Selecciona Edició
Connecta’t

En què quedem: és bo o dolent?

Ibuprofè, ous, edulcorants... Quan la ciència canvia d'opinió

En què quedem: és bo o dolent?

Què li va passar al peix blau per passar de ser un dimoni nutricional a un aliment saludable? Per què els ous abans feien pujar el colesterol i ara no tant? Què falla quan es descobreix que un medicament àmpliament utilitzat és més nociu que no pas beneficiós? Tot està subjecte a revisió? És que no ens podem refiar de res? Començant per l'última pregunta: sí, en general ens podem refiar dels consensos científics que determinen les propietats d'un producte (no tant de les marques que els comercialitzen). Els estudis són cada vegada més precisos, les mostres poblacionals més grans, els errors que s'han comès en el passat tendeixen a corregir-se i cada vegada coneixem millor com funciona el cos humà. Seguint per la penúltima qüestió, la resposta també és que sí: tot està subjecte a revisió. És una contradicció? El filòsof Mario Bunge explica que, a diferència d'altres disciplines, les ciències investiguen i, per tant, descobreixen fets i generen idees noves que de vegades contradiuen els descobriments anteriors. “El Papa potser és infal·lible, però els científics no. No obstant això, els errors científics acaben detectant-se perquè, a diferència de la religió i de la pseudociència, hi ha lliure discussió i, quan apareixen motius per dubtar d'una idea o un procediment, s'examina o es reexamina”, argumenta.

La confusió entre correlació i causalitat és un dels principals motius per a la consolidació de coneixements erronis. Un exemple clàssic per entendre tots dos conceptes és aquesta afirmació veritable que porta a equívocs: els nens amb els peus més grans raonen millor que els nens que els tenen petits. Vol dir que els peus més grans fan millorar les habilitats cognitives? No, simplement els nanos amb els peus més grans tenen més edat. És senzill entendre que aquesta correlació no té causalitat, però en altres ocasions la intuïció ens porta a fer judicis erronis. Fins i tot els científics experts en salut han caigut en el parany i al llarg de la història han sostingut afirmacions que han resultat falses. L'exemple de l'ou n'és una. Es parteix d'una hipòtesi biològicament plausible: l'ou conté colesterol, per la qual cosa resulta versemblant que ingerir-ne contribueixi a augmentar els nivells d'aquest greix a la sang. Quan als anys setanta es van fer estudis epidemiològics (que mostren pautes de salut de grans grups de població) buscant la correlació entre el consum d'aliments amb colesterol i els seus nivells en humans, es va trobar que efectivament n'hi havia una. Així, la comunitat mèdica i científica va trobar raonable pensar que l'ou feia pujar el colesterol i va arribar a la conclusió de recomanar no més de tres ous per setmana. Avui qualsevol doctor o dietista ben documentat us dirà, en general, que en podeu ingerir tranquil·lament un al dia.

Es publiquen els estudis que interessen a qui els encarrega. N'hi ha d'altres, però no es publiquen. És el que s'anomena “la fal·làcia de l'evidència incompleta”

El gran dilema del vi

El nutricionista Juan Revenga explica que moltes de les recomanacions que es fan parteixen d'aquest tipus d'anàlisi: “S'estudiaven dues variables i un resultat, i es formulaven recomanacions en funció d'aquests. No es tenia en compte que també hi ha una infinitat de paràmetres que no considerem; pot ser que no hi hàgim pensat i també hi influeixin o que, segons qui hagi fet l'estudi, no els hagi volgut veure”.

Revenga posa un exemple que barreja diversos ingredients que donen com a resultat conclusions errònies: el cas de l'alcohol. Està relativament consolidat que una copa de vi al dia és saludable. Hi ha estudis que mostren que els qui la ingereixen tenen, de mitjana, menys problemes cardíacs que els qui no ho fan. I la indústria ha procurat, per diverses vies, que tothom s'assabenti d'aquests resultats. “Però, per començar, el dany que produeix l'alcohol és molt superior als beneficis que pot comportar, és un producte tòxic altament deleteri. És cert que té certes substàncies que biològicament poden ser beneficioses, però les quantitats que caldria ingerir fan que sigui contraproduent. A més, són tants els riscos de consumir-ne que no convé aconsellar-lo”, explica Revenga. Això és així fins al punt que la UE ha prohibit que l'etiquetatge de begudes amb més d'1,2% d'alcohol en la seva composició continguin recomanacions saludables. “Nous estudis semblen mostrar que la correlació entre el consum moderat d'alcohol i la longevitat té més a veure, de fet, amb la qualitat de vida dels qui en consumeixen”, afegeix. És a dir, no és el vi el que fa viure més, sinó que es dóna la circumstància que les persones que beuen quantitats moderades de vi solen tenir bona qualitat de vida, gaudeixen d'una salut avançada i de feines físicament segures.

