El plet de Catalunya
Crònica històrica del viatge des de l'autonomia regional a la sobirania nacional
“El plet de Catalunya és la nacionalitat”, va afirmar Francesc Cambó a la festa de la Unitat Catalana, organitzada el 21 de maig del 1916 al Palau de la Música de Barcelona per celebrar el triomf de la Lliga Regionalista en les recents eleccions legislatives. “Catalunya”, va afegir, “sap el que és la nacionalitat, en té consciència i vol el dret a regir la seva vida. Volem el règim de la nostra vida interna, sense odi a ningú, però amb tal intensitat que combatrem sense treva tot el que s'oposi al nostre pas”.
El combat havia començat uns 30 anys abans, quan una elit de burgesos, professionals i intel·lectuals catalans va sortir a la palestra negant el supòsit sobre el qual els liberals van tractar de construir un Estat des dels temps de guerra contra el francès: la perfecta adequació entre Estat unitari i nació espanyola. I en efecte, ja es miri la prolixa Memòria en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya, presentada al rei Alfons XII al febrer del 1885, ja el més breu Missatje a S. M. Donya Cristina de Hausburg-Lorena, Reina Regent d’Espanya, Comtessa de Barcelona, el que aquells catalans afirmaven no era tant que Espanya no fos una nació com que en el mateix Estat del qual Espanya era nació existien regions amb rang de nacionalitats. Entre aquestes regions, Catalunya, per una diferència de llengua, de dret civil, de cultura, d'història, que es remuntava a l'Edat Mitjana, substrat sobre el qual hauria de basar-se una autonomia, entesa, segons s'expressarà al març del 1892 les Bases per la constitució regional catalana, com a sobirania al seu govern interior.
A la Monarquia: l'autonomia integral
Aquelles demandes d'autonomia —alimentades per una ideologia historicista, tardoromàntica i corporativa, i impulsades per la protesta contra la unificació del dret civil, penal i mercantil, contra la divisió de l'Estat en províncies i per la defensa de la llengua i de l'aranzel— procedien de fora del sistema polític, de la rica trama d'entitats cíviques, culturals i econòmiques que poblaven Catalunya. Però a partir del 1898, i com a resultat de la crisi moral i política provocada pel Desastre, la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català van decidir fer el salt a la política creant el 1901 la Lliga Regionalista i competir, amb singular èxit, a les eleccions com a partit polític.
A partir d'aquest moment, serà la Lliga, amb Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó com a líders dels seus dos principals corrents, qui defensi una renovada concepció de l'autonomia, sostinguda en el “fet diferencial” que proclama Catalunya única nació dels catalans i que projecta Espanya com a Estat encomanat a una missió imperial, únic camí per retornar-li la seva perduda grandesa.
Cert, els fets diferencials eren múltiples i els catalanistes estaven disposats a reconèixer-ho. A la primera visita del jove rei Alfons XIII a Barcelona l'abril del 1904, Cambó no va perdre l'ocasió de recordar-li la necessitat d'una reorganització de l'Estat que possibilités l'empelt —“ara difícil, gairebé impossible”— de totes les autonomies dels “organismes naturals: la regió, el municipi i la família”. I Prat de la Riba, en presentar al desembre del 1911 a José Canalejas un projecte de bases per a la constitució de la Mancomunitat catalana, insistirà que el seu sentit descentralitzador no era exclusiu de Catalunya, sinó “aspiració més o menys manifesta de totes les regions i províncies d'Espanya”.
De manera que autonomia de Catalunya i reforma constitucional van venir a ser la mateixa cosa. Dos anys després d'haver-se aprovat l'Estatut de la Mancomunitat al març del 1914, Francesc Cambó presentava al Congrés una nova proposta, represa per l'Assemblea de Parlamentaris el 1917 i reiterada un any després, després de la seva primera experiència com a ministre en un Govern presidit per Maura. Era l'“autonomia integral” que corresponia a la nacionalitat i que es resumia en la capacitat dels catalans de regir tot allò que afectava la seva “vida interna”, o sigui, tot el que no s'atribuïa expressament a l'Estat en el repartiment de competències plebiscitat a les assemblees dels municipis catalans convocades per la Mancomunitat. Reconeguda, doncs, l'autonomia de Catalunya no podia entendre's com a separació, sinó com a incentiu als altres pobles d'Espanya perquè seguissin el mateix camí: “Volem que vingui amb Espanya, perquè sentim Espanya com una cosa nostra”.
