Selecciona Edició
Connecta’t

“La tercera via ja es pot donar per tancada”

Quins són els costos de la independència per a Catalunya i Espanya? Paluzie ha fet la seva aportació al debat amb el llibre 'Podem', que examina els principals interrogants que hi ha sobre la taula arran del debat sobiranista

Elisenda Paluzie, degana d’Economia i Empresa de la UB.
Elisenda Paluzie, degana d’Economia i Empresa de la UB.

A mesura que s’acosta el 9-N la banca d’inversió, les agències de qualificació creditícies i diverses organitzacions han elaborat més informes sobre els costos de la independència per a Catalunya i Espanya. La degana d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie, ha fet la seva aportació al debat amb el llibre Podem (Rosa dels Vents), que examina els principals interrogants que hi ha sobre la taula arran del debat sobiranista.

Pregunta. És un llibre per a convençuts o per a no convençuts?

Resposta. Les dues coses. És un llibre perquè els convençuts tinguin arguments sòlids. De cara a fora és important denunciar els principis d’equitat i justícia més que no pas fer arribar el missatge simplista que Catalunya és un territori ric que no vol ser solidari i vol marxar. Per als no convençuts, he tractat no només exposar raons a favor, sinó també de denunciar els arguments contra la independència que són molt poc sòlids, com els de l’Informe Margallo, i contrarestar les mancances dels que són més consistents amb altres arguments.

P. En el debat sobre els costos de la independència hi ha molt a favor o molt en contra. Al ciutadà no li pot estranyar la polarització que hi ha entre els economistes?

R. Hi ha hagut una campanya molt basada en la por i l’amenaça, de manera que els defensors de la viabilitat de la independència hem hagut de contrarestar-la per donar seguretat. Això obliga a simplificar una mica. En el cas d’Escòcia, els informes del Govern britànic tenien un cert biaix però eren sòlids, tot i que en els darrers deu dies van recórrer a la campanya de la por més primària en relació amb les pensions i els estalvis de la gent gran i la immigració. A Espanya no hi ha hagut aquest tipus d’estudis, de manera que ha obligat a argumentar amb xifres senzilles perquè les campanyes de la por són molt efectives. Tot el que dic al llibre ho argumento amb dades i taules i faig referència als arguments dels contraris. Crec que des del punt de vista acadèmic és sòlid, malgrat que tothom sap que tinc una posició clara de partida en el debat de la independència.

P. Si a Escòcia hagués sortit el , ens hauríem estalviat la bola de vidre?

R. Sí, esclar. Per exemple, entro en el debat de la pertinença o no a la UE, en què exposo els arguments dels juristes que creuen que en quedarem exclosos, els que creuen que hi haurà continuïtat i els que tenen una posició intermèdia. Els tractats no diuen res de manera explícita, de manera que estem en un terreny molt vague i molt polític. Al llibre reconec que els polítics de la UE, els comissaris o el president José Manuel Durão Barroso, que han anat evolucionant fins a suposar que hi hauria una sortida automàtica. Però hi ha juristes que no tenen simpatia per la causa catalana o escocesa, com l’Yves Gounin, del Consell d’Estat de la República Francesa, Graham Avery o Sionaidh Douglas-Scott, que argumenten que al final hi haurà d’haver una solució pragmàtica per la via dels tractats perquè és poc realista que a Catalunya o Escòcia se les pugui tractar com a Turquia, Montenegro o Moldàvia en relació amb la pertinença a la UE. Si hagués guanyat el a Escòcia, ja no estaríem en l’escenari de la hipòtesi, sinó que tindríem el primer precedent. Ara falta veure si aquest serà Catalunya.

P. Però la Unió Europea no deixen de ser els estats, que en el cas de Grècia no van actuar amb gaire rapidesa. Què li fa pensar que ho faran amb Catalunya?

“Si la independència és irreversible, la UE serà la primera interessada que hi hagi acord”

R. És cert que en el debat jurídic s’apel·la a drets o valors democràtics, però és més realista pensar en els interessos. Els interessos de la UE previs a la independència de Catalunya hi són totalment contraris, però si s’esdevé com a fet consumat, procurarà que no s’alteri la situació econòmica i l’obertura del mercat, sigui membre o no de la UE. Probablement, el més fàcil seria seguir sent-ne membre, però si no fos així pel veto d’Espanya, hi ha alternatives més enllà de la tòpica EFTA.

