Selecciona Edició
Connecta’t

Tv3 força la màquina

El canal autonòmic català intenta formar una mentalitat col·lectiva

Eugeni Sallent, director de Televisió de Catalunya, en 2012. Ampliar foto
Eugeni Sallent, director de Televisió de Catalunya, en 2012.

Fa alguns anys el director de TV3 va rebre un grup de barcelonins interessats en aspectes de la cultura. Hi havia Baltasar Porcel, Emili Teixidor, Ernest Lluch, els tres ja morts, però quedem uns altres, érem deu o dotze. Enmig de la conversa, Porcel va lamentar el protagonisme en la programació d'un humorista que aleshores treballava en aquella casa. “Aquest Buenafuente, amb els seus hi-hi, ha-ha”. El director de TV3 va respondre que als teleespectadors els agradava molt aquest humorista i, encongint-se d'espatlles, va reblar:

—És que a més es diu Buenafuente Moreno! És que tenim el país que tenim!

El més revelador de l'anècdota no és que a ningú de nosaltres li cridés l'atenció, sinó que aquell director era potser el menys sectari i xenòfob dels qui tallen el bacallà a TV3, generalment publicistes de CiU com Jordi Vilajoana —aquest senador a qui li agrada fer saltirons a la via pública mentre brama “boti, boti, boti, espanyol el qui no voti”—, Albert Sáez o Mònica Terribas. Sigui l’un o l’altra, és fonamental que TV3 transmeti de mil maneres el missatge bàsic: “Els catalans som pràcticament danesos, i Espanya és un suburbi de Puerto Hurraco ple de gent bruta i baixeta”.

La brotxa grossa del menyspreu a tot el que sembla espanyol s'alterna amb pinzellades subtils de xovinisme 

El missatge es va emetent liminalment i subliminalment des de fa 30 anys per la que s’anomena a si mateixa La Nostra, però d'un temps ençà, des que Artur Mas s'ha obstinat a conquistar la independència de Catalunya, TV3 força la màquina fins a extrems tan clamorosos que algunes veus fastiguejades gosen trencar l'omertá. “TV3 no és un servei públic, sinó una vergonya nacional”, va escriure Ramón de España; “el descrèdit i la vergonya de TV3 creixen”, segons Ferran Monegal, el popular comentarista d'El Periódico de Catalunya; el teleshowman Risto Mejide constata que “TV3 només deixa de parlar d'independència als anuncis”; fins i tot fan posar vermells alguns portaveus del separatisme —Xavier Rius, director del tan transitat digital e-notícies— i fins i tot la secció del Sindicat de Periodistes de Catalunya a la cadena adverteix: “No podem enganyar els ciutadans donant-los propaganda en comptes d'informació”. Als estudis de Sant Joan Despí regna un ambient funerari. Abans, els empleats de la Corporació feien ostentació de ser-ho. Treballar-hi era com “modern”. Ara per a molts és un oprobi.

En presentar al públic la programació de la nova temporada, l'actual director de TV3, Eugeni Sallent, va afirmar: “Els catalans vivim un dels moments més transcendentals dels últims 300 anys i des de TV3 ho mostrarem, per ser els ulls del món sobre la situació que viu el país”. Els “300 anys” són els transcorreguts des de la guerra de Successió a la Corona, on rauen tots els mals de Catalunya i la seva dependència d'una Espanya carpetovetònica, “de matriu castellana”, fins a aquestes “transcendentals” vigílies de la independència.

El treball de configuració d'una “mentalitat col·lectiva” no es limita a la programació: impregna també  la publicitat

Encenc la tele, veig unes hores aquest canal i constato amb alipori que la brotxa grossa del menyspreu a quant sona espanyol s'alterna amb pinzellades subtils de xovinisme i que el treball de configuració d'una “mentalitat col·lectiva” no es limita a la programació: impregna fins a la publicitat, com per exemple en aquest anunci d'aigua mineral: “Nosaltres treballem molt...”, diu una veu en off (inferiu: els que treballem som els catalans, no aquests ganduls d'allà baix), i “Aigua de Viladrau ens dóna l‘empenta per seguir sent com som”. Segueix un altre anunci, aquest institucional: una actriu rossa, somrient i polida, camina cap a la llibertat: “Vam ser, som, serem, la història ens convoca! 1714-2014”. A continuació s'anuncia el programa Sense ficció amb un documental sobre el Reial Madrid titulat La llegenda negra de la glòria blanca. Per anar fent boca, ja se'ns avisa que “el Reial Madrid i Franco eren més que amics”.

En el Telenotícies de Ramon Pellicer —home prudent que va despatxar la confessió andorrana de Jordi Pujol dient que “ha decidit regularitzar la seva situació amb Hisenda”—, les corals de Lleida canten al tricentenari, es parla de l'opa de Gas Natural sobre una companyia gasista xilena i s'esmenta el fet que “mentre Espanya no vol apropar els presos bascos ni alliberar Arnaldo Otegi, França està disposada a parlar d'apropar els seus presos etarres a Espanya”. Ves per on! Sembla que s'ha aixecat la prohibició de pronunciar la paraula Espanya —normalment s'ha de substituir per Estat espanyol— almenys per a les males notícies. En la secció d'esports, es destaquen els èxits del motorista lleidatà Marc Márquez i el RCD Espanyol es manifesta a favor del “dret a decidir”. En meteorologia, el mapa de Catalunya, València i Mallorca (els “països catalans”) flota en un buit sideral.

El convidat és un programa de molt èxit. El locutor es presenta amb una maleta a casa d'un famós català, i passa amb ell 24 hores. Aquesta vegada amb Lluís Llach, que viu al Senegal part de l'any. Els senegalesos, diu Llach, tenen un altre sentit del temps, de l'amistat, etcètera. Tenim molt per aprendre d'ells. Al fons es veu un empleat seu: un negre de tors musculós a la vora del mar, raspallant un cavall bonic; però tranquils, que està casat i té fills. No hi ha turisme sexual, ni colonialisme, malpensats! Segur que Llach té molt per repetir sobre el seu desig de no morir abans de veure fet realitat el somni de veure Catalunya independent, però no em quedo a escoltar-lo, perquè a la Sexta en fan una de Torrente.

Podria haver triat 3/24, el segon canal de TV3, on cada nit es fa una tertúlia —endevineu vosaltres sobre quins temes, i en quins tons— i aquesta nit quatre o cinc periodistes, entre ells Francesc Álvaro i Vicent Sanchis, portaveus conspicus d’Artur Mas, es menjaran amb patates Andrea Levy, una tendra diputada del PP que cobreix la quota “espanyolista” per fingir que aquests exercicis de fatxanderia política són debats plurals. En l'àmbit intel·lectual, moral i estètic no hi ha una gran diferència, però pel que fa a diversió prefereixo més Torrente i Paquirrín.