Selecciona Edició
Connecta’t
QUADERN/LLIBRES

Sermó laic

Llach satisfarà els lectors poc constants que pal·lien la seva ànsia de ficció amb sèries

de producció pròpia

Llach traça la crònica de tres generacions d’una família vinatera en un context de convencions policials. Ampliar foto
Llach traça la crònica de tres generacions d’una família vinatera en un context de convencions policials.

En un primer moment, el lector de Les dones de La Principal, la segona novel·la de Lluís Llach (Girona, 1948) després de Memòria d’uns ulls pintats, pot creure que la voluntat de l’autor és traçar la crònica de tres generacions d’una família vinatera del sud de Catalunya, i que seguirà l’empenta amb què al llarg dels anys les tres protagonistes —àvia, mare i filla— lluiten contra les adversitats naturals i històriques per consolidar i modernitzar el negoci a partir de la crisi de la fil·loxera. Però al cap de ben poc s’adona que el relat canvia d’eix, i que les disputes pel poder, les traïcions, els duels morals i les relacions entre els diferents membres de l’estirp són només una via per desembocar en el territori de les convencions policials: un cop acabada la Guerra Civil, un inspector de policia, lector d’Agatha Christie, es presenta al casal familiar per reobrir un crim irresolt esdevingut justament el 18 de juliol de 1936. De mica en mica, però, el lector va descobrint que tant les desventures familiars com els episodis de la investigació detectivesca no són res més que uns simples pretextos narratius per il·lustrar amb exemples pràctics el que, al cap i a la fi, importa de debò a Llach: proclamar una sèrie de disquisicions morals que satisfaran únicament els partidaris del sermó laic, alliçonar i fer saber, per exemple, que en el món “hi ha uns immorals que ostenten l’immens poder de controlar la moralitat i es serveixen d’aquest poder per protegir-se mútuament tancant cercles esgarrifosos de repressió mentre obren les seves disbauxes, arrasant tot el que troben”.

Formalment, Les dones de La Principal es podria resumir d’aquesta manera: Maria Roderich i el seu marit posen els fonaments d’un imperi vinícola per tal que la seva filla, Maria Magí, protagonitzi l’episodi que concentra la màxima energia de la novel·la amb la finalitat exclusiva que la néta de la fundadora, Maria Costa, pugui analitzar-lo des de l’admiració i comentar-lo amb el seu pare: “La mare es va enamorar d’un invertit, tu. D’un maric... Ostres, no, valga’m déu, molt pitjor, i tant, però molt pitjor! Es va enamorar d’un in-de-fi-nit! D’això que anomenen un bisexual, quin nom tan lleig. D’un destarotador de les caselles socials, que no és ni maricó del tot ni tetosterònic follador de dones”. Que, a més a més, resulti que l’amor de Maria Magí sigui el capatàs de la finca no deixa de concedir un plus simbòlic a la realitat de ficció que Llach va organitzant amb una verbositat una mica atropellada i entusiastament ingènua, amb un excés de frases teatrals quan els personatges dialoguen, i sense aconseguir gairebé mai que la vessant policíaca de la trama estimuli la imaginació del lector per saber abans d’hora el nom de l’assassí. Al capdavall, l’inspector ja és prou conscient que la història que està vivint no serà mai una novel·la de policies a l’anglesa perquè a la seva terra hi ha “massa rostoll i calorada per a delicadeses criminals”. D’altra banda, la presència omnipresent de la hiperbòlica Úrsula, la guardiana de la casa pairal i la custòdia de tots els secrets familiars, tampoc acaba de donar el joc que se li vol atribuir, potser perquè sempre sembla ser una parenta llunyana del realisme màgic.

A pesar de tot, s’ha de reconèixer que Llach ha triat una matèria narrativa que pot seduir el lector que es commogui amb les històries d’amor difícil situades en temps convulsos, que li agradi estar a la vora d’una nissaga de rics i poderosos, o que es conformi amb el caràcter pla i la conducta vodevilesca d’uns protagonistes que, al final, sembla que es rebel·lin contra els designis de l’autor i, per iniciativa pròpia, decideixin decantar-se pel grotesc. Fer actuar aquests personatges en un ambient de país i en virtut d’unes motivacions sentimentals sofisticades, usant procediments psicològics perfectament assimilables, provocarà una reacció satisfactòria en els lectors poc constants que pal·lien la seva ànsia de ficció amb les sèries televisives de producció pròpia, mentre que l’absència de trucs formals complexos i de pretensions estilístiques guanyarà la voluntat dels lectors poc complicats, però qui estigui una mica més avesat a la lectura conclourà que Les dones de La Principal és una d’aquelles novel·les que no té l’anhel d’aguantar una relectura.

LES DONES DE LA PRINCIPAL

Lluís Llach

Empúries

384 pàgines. 20 euros