P. Moltes segueixen requerint unanimitat...

R. Per estar a l’espai econòmic europeu, sí. Però una unió duanera només requereix majoria. Si la UE en té amb Turquia com no l’ha de tenir amb Catalunya? Tot i així, atorgo la probabilitat màxima que continuarem a la UE modificant els tractats per la via de l’article 48. Em baso en el fet que el gran problema d’Espanya és el deute, de manera que si la independència és irreversible la UE serà la primera interessada que hi hagi negociació i acord. I Catalunya hauria d’exigir com a condició prèvia a asseure’s a negociar la seva continuïtat als tractats.

P. Tot això ho basa en la hipòtesi que tothom actuarà de manera racional. I si no és així?

R. Si hi ha un comportament no racional per part de la política espanyola, a qui se li dispararà la prima de risc i haurà de pagar uns interessos més elevats pel deute serà l’Estat espanyol. Al final, qui respon del deute és qui l’ha emès. Catalunya té un problema, que és el deute de la Generalitat, però és inferior que el de l’Estat.

“Les negociacions de peix al cove per part de polítics catalans no han ajudat la nostra imatge”

P. No s’hauria de repartir?

R. El més probable és que els actors internacionals, l’FMI i la UE, intervinguin perquè hi hagi repartiment.

P. I quina part s’hauria de quedar Catalunya?

R. Hi ha diverses possibilitats. Es pot calcular segons el benefici històric, que va defensar el Quebec el 1996, pel qual Catalunya s’hauria d’endur el deute equivalent a la despesa que s’ha fet al territori que s’independitza. En aquest cas, hauríem d’assumir l’11,1% del deute de l’Estat, de manera que el deute correspondria al 72% del PIB. Hi apunto una variant: tenir en compte què gasten en Seguretat Social. Llavors parlaríem del 14% del deute de l’Estat, equivalent al 84% del PIB. Per població, ens emportaríem el 16% i el deute seria del 91,7%, mentre que per riquesa, tindríem el 18,8% del deute i arribaríem al 102% del PIB. Ho comparo sempre amb el deute actual. A banda del deute de la Generalitat, assumim el de l’Estat en la contribució que fem amb els nostres impostos, d’un 19,5%. Això es tradueix en un 105% del PIB.

“Ens caldran dirigents polítics i una societat disposats a assumir el risc”

P. Al llibre no entra en la tercera via. Si la causa del 45% del dèficit fiscal consisteix en el model de finançament i les infraestructures, no es pot solucionar amb un nou acord?

R. Hi ha hagut quatre lofcas i algunes reformes menors del sistema de finançament. I la situació sempre és la mateixa: hi ha sobrefinançament d’algunes comunitats, i no necessàriament de les pobres, sinó també d’algunes de riques com Cantàbria, La Rioja i Aragó, mentre que Catalunya sempre està al final en la classificació de recursos per càpita, fins i tot per sota de la mitjana. La tercera via entesa com a reforma del sistema de finançament ja es pot donar per tancada. Un sistema de 15 comunitats en què sempre impera la clàusula de mantenir l’statu quo està abocat a la manca d’una reforma profunda sistemàtica. Això sense parlar de redistribució de poder, el reconeixement nacional i noves competències en polítiques econòmiques. Ja es va intentar amb l’Estatut del 2005 i la resposta de les Corts espanyoles i el Constitucional va ser no. No cal estar com Sísif, pujant una pedra a la muntanya perquè torni a caure avall. És un desgast que no és bo ni per a Espanya ni per a Catalunya perquè fa viure la ciutadania amb un grau de tensió que en el nostre cas ens porta a la queixa permanent, en què diem que la culpa és de Madrid. Com diu Manel Esteller, amb la independència no sé si ho farem millor, però no podrem dir que és culpa dels altres.

P. Els models de finançament s’han reformat amb un acord entre la Generalitat i el Govern central. Els governs catalans no hi han tingut una part de responsabilitat?

R. Esclar, i amb partits diferents. I els mateixos catalans sobreactuaven per vendre l’acord a Catalunya. Tenen una part de responsabilitat, només una part, del fet que a la resta de l’Estat hi hagi el sentiment que els catalans només miren pels diners. Les xifres no ho avalen, però les sobreactuacions en les negociacions de peix al cove per part de polítics catalans no han ajudat.

