Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Un jo faig i desfaig

Els jocs d'astúcia de Mas comencen a fer vergonya aliena. I les exigències a crits de Forcadell no ruboritzen menys

Al cap de poques hores de l'anul·lació d'Artur Mas (per impugnació del Govern central i posterior suspensió del Tribunal Constitucional) de la seva convocatòria de consulta no referendària del 9-N, Mariano Rajoy es va afanyar a compartir el seu alleujament amb la premsa. Mas es va apressar a interpretar aquesta relaxació com un cant de victòria. Aquí el president va demostrar poca mà esquerra i va amargar l'alegria al seu col·lega amenaçant-lo amb una altra de les seves demostracions d'astúcia. El president espanyol li va oferir diàleg. Em va semblar que l'oferiment era sincer, encara que faltava corroborar si les qüestions que li va presentar en el seu document Artur Mas al juliol s'estaven estudiant a Madrid. El que em va sorprendre és que qui semblava que havia oblidat la seva visita a la Moncloa, amb totes les expectatives que això va despertar en els mitjans i en l'opinió pública, i el seu plec de reivindicacions era el mateix Mas. Què havia passat?

Mas va optar per fer l'orni als insistents precs de diàleg que li oferia Rajoy i es va treure de la màniga un substitut de consulta que es podria qualificar com el més semblat al “jo faig i desfaig”. No calia esperar res més dels partits signataris de la convocatòria de consulta, amb les traves corresponents no del tot clares d'Iniciativa per Catalunya. I molt menys de les associacions que donen suport logístic a tot el que només sigui obtenir la independència en una hora. Sempre va semblar que Artur Mas estava esperant amb candeletes que des de Madrid es mogués fitxa. Jo vaig sentir dir al senyor Rajoy, l'endemà de l'anul·lació de la consulta: “Estic disposat a parlar de tot”. I em va sorprendre no escoltar, perquè no el va enunciar, el més que sabut afegitó “però dins de la Constitució”. En aquesta mateixa línia d'apel·lació al diàleg es va sentir el president de la Cambra baixa aquest dilluns passat advocar per crear lligams com més aviat millor, fer encaixar d'una vegada per sempre Catalunya dins d'Espanya i si cal fer reformes que siguin les que facin falta. Així es va pronunciar el senyor Jesús Posada.

Artur Mas dissenya el seu singular menú i tot seguit proposa unes eleccions plebiscitàries. Amb una llista única (independentista) i si pot ser (sense dir-ho) ell com a candidat

Però Artur Mas ja té decidit el seu full de ruta. Dissenya el seu singular menú i tot seguit proposa unes eleccions plebiscitàries. Amb una llista única (independentista) i si pot ser (sense dir-ho) ell com a candidat. (L'ANC ja ha suggerit la possibilitat de gestar-se com a partit polític, i jo no m'imagino ningú que no sigui Carme Forcadell com a candidata). El paisatge que s'observa és com més del mateix. Un altre diumenge fantàstic.

Però tot no sempre quadra com ens pensem. Artur Mas ja comença a pregar que els déus li siguin propicis, és a dir, a desitjar que al planificat berenar hi assisteixin uns dos milions de sísís, a més d'intuir, amb insòlita facultat visionària, que només aniran a votar els independentistes. Si només cuines per a tu, no pretenguis que els no convidats es presentin.

El que està clar és que els jocs d'astúcia d'Artur Mas comencen a fer vergonya aliena. I les exigències a plena veu de Carme Forcadell no ruboritzen menys. El que podia haver estat un estira-i-arronsa constructiu entre Catalunya i Espanya, un debat llarg però esperançador, en el qual no falten cada dia més veus a un costat i l'altre de l'Ebre per acostar l'espatlla i construir un veritable Estat federal, fins i tot un federalisme asimètric, es va convertint cada dia més en un embolic absurd i esgotador.

Convertir a marxes forçades el 2014 en l'any màgic de Catalunya, un altre error majúscul. Oblidar-se dels pressupostos del 2015 (de què pot servir una fotesa com aquesta si el 2015 es declararà la independència) i no sondejar socis possibles per fer realitat nombres urgents per pal·liar la pobresa ascendent que s'enceba en la població més indefensa és també un altre error, a més d'una indignitat.

Estem a punt que també el renovat 9-N sigui impugnat. Rajoy permet que Mas es continuï equivocant. De vegades ho interromp amb alguna apel·lació al diàleg, que repeteixo, em crec. I també hauria de creure-s'ho Mas. Però el nostre president segueix tractant, tossudament, de fer encaix de boixets entre el monòton discurs de Forcadell i Oriol Junqueras, i el seu propi instint de supervivència política.

En aquest estat de coses, no aniria malament, tal vegada, fer com se sol procedir quan el nostre ordinador decideix passar de nosaltres: desendolles i comences de nou. No em sembla desencertada la proposta de Miquel Iceta: convocar eleccions ordinàries amb la inclusió de la independència als programes dels partits polítics que la vulguin. (El que sí que em va semblar molt desencertat va ser comparar el terrorífic plebiscit del 19 d'agost del 1934 convocat per Hitler per donar suport a la seva política, entre ella l'antisemita, amb el que vol fer Mas).

I si el nostre president esperés la resposta que Rajoy es va comprometre a donar-li abans del 2015? Si no m'equivoco, un d'aquests 23 punts ja es va acordar: la connexió entre la T-1 i el centre de Barcelona mitjançant un tren llançadora.

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.