Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA | BLUE RUIN

Jo (no) sóc la justícia

Una imatge de 'Blue Ruin'. pulsa en la foto
Una imatge de 'Blue Ruin'.

Si Tarantino va utilitzar l'esquema narratiu del thriller de venjança per construir una catedral postmoderna i el coreà Park Chan-Wook el va posar al servei del seu barroquisme expressiu, Jeremy Saulnier porta la contrària a tots dos a Blue ruin. La seva pel·lícula planteja un contrapunt de nuesa formal i vocació clàssica, extraient una eloqüència poderosa de les seves imatges, amb freqüència lliures de diàlegs que facilitin el posicionament moral de l'espectador. El títol d'una pel·lícula de Park Chan-Wook, Sympathy for Mr. Vengeance, ajudaria a definir la medul·la de l'interessant problema que planteja Blue ruin: podem sentir simpatia per l'executor d'una venjança, encara que sigui un individu fràgil?

BLUE RUIN

Direcció: Jeremy Saulnier.

Intèrprets: Macon Blair, Devin Ratrair, Amy Hargreaves, Kevin Kolack i Eve Plumb.

Gènere: thriller. EUA, 2013.

Durada: 90 minuts.

En la mirada de cadell abandonat sota la pluja de l'actor Macon Blair –reforçada quan el personatge s'afaita la descuidada barba d'exclòs social– hi ha l'ànima de la pel·lícula: la seva identitat i, també, la seva naturalesa problemàtica autoconscient.

Quan comença Blue ruin, en Dwight (Blair) és un tipus que viu dins del seu cotxe atrotinat i entra en cases alienes per fer-se algun bany reparador. La pel·lícula va desvelant la informació a foc lent, però l'espectador no triga a saber l'origen de la situació desemparada del personatge: el cruel assassinat dels seus pares, perpetrat per un individu que està a punt de sortir de la presó. El que segueix té poc a veure amb aquesta ritualització de la venjança a la qual tant ha recorregut l'imaginari del gènere: no és sinó la crònica hiperrealista d'aquesta revenja executada no tant per un tipus comú, sinó per un subjecte fal·lible i aterrit, els actes del qual tenen conseqüències fatals, però l'imperatiu d'acció de les quals obliga a seguir endavant.

Antiheroi perplex, en Dwight, a qui no cal confondre amb una figura còmica, és l'aliat perfecte del director, que acredita la seva confiança en el poder de les imatges i el control absolut d'un registre lacònic lliure de manierismes. Les converses que el personatge manté amb la seva germana, un vell amic o les seves víctimes aporten la informació precisa en el moment just i demostren que Saulnier no ha volgut fer un exercici d'estil, sinó construir i revelar un microcosmos brutal.