Selecciona Edició
Connecta’t

“A terra les muralles!”

De la presó Modelo només cal conservar la rotonda i el braç decorat per Helios Gómez

Fa anys, una veïna meva va decidir canviar-se de pis: se’n va comprar un just davant de la Model. En aquella època els nostres fills, de la mateixa edat, anaven al parvulari. La dona em va comentar que el pis per cert, preciós— era barat perquè les vistes eren les que eren, però que en dos o tres anys “allò” seria zona verda. Els nois ja han acabat la universitat i el màster, la Model continua allà i la meva amiga s’ha instal·lat en una caseta a la costa de Tarragona. La Model ha estat el gran tema d’aquests últims anys i no hi ha hagut alcalde que no en prometés el trasllat. Xavier Trias tampoc no ha faltat a la cita i acaba d’anunciar la futura desaparició de la presó; fins i tot ha marcat una data de l’any que ve per començar a aterrar una dependència secundària.

El debat de la Model és molt interessant i es divideix en dues parts. Què fem amb aquest artefacte un cop estigui buit i on posem els presos. Això és exactament discutir la ciutat, amb la derivada de decidir qui té veu en la disputa. Els barcelonins ja van viure aquest debat quan es van haver d’aterrar la Ciutadella i les muralles, una batalla antiga que es va sentenciar durant l’estret marge d’un govern liberal, contra el criteri militar de mantenir les posicions. El crit de A terra les muralles!” va ser progressista: el van entonar els higienistes, espantats pel nombre de baixes que causava la densitat d’una Barcelona tan constrenyida que no s’hi podia ni respirar. Per això no tenim avui una ciutat emmurallada per encantar els turistes. Va ser un encert. Va ser l’Eixample! Ho dic perquè els veïns volen conservar la Model com a recinte històric.

Aquest embalum el va construir el 1904 Domènech i Estapà, un arquitecte tan discret com eficaç, que li va donar la modernitat que justifica el nom amb l’estructura amb panòptic, que és un punt central des d’on es veu tot. Jo conservaria aquesta rotonda clau i un dels braços, el que està decorat o ho va estar— pel pres i artista Helios Gómez, que hi va deixar uns frescos en forma de Capilla Gitana que, si encara hi són, han de ser protegits. En aquest braç es pot posar tanta memòria com es vulgui. Però la resta hauria d’anar a terra. A terra les muralles. I aleshores sí, fer-hi equipaments. Servar una presó tan lletja és apostar més pel passat que per la vida: jo vaig ser una vegada a Wad-Ras, de visita, eh!, i el que més em va impressionar va ser que passessin el forrellat, catacrac, catracrac, a cada porta que jo traspassava. Anaven tancant al meu pas. Això es veu amb una sola galeria de cel·les fetes museu.

La Model ha de tenir equipaments, però no estaria malament

que tingués també pisos

Dit això, compte amb els veïns del barri com a àrbitres únics d’un espai de tota la ciutat. És la síndrome de les Glòries: donar-li la dimensió equivocada i la participació restringida— a una peça de notable centralitat. La Model ha de tenir equipaments, però no estaria malament que tingués també pisos, perquè no sempre que s’edifica hi ha especulació. O acabarem tenint una ciutat sense nous veïns i, pel que llegeixo, sense comerç històric: vull dir que estem construint una aberració. A veure si ens resultarà una ciutat de serveis i turistes amb els veïns vivint a Montgat, és una manera de dir. El debat de la Model ens implica a tots.

Finalment, on posem els presos? A la Zona Franca! D’acord, allò és el salvatge Oest, hi ha terreny per al que sigui, però la Zona Franca també és un barri, o dos si compten la lenta aparició de la Marina del Prat Vermell, un nom molt més poètic. És un barri llargarut, bàsicament estructurat per un passeig colonitzat per grans instal·lacions: un barri estrany amb un parc sensacional, enigmàtic, a la part de dalt. Can Sabaté els veïns li diuen “dels estels”— està tancat sobre si mateix i té una piràmide, una cascada i una columnata, però res no es veu fins que no hi has entrat: és un espai desconegut ple de gent del barri. Ningú va a la Zona Franca si no és a comprar eines, a passar la ITV o a alguna cosa semblant. El barri té el metro pendent des de fa segles i encara li tocarà esperar.

Barcelona va expulsant els seus problemes a la perifèria; abans els enviava al municipi del costat, però el Fòrum ja va marcar la pauta d’assumir la merda, amb perdó, i va deixar la depuradora on era, només que coberta per aquesta gran plaça buida, la de la placa solar. Sembla una bajanada però va ser una gran revolució conceptual. Ara estem davant una operació similar, amb l’agreujant que les dues presons restants, totes dues a la perifèria, sembla que es queden on són. Si la nova presó se situa prop dels veïns de la Zona Franca, és una mala jugada; si es posa lluny, el problema és per a les famílies, o no heu vist les cues a la porta de la Model, els diumenges al sol? Aquest tema ha estat llargament debatut amb els veïns de l’Eixample: ho han preguntat als veïns de la Zona Franca? O hi ha veïns més veïns que uns altres veïns?