En el cas de l'alcohol, com en el de molts altres, intervé el que en anglès s'anomena cherry picking (la traducció literal seria una cosa així com collir cireres).

Només les millors cireres van al cistell

Es realitzen moltes investigacions que no es publiquen. Si la indústria del vi o de la cervesa fa una anàlisi metodològicament correcta que conclou que el seu producte causa determinats mals, és molt probable que el fiquin al calaix i no vegi mai la llum. Només escolliran les cireres vermelles i maques, els estudis que troben correlacions positives, no les cireres pansides. És la fal·làcia de l'evidència incompleta el que ha portat a assumir durant anys suposades veritats que han resultat no ser-ho. El metge i divulgador científic Ben Goldacre, en el seu llibre Mala farma (editat per Paidós) fa una brutal crítica a les farmacèutiques per executar aquesta pràctica. Posa com a exemple el Reboxetine, un antidepressiu que ell mateix prescrivia. Ho va fer durant molt de temps després d'haver-se documentat àmpliament amb tota la literatura mèdica disponible. El problema era que també hi havia molta que es trobava oculta. El metge explica en el seu llibre que només s'havia publicat una quarta part dels estudis. Quan va descobrir les conclusions de les altres anàlisis, es va adonar que els efectes secundaris eren pitjors que el suposat bé que aportava el medicament, perquè, de fet, el Reboxetine “no funciona”. Per això, Goldacre proposa una legislació en la qual sigui obligatori publicar totes les investigacions que es realitzen. En casos com aquest, estaríem parlant directament d'una mala praxi, gairebé d'una estafa. No falla la ciència, sinó els qui la practiquen, com passa amb les anàlisis errònies.

En què quedem: és bo o dolent?

Juan de Mata Donado Campos, metge i, entre altres càrrecs, professor de l'Escola Nacional de Sanitat i del Centre Nacional d'Epidemiologia de l'Institut de Salut Carlos III, reconeix que en la fase de disseny i anàlisi d'un estudi epidemiològic es poden cometre errors i, de fet, se'n cometen. “Quan es produeix un canvi de paradigma no es basa en el resultat d'una sola investigació, sinó en els resultats de moltes realitzades per diferents investigadors i a diferents tipus de població, de manera que és impossible que en totes s'hi cometin errors”. Això no només es realitza amb estudis epidemiològics, sinó amb qualsevol investigació. És el que s'anomena metaanàlisi: s'examinen tots els estudis sobre un tema, es ponderen en funció de les mostres (els subjectes que han participat en cadascun) i s'extreuen conclusions més estables que les que pugui donar un estudi aïllat. Moltes falses creences (més de la població en general que de la comunitat científica, que no se sol fiar de qualsevol publicació) provenen de dades aïllades que poden resultar d'una metodologia incorrecta, ser incompletes o resultar contradictòries amb la majoria d'estudis realitzats a posteriori.

Aquí els mitjans de comunicació també tenen la responsabilitat d'examinar si el que publiquen és realment digne de crèdit, com denuncia Goldacre en el seu primer llibre, Mala ciencia (editat per Planeta). Així, les conclusions d'una metaanàlisi assenyalaran veritats més estables. Això passa, per exemple, amb els greixos saturats. Una investigació recent conclou que, probablement, no són tan dolents com s'havia pensat fins ara. “Això no vol dir que siguin bons”, remarca el nutricionista Revenga.

