Selecciona Edició
Connecta’t
EDITORIAL

No n’hi ha prou

A més de demanar disculpes, la regeneració exigeix limitar i controlar els poders dels partits

La Constitució va reconèixer la preeminència dels partits per reforçar la democràcia davant de temptacions autoritàries, però les principals forces polítiques no han correspost a aquest dipòsit de confiança amb un control rigorós de les seves activitats i una depuració primerenca de les sospites d'il·legalitat que sorgeixen entre les seves files. Han preferit que alguns afiliats passin de tant en tant pels jutjats, sabent la lentitud de la maquinària judicial, per donar la sensació que es tracta de pocs casos, com el president del Govern sostenia encara diumenge passat.

La insuficiència d'aquesta estratègia ha quedat en evidència. Després de la macrobatuda contra l'última trama de corrupció coneguda i la declaració judicial de l'exsecretari general del PP Ángel Acebes sobre la comptabilitat b d'aquest partit –que l'imputat assegura que desconeix–, canvia el discurs. De defensar insistentment l'honradesa dels seus sospitosos, el PP passa a suspendre'ls de militància i, per boca del mateix Rajoy, a demanar perdó.

Aquestes rectificacions eren indispensables i s'agraeix la petició de perdó, però no n'hi ha prou. Fa gairebé dos anys que el Govern anuncia mesures anticorrupció i insisteix que les durà a terme. Si només es tracta d'aprovar les ja anunciades, és probable que la seva incidència sigui escassa, encara que mai està de més que es penalitzi el finançament il·legal de partits polítics –que segueix sense ser un delicte específic a Espanya–. El tràmit d'aquestes lleis obre un espai que l'oposició també hauria d'aprofitar.

Però el fons del problema és l'abús de posició dominant adquirit pels partits en el conjunt del sistema polític, que s'ha transformat en una camisa de força i els lliga per funcionar amb raonables garanties de neteja. És indispensable una legislació que imposi la democràcia interna i la transparència com a formes d'autolimitació del poder partidista, a més d'auditories professionalitzades, per eliminar la ficció –a la pràctica– d'un Tribunal de Comptes sotmès al control del PP i del PSOE. No es pot seguir endavant amb òrgans reguladors i de control que depenguin tant dels partits com els que hi ha ara.

No s'ha d'esperar que tot això ho facin les mateixes cúpules que aspiren a controlar càrrecs i llocs de responsabilitat. Mentre la justícia intensifica la seva feina, les propostes per regenerar el funcionament dels partits han de venir d'una altra instància, que podria ser una comissió apartidista de personalitats, nomenada per les Corts, o alguna altra fórmula que encaixés en el nostre ordenament constitucional. La conversió d'aquestes propostes en lleis i òrgans efectius d'aplicació hauria de ser immediata.

Això no és, per descomptat, responsabilitat d'una sola força política. Però si el partit que encara disposa de majoria absoluta no vol fer passos en aquesta direcció, l'espera una degradació creixent davant una ciutadania fastiguejada, fins a fer irrecuperables les seves pròpies possibilitats i, potser, les del sistema polític en conjunt.