Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Aquella i aquesta Barcelona

Està la ciutat liquidant el seu segle XX? Sobre la mostra a la Miró de la I Guerra Mundial

Montjuïc s'ha posat interessant. Mentre que el MNAC es decanta per la gran petjada modernista en la nova presentació i ordenació dels seus fons, a la Fundació Miró una nova exposició vindica l'art català noucentista, que considera cubofuturista en algunes de les seves obres majors. Els recomano que la visita no sigui el mateix dia, cosa que podria ser excessiva, les dues mostres són denses, però sí en dies no gaire allunyats entre si, ja que totes dues es complementen. A la Miró, l'exposició està centrada en la Barcelona dels quatre anys de la Gran Guerra.

Una exposició temàtica planteja sempre el mateix problema, de moltes cares: com plasmar la complexitat? No solament afirmant-la en els seus textos de sala o al programa de mà, sinó ensenyant-la. A diferència d'un llibre, una exposició és com un film o un relat televisiu i té molt de representació teatral: el que s'explica cal mostrar-ho, no s'hi val a dir això o allò altre sense més, cal veure les obres que confirmen el que es vol dir, o millor, cal buscar, trobar i mostrar les obres gràcies a les quals és possible confirmar el que prèviament s'intueix o se sap.

El noucentisme va ser llavors un art polític de govern, implicat a fons amb la construcció de la Catalunya de la Mancomunitat, que també va començar a caminar el 1914

Davant Barcelona, zona neutral 1914-1918 arribo a una primera conclusió: la invisibilitat de la Barcelona obrera és fins i tot més gran que la de les seves artistes dones, que ja és a dir. Cosa que resulta bastant xocant, tenint en compte l'ebullició en anys anteriors de la que va ser anomenada Rosa de Foc i de la vaga general revolucionària del 1917 que va tenir a Barcelona un dels seus majors epicentres. Tal vegada no hi havia gaires dones artistes creant (n'hi havia), però per descomptat existia un moviment obrer potentíssim que estava gestant una de les principals fàbriques de cultura popular de la història recent. Si això fos Londres ho sabríem pel dret i pel revés. I la complexitat saltaria a la vista només d'entrar a l'exposició.

La CNT s'havia fundat quatre anys abans, el 1910, al Palau de les Belles Arts (precisament), un edifici on avui s'hi alcen els jutjats barcelonins (molt propi). El sindicat anarquista donaria origen, però no només ell, a formes alternatives culturals importants en els anys posteriors que es van gestar llavors, quan la Gran Guerra va enriquir la Barcelona neutral i també la va incitar a la rebel·lió.

És clar que hi ha, en l'exposició, referències al moment social. Molt simptomàtiques i per descomptat eloqüents: fotos de l'absència representativa de l'agitació obrera del 1917. En les de Brangulí només s'hi veu policia i en una de Sagarra, una gran manifestació al passeig de Sant Joan. Les còpies originals, petites, no poden competir en capacitat representativa amb l'automòbil en el centre de la sala ni amb el retrat d'un militar condecorat que resulta ser Josep de Caralt, president del Foment de Treball. Per això mateix, per la seva fragilitat, resulten emocionants aquestes fotografies del que no es podia mostrar llavors ni evocar ara.

Les crisis economicosocial i del model autonòmic han posat en qüestió unes pautes basades en les subvencions i en un imaginari que sovint ha defugit els amplis marges del que estava establert

Els comissaris Fanés i Minguet s'han limitat a obres datades en els anys de la Primera Guerra Mundial a Barcelona, una aposta que si corre el risc d'alguns buits conceptuals té, també, l'esplendor del que s'ha recollit en l'àmbit de l'alta cultura —pintura i escultura— i de la cultura de masses —publicitat, foto i cinema—. Una de les seves tesis, a partir de les Memòries de Josep M. de Sagarra, és que en aquells anys Barcelona liquidava el seu segle XIX. Cada context té el seu propi sentit de la història i del temps, en efecte. Al cap d'un segle, en aquest 2014 que tant de passat celebra i alhora tant està inaugurant, és possible preguntar-se, al fil d'aquesta exposició, si la ciutat i el país no estan liquidant ara el seu segle XX.

Em cenyeixo al que és cultural, mirall de tant. El noucentisme va ser llavors un art polític de govern, implicat a fons amb la construcció de la Catalunya de la Mancomunitat, que també va començar a caminar el 1914, just quan la guerra atreia a Barcelona un exili econòmic i artístic d'envergadura. Ara, la crisi economicosocial i del model autonòmic han posat en qüestió unes pautes basades, des del 1980, en les subvencions i en un imaginari que sovint ha defugit els amplis marges del que estava establert. El pujolat, vaja.

Va ser en els marges de l'oficialitat on en aquells anys, a Barcelona, alguna cosa profunda emergia, quan allò nou no havia nascut i allò vell no havia mort. Com passa ara mateix. També llavors l'art nou que s'exposava en la recentment oberta Sala Dalmau no interessava a ningú; també llavors la presència a la ciutat del dadaista Francis Picabia i la seva revista 391 les apreciaven tres gats; també Picasso tornava al classicisme; també llavors les batusses amb el govern dels dissidents D'Ors i Torres-Garcia es comentaven en veu baixa després del tempestuós assumpte dels frescos del pintor a la Sala dels Passos Perduts del Palau de la Generalitat.

La cosa dóna per a molt. El que sí que celebraven tots a l'uníson va ser el cinema de Charlot, que es va estrenar, just el 1914, a tot arreu. Doncs això, aneu a Montjuïc.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.