Que parlin els fets

Utilitzar el Parlament per martellejar-se mútuament amb els casos de corrupció és un dret a l'abast de l'oposició i del Govern espanyol, però d'aquest pou se'n treu poca aigua. Mariano Rajoy està en desavantatge en aquesta mena de debats, perquè ha estat i és responsable d'un partit afectat per molts escàndols, mentre que Pedro Sánchez surt amb l'avantatge de no haver jugat cap paper en les direccions anteriors del PSOE. Tot i això, tots dos representen sigles polítiques involucrades en casos de corrupció i d'abusos, de manera que cap d'ells està en condicions de millorar les seves posicions simplement sobre la base d'enredar-se en retrets mutus.

El perill de cegar la recerca de solucions eficaces és que es produeixi una explosió d'ocurrències per a la galeria i sense veritable efectivitat pràctica. La responsabilitat de sanejar la vida pública correspon a tots els partits parlamentaris i singularment als dos més importants. El cap del Govern central no pot defugir una explicació àmplia respecte als assumptes que afecten el seu partit –que presideix des de fa 10 anys–, ni tampoc la neteja interna de la seva organització. Però aquí no s'esgota la feina pendent del PP ni tampoc la del PSOE, principals responsables de les tasques de govern –juntament amb alguns partits nacionalistes–, i els primers necessitats de guanyar-se la confiança dels ciutadans.

Aquest diari ha suggerit que les Cortes constitueixin una comissió independent per estudiar a fons les raons per les quals la corrupció es cola amb tanta facilitat en la política. El tantes vegades evocat “pacte anticorrupció” –Rajoy va tornar a esmentar-lo en el debat parlamentari d'ahir– s'hauria de referir al compromís d'adoptar les mesures emanades d'aquesta comissió i transformar-les tan aviat com sigui possible en legislació eficaç i en òrgans d'aplicació i control despolititzats.

Mentrestant, els partits tenen l'ocasió de demostrar la seva veritable voluntat de canvi desterrant el mètode de recuperar els implicats per corrupció en les properes candidatures electorals. Mentre es mantingui el sistema de llistes tancades i bloquejades, en les quals els ciutadans no poden canviar cap nom, és un veritable abús afirmar que les urnes absolen o blanquegen els sospitosos. El polític no només ha de ser honrat, sinó que ha de merèixer la confiança dels electors; qualsevol dubte fundat sobre això obra en contra de la seva continuïtat en la vida pública, sense perjudici del respecte a la presumpció d'innocència i del restabliment en les seves funcions si és exculpat.

Que la política s'apliqui a tancar les escletxes per les quals es colen els corruptes també implica continuar amb la investigació dels casos descoberts. Si els partits no faciliten la tasca dels jutges, decebran més la ciutadania i donaran facilitats a l'antipolítica.