El Madrid sobrevola el Barça

El Madrid juga alliberat des que al maig va aconseguir la Desena, després de 12 anys de frustració que es van acabar amb Ancelotti aclamat pels seus futbolistes a Da Luz. Florentino aspira que Lisboa es converteixi en el mateix punt de partida que va ser Wembley per a Núñez, després que el Dream Team de Cruyff aixequés la primera Champions el 1992.

El Madrid va assumir la sortida de Xabi Alonso i Di María amb la mateixa apatia que abans va veure marxar Özil i va digerir les derrotes amb la Reial i l'Atlètic com accidents del futbol que es podien corregir si les individualitats s'associaven al joc col·lectiu. Tot i que no ha satisfet del tot la seva gana golejadora, Cristiano Ronaldo s'ha adonat que pot marcar tants gols i guanyar els mateixos premis que Messi si s'associa amb Benzema i atén al joc d'Isco, James, Kroos i Modric, com quan l'argentí rubricava les passades de Xavi, Iniesta, Busquets i Alves.

Ningú millor que Benzema, futbolista d'equip per excel·lència, l'ariet més artista i generós del torneig, per combatre l'egoisme de CR. El portuguès ja no necessita anotar triplets per ser feliç, mentre que Messi torna a posar cara de depressiu, tip de perdre, sense saber què ha de fer per tornar a guanyar, si ha d'acostar-se a l'àrea o despenjar-s'hi, incapaç de dir si deu ser veritat que com més a prop es troba de la porteria, més propera té la victòria l'equip per la mateixa raó que com més lluny és de l'arc, més s'allunya el Barça de l'èxit. La malenconia de Messi és contagiosa.

Ancelotti ha aconseguit que el seu equip faci olor de nou; Luis Enrique lluita contra la regressió del Barça

Fins i tot Luis Suárez va semblar més obstinat a complaure Messi que a marcar en el seu debut al Camp Nou. L'uruguaià, no obstant això, té tanta gana com Neymar. Tots dos necessiten reivindicar-se per justificar els seus fitxatges per la mateixa raó que Messi necessita reinventar-se ara, amb 27 anys, per recuperar el número 1. El bon duo Neymar-Messi ha quedat qüestionat quan s'ha convertit en un trio amb Suárez.

Messi-Neymar-Suárez no són equivalents, de moment, a Bale-Benzema-Cristiano. El Barça no està acostumat a guanyar amb els seus davanters sinó a partir dels seus migcampistes, tal com es va veure al Mundial de clubs de 2011. Els blaugrana van formar amb cinc migcampistes (Xavi-Busquets-Iniesta-Thiago-Cesc), més Alves i Messi, un 3-7-0, com va afirmar Muricy Ramalho, tècnic del Santos, per enaltir l'obra de Guardiola.

El lideratge dels barcelonistes, que van arribar a tenir set punts d'avantatge amb el gol de Neymar a Chamartín, va ser tan efímer com la imbatibilitat perduda a Madrid. Més que als rivals, el Barça se sorprèn a si mateix amb tanta rotació, recula el seu futbol, més pendent de les seves figures que de l'estil, li falta organització, estructura i control de partit. L'equip envelleix com els seus jugadors i improvisa igual que la directiva: no se sap mai que passarà. Al Camp Nou tenen por que torni el vell Barça des que van reaparèixer els conflictes institucionals i s'han encadenat dues derrotes en vigílies d'un calendari exigent (Almeria, Sevilla i València). El Madrid en canvi fa olor de nou, estable en el joc i les alineacions, tan sobrat que pot reservar Bale. Avui es diverteix i s'agrada, mentre que el Barça es turmenta.

Tot i que és aviat per saber fins a on arribarà la felicitat d'un i la tristesa de l'altre, el Madrid sobrevola el Barça. El dubte és si el deixarà a l'estacada o funcionarà el toc de xiulet de Luis Enrique.