Selecciona Edició
Connecta’t

“L’era del cine ha passat”

Román Gubern reedita la seva 'Historia del cine' que va sortir fa més de quaranta anys

Román Gubern (Barcelona, 1934) ho sap tot, o gairebé tot, sobre les imatges. Amb 43 llibres (més una dotzena firmats amb pseudònim), des de sempre s’hi ha acostat per estudiar-les no com un automatisme sensorial sinó com una complexa elaboració. Sempre ha tingut present que l’ull està sotmès a aprenentatge i que, com deia Arnheim, la visió és un acte d’intel.ligència. N’ha estudiat molts dels seus racons, des del sociològic a l’antropològic. Pioner a acostar-se des de l’acadèmia a expressions com el còmic, ara es reedita la seva Historia del cine (Anagrama) que va sortir fa més de quaranta anys. Aquest és un resum de la conversa que vam tenir, fa uns dies, amb la nova edició d’aquesta història acabada de sortir del forn.

La primera història del cine és de 1925, però quan comença a fer-se història de veritat és amb l’aparició del sonor. Als anys trenta, el cinema comença a tenir consciència d’historicitat. El llibre, d’encàrrec, es va publicar l’any 1969 i es va traduir de seguida a l’italià. Em vaig perdre l’edició americana per burro. L’editorial Simon and Schuster em va dir que si els portava el llibre en anglès me’l publicarien. No ho vaig fer. Un dels pitjors errors de la meva vida. Periòdicament, Lumen, que va treure l’edició de butxaca, en dos volums, em demanava posar-lo al dia. És un llibre una mica patchword perquè va anar tenint afegits. Quan Esther Tusquets es va adonar que es venia més el volum 2 perquè era el que creixia, en va fer un únic llibre. Estava esgotat des de l’any 2001. Ara es torna a editar gràcies a la voluntat d’Herralde. L’he corregit poc, més aviat malentesos per coses mal explicades. El capítol que he afegit es titula Última sesión.

Abans que la meva, havien aparegut a Espanya tres històries. Una d’Antonio del Amo, del 45. Maria Luz Morales té un llibre dels cinquanta. I hi havia la història d’Àngel Zuñiga, on trobes punts de vista interessants. Zuñiga, abans que Cahiers, va ser dels primers que va reivindicar el cinema americà. Avui aquesta història meva, escrita en solitari, és una reliquia. Des de fa uns anys, les històries són col·lectives. Guido Aristarco va posar en peu, per a la Unesco, una història del cinema feta per equips nacionals. En vaig ser vicepresident i va resultar complicadíssima i amb grans problemes diplomàtics. Però, ara, fer individualment una història del cinema seria una temeritat. Ho reconec. No pots parlar amb autoritat de totes les cinematografies.

Avui aquesta història meva, escrita en solitari, és una reliquia

Gubern ve d’una família republicana, els Gubern, i d’una altra afí al franquisme, els Garriga-Nogués. Ell va ser militant del PSUC. De fet, la història familiar va ser clau per a la seva estada a París, on cada tarda anava a la Cinemateca…

La banca Garriga-Nogués es va enfonsar i de ser un senyoret vaig passar a ser classe mitjana, tirant a baixa. Començo a treballar en una gestoria, però no m’interessava. Era insuportable. I l’any 58 agafo els meus estalvis i me’n vaig a París. Gràcies a conèixer idiomes i a amics exiliats trobo feina a l’Unesco distribuint documentació. Quan torno a Barcelona…havia vist molt de cinema.

Al final del llibre, en l’edició de 1971, parla que les “revolucionàries” videocassettes transformaran el mercat tradicional de les imatges animades. Avui pràcticament no existeixen. Gubern ha viscut tot el pas del món analògic al digital.

La idea del darrer capítol de la nova edició és que el cinema ja no és el que era. L'era del cine ha passat. Hi ha el videoart, els videojocs en permanent contaminació mútua. Vivim en un ecosistema audiovisual interactiu i aquest ecosistema fa que es tanquin les sales. A Espanya hi ha capitals sense cinemes, però la gent veu més pel.lícules que mai a casa, des de la tele o l’ordinador. I després hi ha la intermedialitat. Un llibre s’adapta al cine, passa per la televisió i acaba al videojoc, que és on es guanyen els quartos de veritat perquè es pot interactuar. Harry Potter fa aquest camí. O a l’inrevés. Lara Croft comença com un videojoc i acaba als cinemes. El cinema digital i la seva capacitat de trucatge fa que ja res no produeixi sorpresa. Als còmics, les vinyetes dels superherois, quiets, són quelcom d’escultòric. Quan es belluguen al cinema, fent capgirells, tot sembla possible i perden aquell valor d’escultura.

