-ho està sent Podem. Voler penetrar en un sistema tancat provoca la reacció defensiva unànime d'aquest. Però el problema no és Podem, és l'estat del sistema i la incapacitat dels seus defensors per reformar-lo. A aquesta reforma s'haurien de dedicar i no a desqualificar sistemàticament Podem amb el tòpic recurs del populisme.

A l'època de Felipe González, Espanya era un dels països europeus amb menys diferencial de rendes, és a dir, amb més nivells d'igualtat; ara, és el segon amb més desigualtat i creixement de la pobresa. Si aquest és el saldo d'aquests últims anys, i el Congrés dels Diputats no s'ha dignat ni tan sols a fer un debat sobre la pobresa, on és el populisme: en els que ens volen fer creure que anem pel bon camí, en els que ens diuen que la desigualtat és el preu per sortir de la crisi o en els que parlen de fer les coses d'una altra manera?