Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Hi ha un altre suflé i també puja

El malestar fa pujar la temperatura de la indignació davant una desigualtat creixent que amenaça la cohesió social

Fa anys que veiem com el suflé del sobiranisme no para de pujar i tantes vegades com s'ha pronosticat que baixaria, la realitat ho desmentia. El forn continua calent i la massa no deixa de pujar. No hi ha pitjor ceguesa que la del qui no hi vol veure. Però el del descontentament català no és l'únic suflé que es cou en aquests moments. N'hi ha un altre, encara més greu perquè afecta tot Espanya, que tampoc no deixa de pujar. El suflé del descontentament social. Fa un temps alertava en aquest mateix espai sobre el risc de minimitzar el malestar. El perill que comportava ignorar com s'estava fent, des de la prepotència i el menyspreu, als centenars de milers de ciutadans que en marees de colors diferents i per diferents motius es mobilitzaven contra les retallades i el retrocés en l'Estat del benestar. Les protestes van perdre intensitat i als despatxos oficials molts van cantar victòria. La contestació havia passat. Via lliure a les contrareformes.

Fa temps que el malestar està fent pujar la temperatura de la indignació davant una desigualtat creixent que amenaça la cohesió social. Però el Govern central no semblava gaire preocupat per això. Els sociòlegs de capçalera de l'executiu i el seu president pronosticaven que la sortida de la crisi permetria amortir l'impacte. Alguns, des de posicions cíniques, miraven de cua d'ull quines zones eren les més calentes i es tranquil·litzaven quan observaven que el malestar es concentrava en barris on l'esquerra acostumava obtenir majories sòlides. Altes cotes de desafecció o d'abstenció en aquests llocs tampoc no serien gaire problema. La mateixa reacció, per cert, que davant el conflicte català: “Mentre sigui el brou en què es cou el PSOE, ja ens va bé”, li vaig sentir dir una vegada a un dirigent del PP, feliç de comprovar com el PSC, zona de vots socialista, patia en pròpia pell les conseqüències.

Les dades  desmenteixen el triomfalisme amb què es presenta la pretesa recuperació

I així anàvem fins que va arribar Podem. I fins que les enquestes van començar a entreveure que potser aquesta vegada els efectes electorals de la desafecció per abandó social no serien exactament els esperats. Però de què s'estranyen els que s'estranyen amb el que assenyalen les enquestes? Els símptomes del malestar fa temps que són aquí. Una altra cosa és que no els vegem. Fa uns dies, diverses desenes de veïns van causar destrosses en una oficina dels serveis socials a Ciutat Meridiana. Venien d'impedir dos desnonaments. Fa temps que els serveis municipals estan desbordats per les peticions d'ajuda. M'expliquen que al barri de la Mina la droga torna a circular a plaer, que l'ocupació principal al barri torna a ser el tràfic a petita escala i que tot el que s'havia avançat, s'està perdent. Ha retrocedit vint anys.

Les dades són aquí, són moltes i no enganyen. L'últim informe d'exclusió social de Càritas i el que ha emès aquesta mateixa setmana Unicef sobre pobresa infantil no poden ser més clars. El seu contingut desmenteix el triomfalisme amb què es presenta la pretesa recuperació. És possible que hi hagi indicadors econòmics positius, però per a moltíssima gent, la crisi està lluny d'haver acabat. Al contrari, el pitjor encara pot arribar. I aquest futur incert pot fer-se més insuportable si a més el "relat" de la realitat que s'emet des del poder pretén ignorar-ho. Negar la realitat sempre acostuma a donar mals resultats: massa spin doctors elucubrant cada dia com construir aquest relat, tan meravellats en els mecanismes de la distorsió apresos en cursos de màrqueting polític caríssims i selectes, que són incapaços de percebre el clam del carrer.

És un error pensar que el malestar tan sols se circumscriu als sectors directament afectats per la pobresa

El problema sorgeix quan aquest relat no concorda amb l'experiència de milions de persones. Ja es pot repetir que estem sortint del pou, i col·locar les consignes en portades i telenotícies. Els 11,7 milions d'espanyols que viuen en situació d'exclusió no se senten reflectits en els gràfics d'exportacions. El seu dia a dia els parla d'altres realitats. La de l'avi que manté amb la pensió la resta de la família. La de la parella jove que ha hagut de malvendre el pis i tornar a casa dels pares. La del desnonat que ha perdut l'habitatge i s'ha quedat amb el deute. La de la vídua que no arriba a final de mes tot i que ja no connecta l'estufa i només es pot permetre aletes de pollastre una vegada a la setmana.

Però el que segurament indueix al més greu dels errors de percepció política és la creença que el malestar tan sols se circumscriu als sectors afectats directament per la pobresa. No. Aquesta crisi ens ha fet fràgils a tots. De sobte, tots ens sentim vulnerables. I són precisament els qui partien d'una posició de confort —capes mitjanes, professionals liberals, treballadors qualificats— els que més manifesten ara els efectes d'aquesta precarietat sobrevinguda. La precarietat que segons l'informe de Càritas ja afecta el 40,6% de la població. Bregar amb la incertesa és una cosa que causa un gran estrès emocional. Com recordava fa poc Daniel Innerarity a l'Ateneu de Barcelona, encara no hem après a viure en una societat menys previsible i menys controlable. I això passa mentre els mitjans divulguen amb profusió de detalls les despeses que els privilegiats posseïdors de les targetes negres de Bankia feien en objectes i viatges de luxe. I mentrestant ja són habituals als jutjats les anades i vingudes de polítics i empresaris d'èxit acusats de corrupció.

Això és el que fa pujar l'altre suflé, el del malestar social. I no sembla que hagi de baixar.