Selecciona Edició
Connecta’t
MEMÒRIES EN BLANC I NEGRE

Pizzinato, el petit Nicolás de l’Espanyol

Un curiós cas que es va produir el 1948, els protagonistes del qual van ser l'Espanyol i un senyor que va dir que era i es deia Alberto Pizzinato, celebritat del futbol transalpí

La pàgina del 'Marca' del 15 d'agost del 1948 en què s'anuncia el fitxatge de Pizzinato. Ampliar foto
La pàgina del 'Marca' del 15 d'agost del 1948 en què s'anuncia el fitxatge de Pizzinato.

La peripècia del petit Nicolás, aquest nen popular audaç, que fica el nas a tot arreu i que ha trepitjat els principals salons d'aquest país a força de retòrica, em serveix per desempolsar un curiós cas que es va produir en el futbol, en un temps tan llunyà com el 1948. Van ser-ne protagonistes l’Espanyol i un senyor que va dir que era i es deia Alberto Pizzinato, italià de nació, i que es va presentar a si mateix com una celebritat del futbol transalpí.

La qüestió va ser curiosa. M'ho va explicar fa un temps el meu amic Bernardo Salazar i pot trobar-se a Mundo Deportivo i Marca a partir de mitjan agost del 1948.

Un bon dia es va presentar a la frontera de Port Bou un senyor molt empobrit. Deia que era italià, que estava fugint dels comunistes, que era futbolista de professió i que buscava asil polític a Espanya. Se’l va traslladar a la comissaria de Figueres, on va completar un relat novel·lesc. Havia hagut de fugir d’Itàlia perquè havia estat un conegut partidari de Mussolini, i per aquest motiu el moviment comunista, tan fort en la Itàlia de la postguerra, l’hi tenia votada. Havia estat, explicava, un jugador de gran mèrit. Extrem esquerre, tot i que també podia jugar de davanter centre. Havia estat titular de la selecció olímpica d’Itàlia el 1936, als Jocs Olímpics de Berlín. Havia jugat després com a professional a l’Ambrosiana, fent ala amb Silvio Piola. L’Ambrosiana és com es va anomenar l’Inter els anys de Mussolini, perquè el nom d’Internazionale podia evocar el concepte de la Internacional Comunista. L’Ambrosiana era un dels grans equips d’Itàlia, i Piola, un dels fenòmens de la història. Piola tenia fama universal. Haver fet carrera amb ell era tot un aval.

També va declarar que durant la guerra havia pertangut a l'arma d'artilleria i combatut en diferents fronts. L'ensorrada final de l’Eix l’havia enxampat a Alemanya, d'on havia fugit de l'onada russa fins a arribar, a peu, a Itàlia. Allà el van empresonar els comunistes durant un temps. Quan va recuperar la llibertat, li van confiscar un bar restaurant que havia muntat amb els seus estalvis de professional abans de la guerra i no el van deixar jugar. L’acusaven de col·laboracionista. Se’n va anar llavors a Luxemburg, a intentar una nova vida com a entrenador, però allà es va sentir vigilat. Havia vingut a Espanya, altre cop caminant (des de Luxemburg!) i passant gana i calamitats perquè sabia que només a Espanya podia salvar-se dels comunistes.

Va dir que estava fugint dels comunistes i es va presentar com una celebritat del futbol italià. Era el 1948

Després d’aquesta declaració tan sensacional, el van enviar de Figueres a la presó Model del carrer Entença de Barcelona, no com a detingut, sinó com a hoste que calia considerar. D'aquí el van traslladar a la presó Model de les Rambles. Allà li van donar roba, llit i menjar.