P. Darrerament la banca d’inversió fa informes que comencen a exposar que el conflicte polític desperta neguit entre els inversors. El pitjor escenari és que s’allargui la situació actual?

R. Els talls com més nets i ràpids siguin més de pressa cicatritzen després. Si tens una ferida que va sagnant anirà afeblint uns i altres, i no és el millor context per tenir una ferida que vagi sagnant.

P. Deia que no sap si amb la independència ho farem millor...

R. La independència serà positiva des del punt de vista econòmic perquè disposarem de tots els impostos que generem i tindrem un govern que farà infraestructures per a les empreses i els ciutadans d’aquest país. El que no està garantit és que prengui les millors decisions en infraestructures. És a dir, no ha de servir per anar fent aeroports a diverses ciutats catalanes, però sí per millorar les connexions de tren de mitjana i curta distància.

P. Diu que per a la independència cal una societat “il·lusionada i disposada a fer sacrificis”. Al llibre s’hi veu il·lusió, però quins sacrificis calen?

R. Estar disposats a assumir el risc. Si no hi ha voluntat política per part de l’Estat acabarem en un escenari on no hi haurà independència pactada, de manera que caldrà tenir dirigents i una part de la societat disposada a assumir el risc. Quan el Govern digui que tothom ha de pagar impostos a l’Agència Tributària de Catalunya, tots els ciutadans ho hauran de fer de manera automàtica. Les manifestacions estan molt bé, però hi ha un moment en què s’ha de produir un trencament. Amb el 9-N hem vist que el Govern no ha estat disposat a assumir els riscos per fer una consulta amb tots els ets i uts i totes les garanties. No s’ha volgut arriscar a vulnerar la llei de protecció de dades. I l’Estat espanyol ho anirà considerant tot il·legal i inconstitucional i ho anirà suspenent sistemàticament, inclosa una DUI [declaració unilateral d’independència], que si no es fa efectiva serà paper mullat, com ho va ser la declaració de sobirania quan no es va tirar endavant amb la nostra legalitat per fer la consulta del 9-N. En aquest tipus d’escenari hi haurà un moment que tots plegats haurem d’anar més enllà en l’assumpció de riscos.

P. Al llibre no s’estalvia la crítica a la política catalana. Parla de la necessitat d’un canvi profund, critica la corrupció i els nomenaments per filiació política. Aquest procés ara està pilotat pel Govern d’un partit que està esquitxat per casos de corrupció i que ha participat en aquests nomenaments. Hi confia per tirar endavant el procés?

R. La paraula confiança és molt subjectiva. S’ha de basar en els fets. El que hem vist ara és que no ha volgut anar gaire més enllà per fer una consulta que garantís un procés electoral homologable internacionalment, encara que fos il·legal des de la perspectiva de la legalitat espanyola.

P. Deia que tothom haurà de pagar a l’Agència Tributària quan el govern ho demani. Creu que les grans empreses ho faran?

R. És una qüestió de força política i d’autoritat. Jo era més favorable a l’estratègia de fer un referèndum, encara que sigui unilateral i no pactat. Si hi hagués un referèndum tan homologable com fos possible internacionalment en què participés més del 50% i el resultat fos un clar, l’endemà els titulars de tota la premsa internacional dirien que a Catalunya guanya la independència. Això hauria forçat alguna negociació i, en cas contrari, hauria donat molta més força i legitimitat a una DUI. Tothom entendria que la nova legalitat és la catalana i els nous decrets serien respectats per tothom.

P. Quin model econòmic vol per a una Catalunya independent?

R. Al llibre parlo del cercle virtuós del nord d’Europa, on han fet reformes de l’Estat del benestar, però mantenint molta cohesió social i empreses que operen amb molta llibertat al mercat. Això facilita una economia més innovadora i competitiva.

P. També parla de l’“Holanda del Sud”, però amb projectes com Barcelona World no sembla que anem per aquest camí.

R. Sí, anem cap a més turisme de masses. Hi ha països d’Europa que tenen un turisme menys massiu però del qual obtenen més rendiment, com Àustria. No sembla que les decisions que es prenguin vagin encaminades cap aquest sentit. La desesperació de la crisi i les finances de la Generalitat també fan que no s’adoptin les millors decisions.