Sense la commoció mundial de la Gran Guerra, el triomf d'aquells ideals es presentava com a “tasca llarga i pesada”. Però el moment havia arribat i després d'atendre una trucada d'Alfons XIII —que li va prometre l'autonomia immediata a canvi de “provocar un moviment que distregui les masses de qualsevol propòsit revolucionari”—, Cambó va exhortar els catalans assegurant-los que Déu havia volgut “que en la nostra generació es decideixi el destí de Catalunya”. “L'autonomia completa, absoluta, integral” estava, per fi, a l'abast de la mà. Per aquest motiu la seva frustració va ser profunda quan Antonio Maura, alarmat per les noves Bases presentades per la Mancomunitat el 25 de novembre del 1918 —un Parlament català amb dues cambres, un Govern, un tribunal mixt per dirimir possibles plets amb altres regions—, va exclamar: “Autonomia integral?... No sé el que és”. “Vostès”, els va dir, “han delimitat la regió amollonant l'Estat”. La promesa règia es va dissoldre aixafada per les ovacions dels parlamentaris del torn, mentre els diputats i senadors de la minoria catalana abandonaven el Congrés. L'autonomia integral moria abans de néixer: “Monarquia? República? Catalunya!”, exclamarà Cambó, mentre el republicà Marcel·lí Domingo, estenent-li la mà, li prometia que “amb la República totes les regions tindran l'autonomia a la qual aspiren”.
A la República: la regió autònoma
I la República va arribar amb el triomf, a les eleccions municipals del 12 d'abril del 1931, de la coalició republicanosocialista a Espanya i d'Esquerra Republicana, un partit acabat de crear, a Catalunya. A tres quarts de dues del dia 14, Lluís Companys va sortir a la balconada principal de l'Ajuntament i va proclamar la República Federal Espanyola, només perquè una hora després Francesc Macià li esmenés la plana declarant la instauració d'un “Estat català, que amb tota la cordialitat procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques”. Tal vegada algú va advertir al vell líder de la impossibilitat d'integrar l'Estat català en una entitat inexistent, el cas va ser que Macià va rectificar la seva pròpia esmena i va proclamar al vespre la “República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica”.
La inquietud que aquestes successives, i una mica extravagants, declaracions van despertar al Govern provisional de la República va moure el seu president, Niceto Alcalá Zamora —que el 1916 havia afirmat que Catalunya era “una regió vigorosa, però no una nacionalitat, ni pot ser-ho”—, a enviar tres ministres (Domingo, Nicolau i De los Ríos) a Barcelona per negociar una fórmula d'avinença. La van trobar no en el restabliment de la Mancomunitat, dissolta per la dictadura de Primo de Rivera (1925), sinó més enrere en el temps, en el de la Generalitat com a govern provisional fins que es promulgués la Constitució i en el compromís de presentar com a ponència davant les futures Corts Constituents el projecte d'estatut d'autonomia que el poble català i la Generalitat presentés al Congrés de Diputats.
Calmats d'aquesta manera els ànims, la Comissió Jurídica Assessora, encarregada pel Govern espanyol de preparar un avantprojecte de Constitució, no va considerar la possibilitat d'un Estat català i va rebutjar la idea d'una república federal espanyola, però va reconèixer el dret de totes aquelles províncies limítrofes, amb característiques històriques, culturals i econòmiques comunes, a presentar un estatut d'autonomia si així ho decidien. Els membres de la Comissió pensaven potser en la demanda d'autonomia presentada anys abans per la Lliga i reconeixien el mateix dret a totes les províncies que “acordessin organitzar-se en regió autònoma per formar un nucli politicoadministratiu dins de l'Estat espanyol”. La Constitució de la República va reconèixer el que havien repetit tots els catalanistes, monàrquics o republicans des de feia 50 anys: que l'autonomia de Catalunya implicava procedir a la reestructuració de l'Estat en regions autònomes.