A l'Escola de Barcelona, el catalanisme es veia com un moviment burgès, conservador

Avui la gosadia estètica i els arguments més trencadors es troben a la televisió. El cinema sembla tenir més por.

La televisió ha avançat molt. Quan compares Dallas i Dinastía amb Los Soprano… Carai, poc li falta per tenir la jerarquia d’El Padrino. Hi ha qui opina que l’avantguarda audiovisual està més a l’HBO que al mercat de les sales comercials. I de fet, per exemple, Sexo en Nueva York és un gran èxit a la televisió i fracassa al cinema, no té la mateixa frescor. La televisió segmenta els públics i els fidelitza. Fins i tot les pel·lícules ja es fan més llargues perquè convé a les emissores de televisió per emplenar la seva graella.Tot és audiovisual. La paraula cinema ha quedat envellida, hem de parlar d’audiovisual. Això sí, sóc de la generació que sempre enyorarà les pantalles i cortines de vellut del Coliseum i que un petó es veiés sobre una superfície de cinc metres quadrats. T’omplia la retina. S’ha perdut aquesta litúrgia.

Quan Gubern va començar a parlar de còmics i de cinema, l’acadèmia, majoritàriament, ignorava aquestes manifestacions…frívoles

Sóc nen de la guerra civil i la postguerra. Tot i que vivia en una familia burgesa, i no tenia els problemes d’altres persones, l’ambient quotidià era sinistre, ple de capellans, militars, falangistes i mutilats de guerra. Néstor Almendros va dir: mai no criticaré el cinema d’evasió perquè pel.lícules com Horizontes perdidos m’han ajudat a sobreviure. Aquest cinema et permetia somniar despert i viatjar amb la mirada a Nebraska, a Xina. Ho vaig parlar amb Manuel Vázquez Montalbán i Terenci Moix. Aquell cinema ens va permetre sobreviure. I enamorar-te de la Virginia Mayo i de la María Montez, que van ser dos amors adolescents meus. Vam entrar al món del cinema com una forma d’evasió. A mi, el cine que més em va enganxar va ser el cinema negre, que no sabia que es deia així. Sóc un gran fan d’aquest cinema. Aquestes pel·lícules, en lloc d’acabar amb un petó … acabaven amb un cadàver.

Estudiós, professor, etc. Gubern també va estar a l’altre cantó del cinema. En va ser guionista. Igualment és un destacat teòric del món del còmic i…. va dirigir una col·lecció de cromos…

La meva primera experiència en el món de la imagte va ser perquè Bruguera, on hi havia un parent meu, em va oferir ser director de la secció de cromos. Vaig aprendre moltíssim. La darrera col·lecció que vaig fer va ser La conquista del Oeste. Amb el còmic vaig tenir tractes força aviat. Umberto Eco havia publicat als anys seixanta Apocalípticos e integrados. Vaig ser un estudiós primerenc de la cultura de masses i de la imatge. Quan l’any 1973 publico El lenguaje de los cómics, de seguida es tradueix a Itàlia. El meu interès pel còmic va venir de l’amistat amb Enric Sió, a qui dedico el llibre. Era l’època del descobriment de la semiòtica. Teníem una reunió setmanal per discutir aquests temes i el llibre és el fruit d’aquestes converses.

Hi va haver un moment que la semiòtica semblava voler construir una gramàtica del cinema. Ara, com a molt, es parla de retòrica cinematogràfica. No sembla que la semiòtica hagi pogut explicar tot el que pretenia.

Hi ha modes culturals periòdiques. La primera moda cultural després de la II Guerra Mundial va ser la cibernètica. Tot eren models cibernètics i sistemes de retroalimentació. Després arribà la moda del l’estructuralisme. Tot eren estructures, des dels minerals a les novel.les. I després va tocar la moda de la semiòtica. Jo tinc una teoria una mica peregrina sobre per què s’ha oblidat tan injustament. No va prosperar perquè alguns van esperar un rendiment econòmic que no va donar. Creien que, especialmente, serviria per a la publicitat, per conquerir les ments i finalment es va quedar al guetto de les universitats.

També va portar el cineclub del SEU, el sindicat estudiantil falangista.

El SEU havia programat pel febrer del 56 una assemblea de cineclubs a Madrid. Josep Maria Castellet i Alfons García Seguí , que era del PSUC, havien dirigit el de Barcelona, però llavors estava sense direcció i una autoritat del SEU em va oferir dirigir-lo. Molts anys més tard vaig saber que aquella autoritat era militant del partit comunista. El PCE, seguint ordres d’Stalin, havia començat l’entrisme a les organitzacions franquistes. Vaig importar pel·lícules com Tierra sin pan, Éxtasis o Potemkin, que no es va poder programar i va circular per sessions privades.