Si veieu un producte que assegura en l'etiqueta que ajuda a fer baixar el colesterol o que reforça el sistema immunitari, desconfieu-ne

Per molt complets i ben fets que estiguin els estudis, fins i tot les metaanàlisis, s'acostumen a realitzar entre centenars o milers de persones en el millor dels casos. Pot passar que reaccions molt específiques no hi apareguin. Juan Ramón Castillo, president del Centre Andalús de Farmacovigilància, explica que quan l'exposició es porta a centenars de milers o milions de persones poden sorgir problemes estranys. “Que no són segurs els medicaments? Quan són comercialitzats, les agències han fet l'avaluació del benefici risc com a favorable. Els sistemes de farmacovigilància [a Espanya hi ha un centre a cada comunitat autònoma] treballem amb sospites que ens notifiquen pacients i metges. Quan en tenim, investiguem si hi ha una causalitat que provi aquesta associació. Són necessaris processos d'ampliació de senyal, informes en el sistema espanyol de farmacovigilància, presentar-los a l'Agència Europea del Medicament… Mitjançant un sistema d'avaluació es determinarà si la relació risc-benefici canvia, la qual cosa pot variar la prescripció del fàrmac a un grup de població concreta, a tothom, o fins i tot suposar-ne la retirada”, explica.

El futur són els big data

Un exemple de gran impacte va ser la retirada el 2001 d'un medicament amb cerivastatina contra el colesterol després que es detectessin problemes musculars, astènia, debilitat i increment de sensació de fatiga que podien arribar en casos greus a insuficiència renal o ser fins i tot mortals. Són exemples que alguns poden esgrimir per denunciar que estem exposats a molts perills, però que la comunitat científica utilitza per explicar que el sistema funciona i que els riscos són cada vegada menors. I segueixen perfeccionant-se. Donado Campos assegura que en un futur proper s'imposarà la utilització dels big data (grans quantitats de dades) i això, “juntament amb la utilització massiva de la geolocalització, provocarà un canvi de paradigma en el disseny i l'anàlisi dels estudis epidemiològics, ja que la gestió d'aquestes dades superarà la capacitat del programari habitual per recollir-les i analitzar-les en un temps raonable”. I afegeix: “Amb aquestes noves capacitats serem capaços d'identificar el lloc exacte d'aparició i el nombre de casos de malalties transmissibles, determinar qui influeix sobre el nostre comportament per guanyar pes o tenir una vida més saludable”.

Desconfieu de l'etiquetatge: el truc de l'asterisc

Si veieu una etiqueta amb al·legacions saludables, sospiteu-ne. És la recomanació de José Manuel López Nicolás, professor de la Facultat de Biologia de Múrcia i autor del guardonat blog divulgatiu Scientia, des d'on carrega durament contra una indústria que, segons diu, intenta enganyar el consumidor. La pregunta que es fa és: “Per què les autoritats no ho eviten?”. El sistema és el següent: perquè una etiqueta tingui una al·legació saludable, com ara que el producte fa baixar el colesterol o és bo per a les defenses, ha de contenir determinades substàncies per les quals l'Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA, en les seves sigles en anglès) hagi aprovat aquestes recomanacions. Fins al moment, s'hi han presentat 2.245 productes, dels quals, després d'analitzar-los, l'EFSA només ha autoritzat 250 recomanacions saludables, és a dir, un 11%. Un exemple de recomanació saludable aprovada és que els esterols, presents en algunes begudes, ajuden a baixar el colesterol. Un altre que la vitamina B6 ajuda a les defenses.

López Nicolás explica que la gran majoria dels productes són legals perquè els eslògans que utilitzen són literalment els que ha aprovat l'EFSA. “El problema és que fan referència a un ingredient que es troba en una quantitat mínima, però tota la publicitat es basa entorn d'un altre ingredient que no hi té res a veure i que és pel qual es paga. Per exemple, la vitamina B6, que acostuma a acompanyar els productes amb lactobacils. Aquesta vitamina és la que ajuda veritablement a les defenses. Però un plàtan, que no té etiqueta, té el triple de vitamina B6”, explica. És el que anomena el truc de l'asterisc. El problema és que ni tan sols totes les etiquetes que veiem respecten aquest límit de complir la llei per l'asterisc. Una vegada es comercialitzen els productes, la competència inspectora i sancionadora és de les comunitats autònomes. En una campanya que va dur a terme la Junta d'Andalusia l'any passat, gairebé el 40% d'etiquetes de productes saludables i nutricionals no complia amb la normativa comunitària. Greixos comestibles, plats cuinats i conserves acumulaven el nombre més alt d'incompliments, que estan considerats infraccions de caràcter lleu i els correspon una multa d'entre 200 i 5.000 euros.