D'aquesta manera Quedava net el camí perquè l'Estatut plebiscitat i presentat per la Generalitat comencés a ser debatut. Manuel Azaña, president del Govern de la República, va polvoritzar les barreres que s'havien aixecat durant la seva tramitació recordant que al segle XIX vents universals havien dipositat sobre el territori propici de Catalunya gèrmens que “havien arrelat i fructificat” fins a constituir “avui el problema polític específic català”. El plet de Catalunya es defineix així com problema polític, que exigeix una solució política que ja no podia procedir del jacobinisme del segle anterior, sinó del reconeixement de la diferència en un estatut per a la regió catalana. Després, com va escriure Josep Pijoan, “vindran altres estatuts, i així, de manera natural, biològica, la Península es federarà a poc a poc, segons correspon a la seva varietat”.
La política, tot i això, va acabar per desviar el curs de la naturalesa i de la biologia. L'Estatut, promulgat com a Llei de la República el 15 de setembre del 1932, va quedar suspès el 6 d'octubre del 1934 a conseqüència de la rebel·lió de la Generalitat, atiada en primera instància per l'anul·lació de la llei de contractes de cultiu pel Tribunal de Garanties Constitucionals i, en última i definitiva, per l'entrada de la CEDA al Govern espanyol.
El president Companys va proclamar aquesta vegada l'Estat Català de la República Federal Espanyola per, tot seguit, rendir-se davant el general Domingo Batet i ser empresonat al costat dels seus companys d'insurrecció. “Tot s'ha perdut, fins i tot l'honor”, va escriure el periodista Gaziel en comentar el “desastrós final del primer assaig autonomista realitzat a Catalunya”.
Encara que Gaziel no ho pogués imaginar el 1934, encara quedava molt per perdre. Restablert després de les eleccions de febrer del 1936, l'Estatut va ser suspès pel Govern de la República en tot el que estava relacionat amb l'ordre públic després dels dies de Guerra Civil al maig del 1937 a Barcelona, i a la zona rebel va quedar derogat pel general Franco per Llei del 5 d'abril del 1938. Companys, un president al qual el Govern espanyol sempre se li esmunyia entre les mans, va recuperar l'honor en forma de màrtir en ser capturat a París per la Gestapo, lliurat a Franco i afusellat el 1940.
En democràcia: nacionalitats i regions
Que la història no sempre és mestra de la vida va quedar ben demostrat al juny del 1962 quan en la trobada de forces polítiques de l'interior i de l'exili a Munic, i darrere l'altre animat debat, no hi va haver manera d'arribar a un acord sobre si eren pobles, regions o nacionalitats les entitats a les quals una futura democràcia espanyola hauria de reconèixer l'autonomia. El dur enfrontament entre catalanistes i democratacristians presents al col·loqui només va arribar a una treva quan Salvador de Madariaga va proposar com a fórmula de compromís “el reconeixement de la personalitat de les diferents comunitats naturals”.
Unes fórmules —personalitat, comunitat natural— cridades a tenir una vida curta: des de mitjans de la dècada dels 60, els partits, grups i assemblees d'oposició a la dictadura van recuperar els vells termes de nacionalitat i regió com a millor expressió d'un dret que algunes vegades anomenaven autonomia i d'altres autodeterminació. Pobles, nacionalitats i regions eren, les tres en plural, veus ben arrelades en els lèxics polítics espanyol i català quan es va iniciar el 1977 el debat constitucional, i no va ser casualitat ni capritx, menys encara deliri, que totes tres trobessin el seu camí fins a veure's estampades a la Constitució: els pobles d'Espanya apareixen al preàmbul, el poble espanyol es presenta a l'article 1 i les nacionalitats i regions irrompen, juntes, en l'article 2.
