Selecciona Edició
Connecta’t

Deconstrucció del somni

La pèrdua de població força les ciutats del vell cor industrial dels EUA a destruir habitatges

Youngstown (Ohio) és una ciutat de comerços abandonats i cases buides: en les últimes dècades ha perdut més de la meitat de la població.
Youngstown (Ohio) és una ciutat de comerços abandonats i cases buides: en les últimes dècades ha perdut més de la meitat de la població.

La grua devora la casa a dentades. Copeja les parets, la teulada, la xemeneia. Al cap d'uns minuts tot haurà acabat. Només quedaran els enderrocs.

“Mesos per construir-la i mitja hora per enderrocar-la”, diu Rick Whetstone, membre de l'equip de demolicions de l'Ajuntament de Youngstown, vella capital siderúrgica a la conca del riu Mahoning, a l'Estat d'Ohio.

En els anys de l'esplendor, els alts forns de Youngstown produïen acer 24 hores al dia i componien un paisatge de “xemeneies que s'alçaven com els braços de Déu, cap a un magnífic cel de sutge i fang”, com va cantar Bruce Springsteen a la balada Youngstown. Des de llavors ha perdut més de la meitat de la població. Fa quaranta anys, en vigílies de la desindustrialització, tenia 140.000 habitants. Ara en té poc més de 60.000. I un problema: milers de cases buides i abandonades a les quals ningú no tornarà mai.

Youngstown és el cor del rust belt (el cinturó de l'òxid), la regió que s'estén de Pennsilvània a Minnesota, i és el més semblant als Estats Units a la conca del Ruhr alemanya. Són llocs amb una mitologia particular: l'orgull blue-collar, de classe obrera, que Springsteen reflecteix en els seus himnes. Hi ha una mitologia de Detroit i l'automòbil com la que hi ha de Youngstown i l'acer.

Aquestes ciutats van ser l'“arsenal de la democràcia”, segons l'expressió que el president Franklin Roosevelt va usar el desembre del 1940, 22 dies després de l'atac japonès a Pearl Harbor. Aquí es van fabricar les armes, els avions, els vaixells que van derrotar Hitler. Aquí, després de la Segona Guerra Mundial, es va crear la vasta classe mitjana —la caseta amb jardí, el salari digne, l'accés dels fills a una educació millor: el somni americà—, que va començar a desintegrar-se precisament als anys setanta, amb l'inici del tancament en cadena de les plantes d'acer. Perquè l'orgull de ciutats com Youngstown —l'excel·lència en un únic sector— va ser la seva condemna: quan, per la competició estrangera o per les polítiques públiques, aquest sector va entrar en declivi, la ciutat no tenia alternativa.

El primer cop, per a Youngstown, va ser el 19 de setembre del 1977, quan es va anunciar el tancament de Sheet and Tube's Campbell Works, la planta més gran de la conca del Mahoning. “A Youngstown, aquest dia va acabar coneixent-se com el dilluns negre. Ningú no ho va veure venir”, escriu el periodista George Packer a The unwinding, un llibre publicat el 2013 que aborda el declivi de la classe mitjana i la desigualtat creixent. “En els mesos següents 5.000 treballadors perdrien la feina”, expliquen Sherry Lee Linkon i John Russo, de la Universitat Estatal de Youngstown, en l'assaig Steeltown USA. “En cinc anys, més de 50.000 persones acabarien desplaçades pels tancaments de plantes d'acer a l'àrea de Youngstown i Warren”.

Les xemeneies ja no treuen fum. Gasolineres i centres comercials en ruïnes flanquegen les avingudes que porten al centre. Youngstown és un puzle de cases encara habitades, cases deshabitades i forats verds, on una vegada va haver-hi una casa que va ser enderrocada. Aquesta és una ciutat d'absències.

Al despatx de l'Ajuntament, l'alcalde, John McNally, evoca aquell hivern del 1977. “Recordo que els meus pares em van explicar que molts amics meus potser no tindrien un gran Nadal aquell any perquè algú de la seva família, un pare, una mare, s'havia quedat sense feina. Ho recordo bé”, diu.

El dilluns negre i les seves conseqüències —la fugida de la població, la deterioració urbana, el tancament d'escoles, les cases buides— defineix cadascuna de les accions de l'alcalde. “El 40% o 50% de les trucades que rebem són preguntes de l'estil: ‘Quan s'enderrocarà aquesta casa?”

A una illa de l'Ajuntament, Phil Kidd —activista veïnal, propietari d'un comerç amb marxandatge local i resistent que segueix creient en la ciutat—, compara l'abandó de les cases amb un càncer. Una casa buida atreu les rates i augmenta el risc d'incendi. De vegades es converteixen en refugi de negocis il·lícits. “Quan una casa queda buida en un carrer, devalua les altres”, diu Kidd. Per això els veïns acostumen a ser els primers interessats en què s'enderroquin.

El 1990, hi havia a Youngstown 3.763 habitatges buits; el 2010, eren 6.289, un 19% del total, segons un informe del laboratori d'idees Brookings Institution. A la desindustrialització, s'hi va sumar un segon xoc: la gran recessió del 2008, que es va originar en una bombolla immobiliària, i va provocar una marea de desnonaments que va engreixar l'inventari d'habitatges buits. “Entre el 2000 i el 2010, el nombre total d'unitats d'habitatge buit als Estats Units va créixer més de 4,5 milions, un augment d'un 44%”, es llegeix en aquest informe.

El fenomen no passa únicament a Youngstown: passa a Detroit, a Cleveland, a Baltimore. Ni tan sols, únicament as EUA: els paisatges del cinturó de l'òxid recorden els de l'Alemanya de l'Est o el bloc soviètic, bastions industrials que, amb la caiguda del comunisme, van haver de tancar i van perdre població.

Fa uns anys, les grues desmuntaven bloc a bloc edificis de pisos en llocs com Hoyerswerda, antiga ciutat model del socialisme de la República Democràtica Alemanya. El mètode és diferent a Youngstown, ciutat model del capitalisme industrial del segle XX. Entre altres motius, perquè aquí la majoria d'habitatges són unifamiliars i hi ha pocs edificis de pisos.

Surt més barat treure la grua. I això fan Tom Sakmar —Míster Derrocs a Youngstown— i el seu equip, que inclou Pat Menanock, l'operari de la grua, i a Rick Whetstone, que condueix el camió que s'endurà les restes. Davant d'una casa al carrer East High, a l'East Side de Youngstown, Sakmar ensenya una llibreta amb els deures per a les properes setmanes: 21 cases.

Florence Blackshear, una dona de 77 anys, mira des de la porta del seu habitatge com la grua fa les últimes dentades a la casa veïna. Explica que allà hi havien viscut drogoaddictes i que una vegada va haver-hi un incendi.

“Me n'alegro que caigui”, diu Blackshear.