Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

L’excepció tunisiana

El país mediterrani celebra noves eleccions aliè a la violència que viuen els seus veïns

Les eleccions legislatives celebrades a Tunísia diumenge passat constitueixen en si mateixes una bona notícia; el país nord-africà s'ha convertit en l'excepció a la reguera de caos i inestabilitat que ha deixat la primavera àrab, que va començar el desembre del 2010 precisament a Tunísia. Hi ha dos factors més que reforcen aquesta percepció positiva. No són les primeres eleccions lliures celebrades després de la fugida el 2011 del dictador Zine al-Abidine Ben Ali; són les segones després del mandat corresponent dels vencedors en aquells comicis celebrats el 2011. En segon lloc, la força guanyadora llavors, l'islamista Ennadha, ha reconegut la seva derrota de diumenge i cedirà el poder als laics de Nida Tunes —Crida per Tunísia— en un procés d'alternança normal en qualsevol democràcia.

El que és positiu —i exemplar, per a la regió— no pot servir per esquivar les importants mancances del procés iniciat fa gairebé quatre anys a Tunísia. El país s'ha vist sotmès a gravíssimes tensions i a un nivell de violència política oberta que, en ocasions, ha fet témer pel descarrilament definitiu del procés democràtic. I en la victòria de la fins ara oposició laica també hi ha el factor de l'enyorança de temps passats més estables, encara que menys democràtics, exactament com ha succeït en altres països àrabs en què es van produir les revoltes populars.

La formació guanyadora és una amalgama de corrents i ideologies que té per davant la dificilíssima missió d'abordar les reformes urgents que necessita el país per modernitzar-se i donar resposta a una població farta d'esperar el tren del desenvolupament. I fer-ho a més evitant el fantasma del gihadisme, ja present en estrats de la societat tunisiana.

El relatiu èxit dels comicis tampoc no serveix per compensar el rotund fracàs en què han desembocat esdeveniments que apareixien com una oportunitat històrica per a països sotmesos a dècades d'autocràcia i despotisme. Líbia, un Estat fallit a les portes d'Europa, està controlat per diverses guerrilles que es combaten entre elles; Egipte viu sota un règim producte d'un cop militar; i la guerra civil siriana és el catàleg d'atrocitats de començaments del segle XXI.

En qualsevol cas cal felicitar-se que Tunísia hagi evitat aquesta dinàmica i pugui encarar un futur de pau social i la normalitat democràtica.