Selecciona Edició
Connecta’t

Reforma política o ruptura

Hi ha una Catalunya decidida a separar-se d'Espanya. És una realitat social inequívoca

Potser hem cregut massa rigorosament que un nou discurs polític colonitza de manera unànime cors i caps catalans, sense respir i sense taxa. En paraules de Kapuscinski, pot semblar que la història explicada pels mitjans està suplantant la història de debò. Però precisament per esquemàtic, el principi és insuficient: hi haurà sens dubte catalans delirants o paranoics amb la independència, però aquestes metàfores diagnòstiques confonen més que no pas aclareixen.

En una democràcia ultramoderna i ultramediàtica com la catalana, aquesta unanimitat no pot ser res més que una part de la veritat, segurament una part interessada de la veritat. Ni tots els mitjans que circulen a Catalunya han virat cap a l'independentisme ni tampoc la societat actua o sent com un sol home. Però això no vol dir que l'embranzida i la mobilització per la independència siguin artificials o nebuloses: no hi ha cap bombolla ni hi ha excitació accidental. Potser n’hi va haver, però ja no n’hi ha. Des de fa dos anys l'independentisme nadiu o genuí ha atret un independentisme convers, probablement nascut a mig fer de la desesperació davant la crisi i a mig fer del despit davant el menyspreu sobretot de la dreta espanyola (i la incapacitat persuasiva de l'esquerra).

Hi ha una Catalunya

decidida de manera compacta a separar-se d'Espanya, i ho està fent de debò en la seva intimitat

Aquesta nova realitat és incontestable perquè és, a més, una realitat ancorada en sentiments (tan difícils de desactivar com tots els sentiments). El que sí que es pot contestar és la reducció de la pluralitat de la societat catalana al capdavant de vells i nous independentistes perquè aquesta suma, tot i que és molt gran, no atrapa ni resumeix la complexitat del país. Tot i això, massa vegades els mitjans públics, una part dels privats i nombrosos intel·lectuals i polítics han actuat i parlat fingint aquesta unanimitat del moviment nacional per la independència. Potser perquè l'electorat simpatitzant amb un projecte d’Espanya social i federal no té un referent creïble o potent avui dia.

El sortilegi decisiu per a aquella suma va ser el dret a decidir: ha funcionat com a autèntica cola de contacte per a impacients, però també per a oportunistes. Per molts, potser per a la majoria dels partidaris, és l'expressió metafòrica d'una decisió ja presa, que és la independència; per uns altres, és una manera d'expressar el cansament o la desil·lusió davant una convivència amb l’Estat avariada, o potser només escapçada i atrotinada. Tant el llenguatge dels mitjans públics catalans (i alguns de privats) com el dels polítics del front independentista pressuposa una col·lectivitat unida sota una nova bandera, l'estelada. Una vegada i una altra, el llenguatge dels sobreentesos percudeix sobre la mateixa idea: la situació s'ha fet irreversible i la separació ja ha començat. Per això és un procés, perquè hi ha una Catalunya decidida de manera compacta a separar-se d’Espanya, i ho està fent de debò en la seva intimitat, en la seva aversió a Espanya, en la seva impaciència i en la seva mobilització. Aquesta és una realitat social inequívoca i flagrant.

És una reforma inajornable per la mateixa raó per la qual l'independentisme sent que el procés és irreversible

La pregunta real és si a Catalunya ha encongit fins a l'extinció una actitud menys temperamental o emocional, una anàlisi menys desesperada o terminant. Hi ha una Catalunya que creu en la redefinició de les relacions amb l’Estat com a millor solució davant de la independència? Les enquestes diuen que sí, alguna s’ha publicat en aquest mateix diari, i ho afirmen sense deixar aquests ciutadans en una posició testimonial o només numantina. Majoritàriament el votant de PSC, ICV, Podem i Ciutadans està a favor d'un model federal o federalitzant, mentre que el 40% de l'electorat de CiU veu bé aquesta mateixa solució abans que la ruptura. Aquesta realitat social està infrarepresentada en els mitjans públics catalans i la seva mobilització ha trigat per força: ningú no es mobilitza per una causa la via de solució natural i òbvia de la qual és precisament el sistema democràtic.

Aquesta Catalunya no és silenciosa: aquesta Catalunya no està mobilitzada perquè confia en els mecanismes de reforma política a través dels partits i els pactes, les propostes electorals i les aliances de poder. I també creu, crec, que 40 anys després de la mort de Franco aquesta reforma estructural pot corregir la distància entre un estat construït en condicions i per a condicions que ja han desaparegut i una societat que viu un altre present, el de l'actualitat. És una reforma inajornable per la mateixa raó per la qual l'independentisme sent que el procés és irreversible. No hi ha tercera via; només n’hi ha dues: reforma política o ruptura.

Jordi Gràcia és professor i assagista