I va rescatar dues pel.lícules de Benito Perojo.

Quan va morir, l’any 1974, la revista Destino em va demanar una necrològica. En sabia poc de Perojo, però Ricardo Muñoz Suay, militant comunista a qui Perojo va ajudar quan va sortir de la presó, m’explicava que era un home liberal, obert. I vaig fer un article que es deia Benito Perojo un liberalismo frustrado. Aquest article va merèixer una rèplica des de l’Arriba de Marcelo Arroita-Jauregui dient que polititzava la figura de Perojo. I vaig pensar que un dia el replicaria. Al cap dels anys, quasi vint, vaig tenir l’oportunitat de treballar en un llibre sobre Perojo. Vaig investigar a diferents filmoteques i a París vaig descobrir les còpies de dues pel.lícules de Perojo, El negro que tenia el alma blanca i La bodega, protagonitzades per Concha Piquer. S’havien perdut, arxivades pel títol de l’estrena francesa.

Román Gubern va ser membre actiu de l’Escola de Barcelona (EB) que, tant estèticament como políticament, es definia per oposició amb Madrid, però també per oposició a una idea nacionalista de cinema català. Nunes sempre deia que feia cinema de Barcelona, no català.

A l’EB, hi va haver una fractura amb la gent com Pere Portabella que sempre ha reivindicat la catalanitat del seu cinema enfront de la nostra reivindicació de cosmopolitisme. Sembla molt cursi dir que un és cosmopolita. Però he treballat a París, Boston, Venècia, París, Los Angeles, Roma...i ara mateix, em sento, perdona la cursileria, ciutadà occidental. No puc evitar-ho.

L’interès pel que va ser l’Escola de Barcelona continua viu. Fa poc m’han demanat un pròleg per a un llibre francès sobre l’Escola. El nom l’agafa de l’ Escola de Nova York. Era clar que l’EB no es volia identificar amb el cine català. El catalanisme es veia com un moviment burgès, conservador, pujolista. Cap de nosaltres estàvem en aquesta línia. EB neix com a negació del cinema català i això provoca l’enemistat de Miquel Porter Moix que sempre atacava les nostres pel·lícules. El film iniciàtic va ser Fata Morgana, que neix de la frustració de Vicente Aranda amb Brillante Porvenir. Gonzalo Suárez volia fer un documental sobre Teresa Gimpera, una icona fetitxe de la cultura de masses i finalment va ser una altra cosa...Va haver-hi una baralla entre ells dos, el mític cop de peu al cul que va donar Aranda a Gonzalo Suárez. Muñoz Suay, que era el teòric de l’EB, va fer una metàfora a Fotogramas dient que l’EB era un metro del qual s’entrava i se’n sortia quan es volia. Quan es va estrenar Fata Morgana vaig publicar un article a Nuestro cine que es deia Fata Morgana epifenómeno de una cultura en crisis i em vaig inventar una teoria, tot i que no n’estava gaire convençut, era un encàrrec d’amics. Curiosament, s’ha convertit en un article legitimador, programàtic, d’aquell moviment.

Aquesta no va ser l’única tensió dins de l’EB. La publicació a Anagrama d’un llibre meu sobre el mcharthisme va suposar l’enfrontament amb el director de la col·lecció, Joaquim Jordà. Som als començaments dels setanta. Faig el libre per encàrrec d’Herralde i quan arriba a Anagrama, Jordà es nega a publicar-lo. Jordà militava a l’extrema esquerra i el seu argument era que el mcharthisme no tenia cap interès perquè era un conflicte entre feixistes i stalinistes. Herralde el va publicar contra la voluntat de Jordà i aquest episodi ens va distanciar amb en Jordà.

També va ser de la colla de la Gauche Divine. Juan Marsé, des de l’amistat i la ironia, va dir que era, senzillament, una manera de beure. Però al seu moment, finals dels seixanta començaments dels setanta, va suposar un capgirell cultural.

Va ser una elit antifranquista, burgesa i culturalment modernitzadora i que, a més, s’ho passaven bé. La sexualitat ja era més lliure perquè s’havia inventat la píndola antibaby. S’ha fet molta frivolitat amb aquest tema, però, de dins de la Gauche Divine, en surten tres editorials (Tusquets, Anagrama, i la refundada Lumen), una nova generació d’arquitectes, la renovació de la fotografia (Pomés, Colita, Maspons). Ho reivindico. Hi havia una fecundació de noves mirades des de diferents fronts professionals. I a més, ens agradava follar i el whisky.