Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Panderetes i castanyoles

Si la convocatòria del segon 9-N era una bufonada, com és que el Govern espanyol llança contra ella tot l'aparell de l'Estat?

"El catalanisme ens ha decebut moltes vegades. L'espanyolisme, en canvi, no ens falla mai". La frase no és meva, sinó d'algun anònim nacionalista català carregat d'experiència i d'ironia. Però la seva exactitud s'està veient verificada aquests dies per la decisió del Govern espanyol d'impugnar també la consulta alternativa convocada pel 9 de novembre a Catalunya.

Durant un parell de setmanes va semblar que no, que una vegada suspesa pel Constitucional la consulta formal promoguda des de la Generalitat, Rajoy, el seu equip i els seus corifeus deixarien que el nou 9-N es cogués en la seva pròpia salsa. És a dir que, desdenyosos i impassibles, es limitarien a subratllar les nombroses debilitats de l'anomenat “procés de participació ciutadana” (en matèria de cens, de taules electorals i interventors, de participació, de control sobre l'escrutini, etcètera), amb la ferma convicció que aquest 9-N succedani periria víctima de la falta de credibilitat i del magre poder de convocatòria. De tota manera, convindreu amb mi que tenia gràcia sentir la senyora Sáenz de Santamaría denunciant l'absència de garanties del segon 9-N, quan la convocatòria inicial sí que les tenia, i van ser ella i el seu Govern els que la van bloquejar.

Dimarts passat el responsable d'Acció Política del PSOE, del nou PSOE de Pedro Sánchez, l'exlehendakari Patxi López, condemnava sense embuts el procés participatiu del 9-N

Tot i així, alguns hem dubtat sempre que aquest PP amb majoria absoluta i tant plom d'escàndols a les ales fos capaç d'una conducta tan flegmàtica, tan subtil, tan poc espanyola. De fet, després de l'aparent perplexitat de la Moncloa, dies enrere ja se sentia piafar els cavalls de la “brigada Aranzadi” (agafo prestada la feliç metàfora a Enric Juliana), i els seus genets —l'Advocacia de l'Estat en ple— afilar els sabres. Aquesta setmana, els sorayos —encarregats pel que sembla per Rajoy de la gestió política de la crisi catalana— han sortit a la càrrega, amb la qual cosa deixen en evidència —més ben dit, en ridícul— tota la tropeta de constitucionalistes i altres jurisconsults, historiadors, politòlegs i altres científics socials que tant s'havien esforçat últimament a minimitzar, menysprear i caricaturitzar la mobilització prevista per al 9-N, titllant-la de paròdia, farsa, espantall, simulacre, etcètera.

Perquè, vejam: si la convocatòria anunciada per Artur Mas el passat 14 d'octubre era “de xaranga i pandereta”, llavors com cal qualificar el Govern que mobilitza tot l'aparell de l'Estat per impedir aquesta bufonada? Un Govern de farbalants i castanyoles? Presidit pel bomber-torero?

Decididament, la segona versió del 9-N no devia ser tan grotesca ni el seu resultat tan menyspreable com han pretès alguns. I tampoc sembla versemblant que l'Executiu central promogui la seva suspensió per salvaguardar una puresa democràtica que el PP ha tirat i tira pel dret sempre que pot (vegeu la llei de seguretat ciutadana). Al llarg d'aquesta setmana hem anat veient quines eren les claus del nou recurs governamental: el ministre de Justícia, Rafael Catalá, ho ha justificat argüint que no podia tolerar-se una “consulta equivalent” a la suspesa, un nou 9-N que tingués resultats semblants al primitiu. I hem sabut també que el que està fora de la llei és la pregunta, perquè el simple fet de formular-la —encara que sigui dins del que algú va denominar una “gigaenquesta”— qüestiona “la indissoluble unitat de la Nació espanyola”, i això és un tabú. Ai, les panderetes!

Però no seria just carregar tota la responsabilitat de la totxesa monclovita al Partit Popular, ni als alts cossos funcionarials de l'Estat tan identificats amb ell. Dimarts passat, al El Matí de Catalunya Ràdio, el responsable d'Acció Política del PSOE, del nou PSOE de Pedro Sánchez, l'exlehendakari Patxi López, condemnava sense embuts el procés participatiu del 9-N, donava el seu suport a la nova impugnació engegada pel Govern del PP i concloïa: “Hi ha qüestions que no es poden votar”. Més tabús.

I el problema ni tan sols se circumscriu a la classe política, o politicomediàtica. El 23 d'octubre, EL PAÍS informava a les seves pàgines d'Economia del sorgiment, al si de la CEOE, d'una candidatura alternativa a la de l'actual president, el barceloní Juan Rosell Lastortras. Fins a aquí, perfecte. El que és destacable és que, pel que sembla, el principal retret que li fan aquests empresaris descontents és “la seva gestió de la qüestió catalana”; Rosell estaria “provant de contemporitzar amb les reivindicacions de la Generalitat”, i no seria prou contundent en el rebuig del procés sobiranista.

Necessitàveu una altra prova de l'abisme mental que s'ha obert entre Catalunya i l'establishment espanyol? Doncs aquí la teniu: Juan Rosell, militant d'Alianza Popular tres dècades enrere, proper sempre al PP, unionista conspicu, sospitós de lenitat i indulgència davant el desafiament sobiranista! És veritat, el patró de patrons encara no ha amenaçat tots els assalariats catalans amb el pacte de la gana, si se'ls ocorre votar per la independència...
No, Rosell no contemporitza amb el separatisme. Intenta contemporitzar amb la realitat, aquella que des de Madrid prefereixen ignorar.

Joan B. Culla i Clará és professor d'Història.