Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA | FILTH

En caiguda lliure

James McAvoy, en un fotograma de 'Filth'. pulsa en la foto
James McAvoy, en un fotograma de 'Filth'.

Adaptar una novel·la el protagonista de la qual té una solitària a l'estómac que acaba interferint en el text, deixant anar el seu propi monòleg interior i erigint-se en veu de la consciència, no deu ser tasca fàcil. A l'hora de portar a la pantalla Escoria, la tercera novel·la d'Irvine Welsh, John S. Baird segueix la pauta marcada pel Danny Boyle de la fundacional Trainspotting (1996): l'única manera de traslladar la verba pirotècnica de l'escocès passa per intoxicar les imatges i empatxar-les de les mutacions perceptives dels seus personatges, d'acord amb el seu consum estupefaent.

FILTH

Direcció: John S. Baird.

Intèrprets: James McAvoy, Jamie Bell, Eddie Marsab, Imogene Poots, Jim Broadbent.

Gènere: comèdia. Regne Unit, 2013.

Durada: 97 minuts.

El resultat inevitable són, doncs, pel·lícules excessives, dominadores, deutores de certa escriptura cocaïnòmana scorsesiana. Sovint, la poètica de l'excés se satura i revela els seus límits: a Filth, per exemple, Baird no sembla haver trobat una solució satisfactòria al problema narratiu de la tènia o solitària, reflectit en les interferències al·lucinatòries d'un metge encarnat en clau histèrica per Jim Broadbent, però la veritat és que aquest recital exasperat acaba adquirint un pes específic considerable i culmina en un desenllaç valent i eficaç.

Si Trainspotting, la pel·lícula, va saber capturar les textures i ritmes de l'èxtasi opiaci (també les seves insondables caigudes), aquí són les ratlles de cocaïna que esnifa el personatge principal les que actuen com a metrònom. Un metrònom desajustat i irreparable, perquè aquí no es parla tant de la pujada com de la baixada (circular i obsessiva) a l'infern. Bruce Robertson, encarnat per un James McAvoy entregat a la tasca de trencar amb ferotgia la seva imatge immaculada, és un policia escocès corrupte sotmès a la triple tensió d'esclarir un crim (que és simple pretext), posar traves als seus companys per ascendir en el cos i reconstruir tant la seva identitat com la seva vida afectiva. Baird, que també signa el guió, no ha tingut cap més remei que trair les fonts i gesticular entre imatges desaforades que moltes vegades semblen haver aconseguit la seva data de caducitat, però, contra tot pronòstic, la seva estratègia no naufraga i ofereix regals tan inesperats com el personatge secundari que, amb veritat i gust pel detall, conforma un gran Eddie Marsan.