Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Catalunya per la concòrdia

Un 78% de la ciutadania catalana declara que és urgent que Rajoy i Mas busquin un acord

Com preferiria la majoria dels catalans que es desenvolupessin els esdeveniments després del “procés participatiu” del 9-N (iniciativa que, per cert, sembla desencertada per al 49% de la població i encertada per al 44%)? La resposta, tenint en compte les dades del sondeig de Metroscopia, sembla clara: reorientació de la situació actual cap al pacte i la negociació més que cap a l'enfrontament i la ruptura.

D'una banda, un voluminós 78% de la ciutadania catalana declara que el que és realment urgent ara és que el Govern de Rajoy i el Govern de Mas parlin i busquin un acord satisfactori per a tothom pel que fa a l'encaix de Catalunya a Espanya. Aquesta reclamació és compartida per igual tant pels votants potencials de les formacions partidàries del procés sobiranista com pels de les que s'hi oposen (fet que suggereix que els electors poden no estar-se sentint gaire còmodes amb tantes rotunditats taxatives com senten per part dels seus respectius líders).

D'altra banda, una àmplia majoria de catalans (un 53% davant d'un 38%) opina que si, finalment, es convoquessin anticipadament eleccions autonòmiques, no haurien de tenir caràcter “plebiscitari”. És a dir, el desig clarament dominant és que en unes eleccions anticipades les formacions partidàries del procés sobiranista no s'hi haurien de presentar integrades en una llista única, barrejada potser amb representants de moviments socials o figures de la vida social, cultural o esportiva; la clara majoria prefereix que, com en totes les ocasions anteriors, només competeixin partits polítics i, a més, per separat. És a dir, sembla que predomina el recel a qualsevol articulació frontista de les opcions electorals susceptible d'enverinar encara més els ànims en comptes de –com s'enyora– propiciar l'acostament i el pacte. Però això no és tot: plantejada la hipòtesi que se celebressin eleccions anticipades, que tinguessin caràcter “plebiscitari” i que les guanyessin les formacions que donen suport al procés sobiranista, la reacció de l'àmplia majoria de la ciutadania catalana (que expressa el 63%) és que el que hauria de fer el nou Govern és adoptar un full de ruta “a l'estil escocès”. És a dir, negociar amb el Govern espanyol l'organització d'un referèndum que fos ja plenament legal sobre la possible independència de Catalunya. O, dit d'una altra manera, només un 25% dels catalans (que amb prou feines puja fins al 50% fins i tot entre els que es diuen futurs votants d'ERC i CUP: 51% i 49%, respectivament) es declara, si les coses fossin així, a favor d'una proclamació immediata de la independència per, després, procedir a negociar-ne els detalls i els termes amb el Govern espanyol. La pressa d'alguns dirigents per posar en pràctica tan aviat com sigui possible una política de fets consumats sembla, doncs, lluny de ser compartida per la majoria ciutadana.

És hora d’optar, com reclama la societat catalana, pel diàleg, per la negociació i pel pacte

Finalment, quan es planteja, de manera teòrica i abstracta, la possible independència de Catalunya, els ciutadans continuen tendint a dividir-se per meitats: un 44% diu que hi estaria a favor, un 42% en contra. Però si s'indica que la independència podria suposar quedar fora de la Unió Europea, els partidaris de la secessió baixen al 37%, i els que preferirien continuar formant part d'Espanya passen a fregar la majoria absoluta. I quan a la disjuntiva ruptura/continuisme s'afegeix una tercera possibilitat (“un sistema de tipus federal que permeti que Catalunya continuï formant part d'Espanya però amb competències noves i blindades en exclusiva”) –possibilitat que pressuposa la voluntat, per part de tots, de negociació sincera i a fons– aquesta opció es constitueix automàticament en la més preferida pels catalans (46%), i els partidaris de la independència queden en un 29%. La voluntat, les il·lusions i les preferències ideals són una cosa; les possibilitats reals, una altra. I els catalans no les confonen: sentiments a part, la veritat és que el 53% (davant del 40%) creu que la independència té molt poques o nul·les probabilitats d'arribar, un dia, a ser realitat.

Que la gran majoria dels catalans (independentistes o no) estan molt enfadats amb el que se'ls presenta com “el Govern de Madrid” i amb el tracte que els dispensa no presenta cap mena de dubte. Que hi hagi motius fundats per sentir-se així pot semblar més o menys discutible, però sembla clar que un sentiment de greuge tan estès no es pot tractar des del desinterès o la displicència, com si es tractés d'un capritx o una rabieta passatgera. La proximitat afectiva es nodreix del contacte, del diàleg i del respecte mutu i lleialtat. La llei no pot imposar-la, com tampoc ha de poder contribuir a dificultar-la. L'anhel, intens i extens, de negociació que hi ha en la societat catalana mereix la resposta urgent que es reclama, per sobre de tacticismes electoralistes més o menys a curt termini dels uns i els altres. És hora –encara és hora– d'optar, com reclama la societat catalana, pel diàleg, per la negociació i pel pacte. O, senzillament, i per dir-ho amb paraules d'un català insigne, per a la concòrdia.

 

José Juan Toharia és catedràtic emèrit de Sociologia. President de Metroscopia.