_
_
_
_
_
LA CRÒNICA
Crónica
Texto informativo con interpretación

Publicitat funerària

La competència entre les empreses a finals del segle XIX va acabar a trets a la sortida d'un funeral

La Neotafia va ser una de les primeres empreses funeràries amb locals en diversos districtes, com aquest de les Corts.
La Neotafia va ser una de les primeres empreses funeràries amb locals en diversos districtes, com aquest de les Corts.albert garcia

El carrer del Remei està a pocs passos de l'Ajuntament de les Corts. Vaig ensopegar amb la modesta casa de la foto i el seu deslluït rètol fa unes setmanes, i acostumat a seguir la pista d'aquests vells rastres de publicitat anyenca, les seves lletres amb prou feines llegibles van cridar poderosament la meva atenció: La Neotafia. Intrigat, en arribar a casa vaig comprovar que al blog Tot Barcelona també s'hi havien fixat, sense trobar-los un significat. Decidit a esbrinar la seva procedència, el que va aparèixer va ser aquesta història de funeràries, intrigant coincidència per a aquest dissabte de castanyes i difunts.

Com explicava el baró de Maldà, a principis del segle XIX era normal que als enterraments hi acudissin els captaires per omplir l'espai i portar a coll el mort, amb un cistell per recollir almoina. Però el 1836, quan l'Ajuntament es va fer càrrec del cementiri de Poblenou, i davant les dificultats de traslladar fins allà els cadàvers a peu, es va obligar que es fes amb cotxe funerari i es va cedir aquest privilegi als necessitats de la Casa de la Caritat (malgrat que molts barcelonins van considerar un sacrilegi que s'enterrés un cristià conduït per animals). Llavors, quan algú es moria col·locaven grans cortinatges negres a les finestres del difunt, que també es llogaven en aquell centre de beneficència del carrer Montalegre. Davant les queixes per aquell monopoli, a mitjan segle es va permetre una fórmula mixta. Els particulars podien carregar el mort fins a l'església, i des d'allà fins al cementiri hi anava en carrossa. Una altra conseqüència d'aquella liberalització va ser l'aparició d'especialistes en la confecció de taüts, dels quals abans s'encarregaven els ebenistes, com el que s'anunciava el 1850 al diari El Áncora, situat al carrer de Sota Muralla (avui una vorera del passeig de Colom), que oferia des de taüts coberts de pana i guarnicions d'or, a simples caixes pintades de negre. La competència era tan agressiva entre aquests fabricants que el 1884 es va obligar a apartar de la vista del públic els taüts, que es mostraven directament al carrer.

Les primeres empreses funeràries no van aparèixer fins uns anys més tard, oferien caixes per a difunts, flors, transport fins al cementiri i esqueles en un mateix paquet. El 1886 es va fundar La Neotafia, la seu de la qual era a la plaça de Catalunya cantonada amb Fontanella. Aquesta empresa es feia molta publicitat i protagonitzava esdeveniments com el que va tenir lloc el 1888, quan un jornaler va morir molt a prop de la botiga i van regalar un taüt a la vídua. El 1896, a l'Anuari Riera hi figuraven 41 fabricants de taüts, entre els quals destacava el taller del regidor conservador Benito Samaranch, a qui s'acusava de manipular el vot dels difunts que no havien esborrat encara del cens. Un altre empresari mortuori era José Costa, situat al carrer Jaume Giralt, sobre el qual va escriure el poeta Joan Maragall. O Felipe Rovira, que tenia dos grans dipòsits de taüts a la Ronda de Sant Antoni. Pel mateix anuari es pot comprovar que ascendien ja a 74 funeràries, quan el 1897 s'hi van incorporar els antics pobles del pla barceloní convertits en barris, com el taller de Juan Belloch del carrer de Sants gairebé a la cantonada amb Olzinelles, recordat al barri com Can Caixetes.

No obstant això, l'empresa més veterana i forta del sector era La Neotafia, que a finals de segle ja tenia tallers i cotxeres pròpies a la plaça Universitat i a la Gran Via. Els seus dependents anaven uniformats i portaven el nom comercial brodat en seda d'or a la cinta de la gorra. El 1900, aquest negoci va saltar a la fama en cedir un taüt a l'il·lusionista francès Charles Bidaud per al seu experiment de catalèpsia, que va consistir a romandre una setmana tancat a dins, a la sala de l'antic cafè Colón de la Rambla. Aquesta llibertat empresarial va començar a desaparèixer amb la reforma del règim municipal sobre enterraments, quan l'Ajuntament es va negar a enterrar els cadàvers que anessin conduïts per carruatges diferents als de la Casa de la Caritat. El 1906, la seu de La Neotafia es va traslladar a la rambla de Catalunya, i va obrir sucursals a la plaça Junqueras, al carrer Marquès de Camp Sagrat, als barris de Sant Gervasi i Gràcia (i és de suposar que a les Corts). Aleshores hi havia molta competència, com La Cosmopolita (també amb diverses sucursals), La Soledad, La Sacramental, la Gran Funeraria del Pino, La Española o la Funeraria Modelo (després Funerària de la Creu Roja). El 1907 les principals empreses van crear un sindicat, que la primavera del 1913 va obtenir una concessió municipal. A partir d'aquest instant, del transport de difunts se'n continuaria ocupant la Casa de la Caritat, però la resta dels serveis serien per a la Unió d'Empresaris La Neotafia.

Evidentment va haver-hi protestes, el seu principal rival (el regidor Samaranch, director de La Egipcia del carrer Pelai), va reclamar. Circulava la sospita que La Neotafia havia pagat de sotamà per tenir aquella concessió en exclusiva. Les funeràries independents (com la Funeraria Colón o la Funeraria de San Andrés) anunciaven a les seves façanes que no pertanyien al monopoli. Durant anys va haver-hi enfrontaments entre tots dos bàndols, i fins i tot el 1915 empleats de La Neotafia van disparar a la sortida d'un fèretre d'una funerària no associada. Encara el 1924 es va tornar a la lliure competència, moment en què La Neotafia va obrir nova seu a la plaça de Santa Anna. Però estava tocada de mort i va cessar la seva activitat el 1927, quan el servei de pompes fúnebres es va fer municipal. L'última notícia de La Neotafia data del 1931, quan es va jutjar una banda d'estafadors que es dedicava a anar per les cases cobrant suposades factures endarrerides de l'empresa. Avui tota aquesta història cap en aquestes poques lletres amb prou feines visibles, en aquest carrer poc transitat de les Corts.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_