Selecciona Edició
Connecta’t

A Iguala falten més de 43 persones

A la ciutat on van desaparèixer els joves, els segrestos eren habituals i els nexes entre l'alcalde i el narco, un secret de domini públic

Un jove amb la imatge de la presidenta del DIF d'Iguala, en parador desconegut.
Un jove amb la imatge de la presidenta del DIF d'Iguala, en parador desconegut.

En Jorge fabrica pinyates i decora festes amb globus. La seva empresa familiar lidera el sector al centre d'Iguala, tot i que els últims anys, aquest municipi de Guerrero de 120.000 habitants té poques coses per celebrar. Per ell el malson no va començar la nit del 26 de setembre, quan sis persones van ser assassinades i 43 estudiants de magisteri van desaparèixer després d'un enfrontament amb la policia local. Va passar un mes abans, el 23 d'agost, quan va rebre una trucada de telèfon en què l'informaven del segrest de la seva esposa i els tres fills petits.

“Se'ls van endur enganyats, els van dir que em tenien a mi, que s'emportés els diners i els nens per dissimular”, explica seixanta dies després. “Vaig començar a buscar amb el suport dels companys de la UPOEG”, la Unió de Pobles i Organitzacions de l'Estat de Guerrero, una mena de guardes comunitaris que estan dirigint els grups de recerca i les mobilitzacions ciutadanes a la regió. En Jorge explica que de seguida va parlar amb José Luis Abarca, que llavors era president municipal d'Iguala i avui és pròfug de la justícia després d'haver ordenat l'atac als estudiants. “Li vaig preguntar si ell hi tenia res a veure. Em va dir que no. Segur? Segur, em va repetir”. Les connexions entre el narcotràfic, la presidenta del DIF municipal, María de los Ángeles Pineda i el mateix Abarca eren un secret de domini públic entre els veïns. L'esposa d'en Jorge l'ajudava amb les pinyates. Creu que la localitzarà aviat, la mateixa esperança que han tingut durant setmanes els familiars dels normalistes.

La ciutat d'Iguala, boca d'entrada a la violenta regió de Tierra Caliente, es despertava dimecres empaperada. Dels fanals, edificis públics i restaurants penjava el cartell amb el rostre dels 43 joves perduts, la ràdio emetia anuncis oficials que prometien suculentes recompenses i l'establiment de la plaça servia quesadillas al ritme de la guitarra d'un local. Una estranya manera de conviure amb el fantasma de la tragèdia gestada en aquests carrers setmanes enrere, després d'un assetjament d'anys del crim organitzat. La calma tibant esclataria hores després, quan al migdia joves encaputxats trencaven els vidres i calaven foc a l'edifici consistorial després d'una multitudinària marxa que demanava justícia per als estudiants.

“Abans la gent era al carrer a les tres de la matinada, les famílies passejaven a les onze de la nit, però van arribar els 'malandros'”

Un taxista que treballa al lateral de la plaça recorda que fa cinc anys el poble d'Iguala era un lloc tranquil. “La gent era al carrer a les tres de la matinada, les famílies passejaven davant de l'església a les onze de la nit, però van arribar els malandros”, diu per referir-se als narcotraficants del càrtel local, Guerreros Unidos. “Tenia companys que agafaven com a passatger un integrant d'una banda. Llavors arribaven els rivals i el mataven. I després al taxista perquè no hi hagués testimonis”.

“Mira tot el que ha hagut de passar perquè vinguéssiu fins a Guerrero!”, es queixa una jove d'uns vint anys després del robatori de televisors en un centre comercial a l'auxili del qual han acudit uns quaranta agents de la policia federal. “L'ambient era molt feixuc, molt tibant. La policia municipal et parava de nit, et preguntaven si havies begut encara que anessis en taxi. T'acusaven i et demanaven 3.000 pesos o la presó”, explica esplaiant-se.

“El bressol de la bandera nacional -com diu el lema a les portes de la ciutat al costat d'un Mc Donalds i una cadena de supermercats- ha esdevingut el bressol de la sang”, cridaven els manifestants el dimecres 22. Iguala, la tercera ciutat més poblada de Guerrero, va ser també escenari de grans episodis en la història de Mèxic, com la consumació de la Independència. L'urbs apareix en l'himne nacional i va ser la primera capital de l'Estat. Avui la seva economia es basa en l'agricultura, la ramaderia, i sobretot, el comerç.

"Només espero que la ciutadania s'aixequi, perquè el poble va triar el Govern i el poble el pot treure”

“Aquesta és una ciutat treballadora, organitzada, culta, religiosa, amb vida pròpia i possibilitats, a diferència de Chilpancingo, que és buròcrata i depèn del pressupost. Aquí no, aquí la gent sempre ha tingut recursos propis”, defensa el capellà Francisco Javier Tejeda Camacho, que oficia a la parròquia del centre d'Iguala, a pocs metres de l'Ajuntament. La conversa transcorre al seu despatx, en els escassos minuts que falten per a missa de set. “És una ciutat molt bonica, treballadora i progressista”. Per ell els problemes van començar amb l'arribada de gent forana que mai va aconseguir arrelar-se a Iguala. “Avui mateix assistíem com a espectadors molestos a aquesta expressió violenta dels qui estan exigint justícia atropellant els drets d'aquesta ciutadania”, diu després de la crema del consistori. Tejeda Camacho assegura sense canviar el to assossegat de la xerrada que la comunitat està dolguda pels esdeveniments. “Teníem alguna sospita que l'ambient polític s'estava descomponent, cada vegada més tibant i ennuvolat. Ara, veient tot el que ha passat ens sentim defraudats per les autoritats. Això a les portes de la campanya electoral enrareix l'ambient polític”, diu quan falten uns mesos per als comicis municipals i estatals que tindran lloc el 7 de juny. “Crec que vénen temps difícils, que la campanya estarà farcida de violència i hem de preparar-nos pel que vingui.”

A última hora de la tarda, a la plaça central, Miguel Ángel Jiménez, integrant de la UPOEG, intenta convèncer uns comerciants que denunciïn la situació de violència i submissió en què viuen des de fa temps. Ells assenteixen, però li diuen que torni l'endemà, que s'ho han de pensar. L'edició vespertina del diari local La Tarde ja és els quioscs del parc, amb les fotos del palau municipal cremant a primera pàgina. Encara fa pudor de fum el carrer, tot i que els bombers van arribar-hi fa hores.

“La ciutadania està espantada”, confirma en Jorge, que embasta frases com si estigués repetint un discurs que s'ha après de memòria. “Ara són aquí les forces federals, però ningú no sap què passarà quan se'n vagin. Abans els segrestos eren diaris, s'emportaven la gent amb l'ajuda dels municipals. La troballa de fosses clandestines no és res estrany per nosaltres. Només espero que la ciutadania s'aixequi, perquè el poble va triar el Govern i el poble el pot treure”. Ara com ara, Iguala és una ciutat sense llei ni consistori, que conté la respiració pendent de trobar familiars, amics, veïns. Molts més de 43.