Edulcorants, un cas a banda

Els edulcorants artificials fa molt de temps que són al punt de mira de científics i consumidors. És una creença estesa que provoquen càncer, però la veritat és que els marges de seguretat que ha provat la ciència donen marge per prendre més edulcorants dels que una persona normal pot ingerir sense preocupar-se per la seva salut. Recentment s'ha fet públic un estudi (liderat per l'israelià Eran Elinav, de l'Institut Weizmann, i publicat a Nature) que no té a veure amb aquesta malaltia, però que torna a posar la salubritat d'aquestes substàncies en dubte. Assegura que alteren l'equilibri bacterià del sistema digestiu i que causen pujades de la glucosa en sang, la qual cosa pot provocar diabetis. Si això és cert, suposaria que els beneficis dels edulcorants com a substitutius de la sacarosa es diluirien. Tanmateix, la comunitat científica ha rebut aquest estudi amb escepticisme. En primer lloc, perquè està fonamentalment basat en ratolins. El doctor en Bioquímica José Miguel Mulet explica que fa temps ja va haver-hi un “error important” quan es va dir que algun edulcorant produïa càncer de bufeta i el veritable problema va ser que no era extrapolable a humans. A més, en aquest estudi es fa un assaig posterior en persones, però només amb set individus, enfront d'altres amb 300.000 que no havien detectat aquests problemes amb els edulcorants. Hi ha dos problemes més: d'una banda, els nivells de concentració amb els quals es va fer l'estudi són molt més alts dels que una persona acostuma a ingerir en un dia i, de l'altra, que la investigació es va realitzar amb sacarina, per la qual cosa tampoc seria exportable a altres edulcorants artificials. Així, perquè hi hagi un canvi de paradigma pel que fa a la seguretat d'aquestes substàncies caldria obtenir evidències molt més sòlides.

 

Dolors musculars

Una de les teories més consolidades durant molt de temps sobre els dolors musculars després de fer un gran esforç és que es produeixen per la cristal·lització d'àcid làctic. Malgrat tot, era una explicació que la ciència ha desmentit: no s'ha trobat aquesta substància en aquests teixits i els qui tenen la malaltia de McArdle, que no permet produir àcid làctic, també tenen aquests dolors. Els remeis, com l'aigua amb sucre, són també falsos. La teoria més consolidada és que es deuen a microruptures musculars.

Ibuprofè

L'ibuprofè es un dels medicaments més utilitzats i que formi part d'aquesta llista no vol dir que s'hagi descobert que és nociu. Però sí que és veritat que en dosis molt altes i durant un ús perllongat pot ser perjudicial per al cor. És una qüestió que l'Agència Europea del Medicament està estudiant actualment. Així que, com passa amb gairebé tot, sembla que no convé abusar-ne.

Dos litres d'aigua al dia

Molts metges us recomanaran que bebeu uns dos litres d'aigua al dia per estar saludables. És una quantitat que no té cap documentació científica que l'avali. La font sembla ser una recomanació del 1945 del Consell d'Investigació Nacional dels Estats Units (NRC), que s'ha malinterpretat i gairebé sacralitzat avui dia.

Greixos saturats

Són com el dolent de la pel·lícula. Tots hi estan en contra perquè durant molt de temps s'han relacionat amb afeccions cardíaques. Bons no són, això és evident, però una metaanàlisi recent posa en dubte que siguin tan nocius com s'ha suposat. La seva conclusió és que "les proves actuals no donen suport clarament a les recomanacions cardiovasculars que animen a fer un elevat consum de greixos poliinsaturats i un baix consum de saturats". 

Peix blau

Fins als anys seixanta, aproximadament tot el que era greix es considerava dolent. Així, el peix es va classificar en dos: el bo, el blanc, amb uns percentatges de greix que són mínims, i el menys saludable, el blau, que té unes quantitats que ronden el 15%, menys que la majoria de les carns no magres. No s'entrava en matisos sobre els tipus de greixos fins que es va descobrir que els omega-3 que conté el peix blau són cardiosaludables.

Ous

“L'ou és un aliment excel·lent que ha estat tractat injustament. Tot i que és cert que el seu contingut en colesterol és alt, és un error culpar un sol aliment de l'augment dels nivells del que es coneix com a colesterol dolent. El consum d'àcids grassos saturats és un factor molt més rellevant que la ingesta de colesterol dietètic. A més, els ous contenen lecitina, que, juntament amb altres components, ajuden a regular el colesterol”, explica el dietista Miguel Ángel Florido.