Ni pobles d'España ni poble espanyol en van fer més problema, però l'arribada per vegada primera de nacionalitats a un text constitucional va despertar una tempesta. Quan es va fer pública la seva presència a l'avantprojecte, no van faltar veus temperades, com la de Manuel García Pelayo, que va mostrar la seva cautela perquè nacionalitat introduïa gran incertesa sobre el futur de l'Estat i perquè “formava part de la dialèctica de les coses, no de la fatalitat històrica, que de l'Estat de nacionalitats es passi a la disgregació en diversos Estats nacionals”. Per això, i perquè la cúpula militar tampoc es mostrava gaire complaguda per la novetat, l'article 2 va pagar amb la redundant fórmula de la “indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols” la presència de nacionalitats i regions.
En tot cas, nacionalitats i regions i, també el principi de generalització de l'autonomia i del dret de cadascuna a elaborar el seu propi estatut, era una cosa que l'oposició tenia parlada des d'anys abans i va ser objecte dels acords signats per la Coordinació Democràtica amb l'Assemblea de Catalunya i amb el Consell de Forces Polítiques de Catalunya en les reunions mantingudes a Barcelona el 21 de maig del 1976.
De la necessitat urgent d'estructurar l'Estat en nacionalitats i regions en va parlar amb Adolfo Suárez al gener del 1977 una delegació de la Comissió dels Nou, formada per Felipe González, Antón Cañellas, Joaquín Satrústegui i Julio Jáuregui. Naturalment, Jordi Pujol, en parlar de nacionalitat al ple del Congrés del 4 de juliol del 1978, va recordar amb orgull que va ser la minoria catalana “la que va introduir en el seu moment aquest terme [en el projecte de Constitució] i després l'ha defensat”. Per tot això i per la pacífica restauració de la Generalitat de Catalunya, l'arribada dels dos termes a la Constitució, després de la frustració de l'autonomia integral el 1918 i la liquidació per les armes de la regió autònoma 20 anys després, es va celebrar el 1978 com un assoliment que tancava un segle de plet català.
En la crisi: nació sobirana
No el va tancar. Al cap de tres dècades, un programa de construcció nacional, elaborat i executat amb recursos públics des d'un poder d'Estat com és la Generalitat, ha culminat en la reobertura del plet de Catalunya sobre altres bases i amb altres metes. A la calor de la fi d'una altra guerra, en aquesta ocasió freda, i de l'ensulsiada de l'imperi russosoviètic i la creació de nous Estats a Europa, va emergir un nou projecte polític que podria expressar-se com a tancament del plet de nacionalitat, obertura del plet de nació. Primer va ser que la Constitució s'havia quedat estreta; després, que l'Estat espanyol no seria plenament democràtic fins que no es constituís com a plurinacional, amb quatre nacions: Castella, Catalunya, Euskadi i Galícia; finalment, que nació plena exigeix Estat propi.
El camí a la independència, soterrat en una semàntica plagada d'equívoques metàfores, va experimentar una formidable acceleració amb l'última ronda de reformes d'estatuts que va transformar regions en nacionalitats i nacionalitats en nacions mentre el Tribunal Constitucional sofria el desprestigi més sever de la seva vida. Culminada la irresponsable ronda poc abans que comencés la Gran Depressió, el que ha passat des del juny del 2011, amb el Parlament envoltat, els diputats víctimes d'escarnis i cops i, gairebé immediatament, les campanyes “Espanya ens roba” i “Espoli fiscal”, les massives Diades i, en fi, però no en últim lloc, la revelació de la corrupció sistèmica sobre la qual la família Pujol-Ferrusola havia construït el seu poder absolut, ha impulsat el Govern de la Generalitat a obrir, no una nova etapa d'aquesta llarga història, com afirma el seu president, sinó un nou plet, d'una altra naturalesa. La declaració de sobirania al gener del 2013 i la convocatòria d'un referèndum per la independència un any després no miren a la reestructuració de l'Estat espanyol, sinó a la fragmentació de l'Estat en nacions sobiranes, cadascun amb el seu Estat unitari.
Que, com a resultat del lideratge erràtic i aventurer del president Mas, i del mut esperar i veure del president Rajoy, la història aquí explicada no pugui acabar sinó amb un “el temps dirà” diu molt sobre l'imprevisible i, ja per a tots, ruïnós desenllaç d'aquest nou plet de Catalunya.
