_
_
_
_
_
La pel·lícula de la setmana | La sal de la tierra
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Els rostres, la mirada, l’home

Sebastião Salgado extreu un realisme i una veritat que fan mal, un lirisme tenebrós

Carlos Boyero

Aquest vell que ha caminat pels paisatges més abruptes i exòtics es recolza ara en un bastó per continuar caminant i observar amb aquests ulls privilegiats llocs, ambients i persones que esgarraparan l'ànima de qui contempli l'obra d'art, moltes vegades dolorosa, que captarà la seva prodigiosa càmera fotogràfica, intentant segons les seves pròpies paraules escriure i reescriure la vida en les seves llums i les seves ombres. I la mirada d'aquest ancià es manté neta, amb una puresa estranya i meravellosa, després d'haver-se capbussat moltes vegades en el cor de les tenebres, de tenir clar després d'haver estat testimoni amarg moltes vegades i en tots els continents que l'ésser humà és l'animal més violent i perillós que viu a la Terra, d'haver recollit en imatges en blanc i negre tones d'horror, desesperació i agonia.

La sal de la tierra

Direcció: Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado.
Documental.
França, 2014.
Durada: 109 minuts.

Es diu Sebastião Salgado. Wim Wenders i el seu fill Juliano Ribeiro Salgado l'homenatgen i ens ofereixen dades essencials sobre la seva creativitat incansable i sobre el personatge, algú profundament humà, un ésser el testimoniatge personal del qual i la potència expressiva de l'obra del qual es converteixen en un acte d'afirmació en la vida, encara que hagi baixat tantes vegades als inferns terrenals.

I resulta miraculós que aquest senyor brasiler que va estudiar Economia a Europa, destinat a una existència còmoda i tranquil·la, però que va decidir el risc d'intentar plasmar la forma de viure o de sobreviure dels eternament oblidats o menyspreats, no hagi mort o hagi quedat impedit enmig del genocidi de Ruanda, la fam en tants països de l'Àfrica, la guerra dels Balcans, els incendis dels pous petrolífers de Kuwait que va perpetrar Saddam Hussein en la guerra del Golf, les mines d'or en les quals s'amunteguen els nous esclaus, els camps de refugiats apocalíptics on gent que ha perdut les poques coses que tenien intenta amb instint animal sobreviure a la guerra, la gana, la set, l'horror.

De tot això Salgado extreu una veritat i un realisme que fan mal, un lirisme tenebrós, l'ànima del que fotografia. Però també existeix el Salgado que se sorprèn de goig en descobrir civilitzacions desconegudes que sembla que viuen en harmonia amb la seva existència, que després d'observar amb vuit ulls l'intrús que s'ha apropat a ells saben que els respectarà, que aquestes fotografies no els robaran l'esperit. I descobreixes amb hilaritat tribus amazòniques, cristianes i piadoses que mantenen el ritual fix, homes i dones, d'emborratxar-se cada cap de setmana. I una altra tribu mexicana d'indis que en comptes de caminar, corren. Deu ser per alguna cosa.

I hi ha el Salgado que fa una oda a la naturalesa al grandiós Gènesi. El que viatja a l'Àrtic i a geografies deshabitades per l'home per retratar amb paciència infinita reunions de lleons marins, pingüins, balenes que es deixen acariciar sense relació amb Moby Dick. És el Salgado que replanta la naturalesa en una finca amazònica devastada per la sequera perquè ressusciti la vida. Hi ha molts moments que creen emoció i et remouen en aquest admirable documental sobre un home digne i un artista gran. També la necessitat de tornar a observar aquestes fotografies que formen un univers intransferible.

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_