Selecciona Edició
Connecta’t
corredisses

Més que un club

Cal saber què passaria amb la resta de clubs i d'esports, en cas que Catalunya assolís la independència

Iván Tubau, actual secretari general de la Generalitat.
Iván Tubau, actual secretari general de la Generalitat.

I més que dos, i més que cent, i més que... En canvi, la pregunta davant els hipotètics futurs escenaris polítics se simplifica fins al grotesc: la preocupació, la mediàtica si més no, es redueix sovint a saber en quina Lliga competiria el primer equip de futbol del Barça en el cas que Catalunya assolís la independència.

Un sector de l’esport català ha estat i és proactiu per tal d’impulsar el dret a decidir. Guardiola l’ha reivindicat a l’Alexanderplatz de Berlín i a les pàgines de l’Independent; s’acaba de commemorar el desè aniversari de l’acceptació provisional de l’hoquei sobre patins català per part de la Federació Internacional, que va permetre a la selecció quadribarrada de competir i guanyar el Mundial B a Macau; un reguitzell d’esportistes d’elit s’hi han pronunciat, com ara Marc Gasol, Piqué, Xavi, Raúl Rodríguez... El Barça, finalment, també es va adherir el 10 d’octubre al Pacte Nacional pel Dret a Decidir.

Les elucubracions sobre si, en el cas que Catalunya s’independitzés, el Barça i l’Espanyol podrien continuar competint a la Lliga espanyola, com fins ara fan, o bé si en quedarien exclosos, es van substanciar en una pregunta al president de la Lliga de Futbol Professional. Javier Tebas va ser taxatiu: “No podrien jugar a la Lliga”. Ho va argumentar: “La Llei de l’Esport té una disposició addicional que estableix que només un Estat no espanyol pot jugar la Lliga o competicions oficials espanyoles, i és Andorra. Si Catalunya s’independitzés, aquesta Llei de l’Esport s’hauria de modificar al Congrés perquè els equips de l’Estat català hi poguessin jugar”.

És sorprenent que, posats a prefigurar escenaris futurs, no es plantegi la qüestió d’una forma global. El Barça és el gran referent, però l’esport català és molt més ‒si més no hauria de ser molt més‒ que el Barça. Què passaria amb la resta de clubs de futbol que no juguen a Primera o Segona Divisió? I amb el bàsquet? On haurien o podrien jugar el mateix Barça, la Penya i el Manresa? I amb l’handbol, també amb només dos clubs catalans a la màxima divisió estatal, el Barça i el Granollers? I amb el rugbi, amb el Barça i la Santboiana? I així podríem continuar fins a arribar a esports gairebé monopolitzats per clubs catalans, com és el cas del waterpolo, l’hoquei patins i l’hoquei herba, o d’altres com l’hoquei gel, el voleibol, el tennis de taula, etc. I, esclar, s’hauria de saber què passaria amb cadascun dels esportistes i amb els esports individuals.

Preveure quin panorama s’esdevindria no es pot resumir amb un parell d’hipòtesis sobre si el Barça o l’Espanyol continuarien jugant a la Lliga espanyola, si s’integrarien a la lliga francesa, si haurien de competir en una Lliga catalana o vés a saber què. Què farien les federacions, els esportistes, la resta de clubs? Quines serien les conseqüències de deixar de competir a les Lligues espanyoles si aquesta fos la conclusió? El mateix Tebas, sense resposta potser, va deixar anar: “No m’imagino una Lliga sense el Barça, l’Espanyol, el Sabadell, el Girona... A tots se’ns esfondraria el negoci”. I la resta dels esports i dels esportistes, professionals i amateurs? Què passaria amb ells? I amb les federacions? I amb els clubs? I amb els centres d’alt rendiment? Tot podria ser millor o pitjor, però caldria una visió global sobre el futur d’un esport català que compta amb una llarga tradició i que és vigorós, dinàmic i potent en força disciplines, molt més que un club.