El primer que es va assabentar de la presència a la ciutat d'aquesta espècie de Rocambole del futbol va ser l’Espanyol, que es va entusiasmar. Un crac italià no era qualsevol cosa. Itàlia havia guanyat el Mundial el 1934 i el 1938, i entre una cosa i una altra, el torneig futbolístic del 1936, a Berlín. Era el primer torneig de futbol olímpic en què havien participat només aficionats. La persistència del futbol a colar-hi professionals havia acabat amb la seva expulsió del Moviment Olímpic. A Los Angeles, el 1932, no va haver-hi futbol. Va tornar a Berlín, tots aficionats. Pizzinato, amb 29 anys, quan va aparèixer a Espanya, en devia tenir 17 quan es van fer els Jocs Olímpics de Berlín. Molt jove, però tractant-se d'un aficionat no sorprendria tant. Itàlia va guanyar el títol, ja que va vèncer Àustria a la final, 2-1 a la pròrroga, davant 85.000 espectadors. D'aquella selecció olímpica, en van saltar uns quants a l'equip que va guanyar després a París el Mundial del 1938. Era tot un aval. I més ,el de l'ala amb Piola. I perseguit pels comunistes, per a més informació. Una rara avis.

Així que l’Espanyol li va oferir un contracte, sense cap mena de comprovació. En aquella època, d'altra banda, no era fàcil comprovar alineacions d'altres països, ni hi havia grans contactes internacionals pels quals circulés aquest saber. I menys amb dues guerres, la nostra i la Mundial, entremig.

L'11 d'agost, Pizzinato va signar per l’Espanyol. Aquell mateix matí va anar a interessar-s’hi a la presó Model el Girona, que acabava de pujar a Segona. Va fer la gestió a través de l’entrenador, Carlos Plattko, germà del cèlebre porter que va cantar Alberti. A la tarda s’hi va presentar Agustín Montal, president del Barça. (El seu fill també ho va ser, molt més endavant. Amb ell va venir Cruyff). Però el jugador ja era de l’Espanyol, el president del qual, Paco Sáenz, que havia arribat al càrrec per Nadal, no cabia a la pell. L’Espanyol tenia un equip arregladet, amb jugadors estimables, singularment Trías, Teruel, Parra, Rosendo Hernández i Artigas. Havia estat finalista de Copa el 1947. Potser Pizzinato era l'empenta que necessitava.

L'11 d'agost, Pizzinato firma per l'Espanyol. Aquest mateix matí va a buscar-lo a la presó Model el Girona

La notícia del fitxatge va aparèixer a la primera pàgina de Mundo Deportivo, el 12 d'agost. Pizzinato va ser allotjat a la Manigua, un palauet colonial, envoltat de palmeres, on hi havia les oficines del club i unes quantes habitacions. Estava situat darrere d'una de les porteries de Sarrià. L’administrava, el cuidava i hi habitava la família de Crisanto Bosch, extrem gloriós de l'equip abans de la guerra. Allí va passar a viure, a cos de rei i a resguard de comunistes, l'heroi d'aquesta història.

Va demanar una mica de temps per enfrontar-se a la pilota. Estava massa debilitat. Necessitava enfortir-se. Així que el van omplir de filets i paelles en gran quantitat. Ell sortia a trotar al camp, encara que no gaire intensament, per no fer-se mal.

El Marca del 15 d'agost es va fer ressò del cas a la portada. El reportatge explicava la peripècia i incloïa una breu entrevista amb ell, en què es declarava molt agraït:

— Fa any i mig que no jugo; però quan guanyi una mica de pes i m'hagi recuperat, crec que podré oferir un bon rendiment i recordar amb encert les meves millors temporades, quan feia ala amb Piola. Tinc 29 anys, no em considero veterà... I només vull demanr-li que faci patent el meu agraïment emocionat a tots els que m'han rebut amb els braços oberts, fent alt honor a la reconeguda hospitalitat espanyola i a la germanor de l'esport, que no coneix més lluites que les dels terrenys de joc.

Es va fotografiar amb l'uniforme de l’Espanyol, per a la col·lecció de cromos d’Ediciones Deportivas ALG. I hi va ser inclòs amb el seu historial.

Va demanar més temps per enfrontar-se a la pilota. Estava massa debilitat. Necessitava enfortir-se. Així que el van omplir de filets i paelles en gran quantitat

Pepe Espada, l'entrenador, va pretendre convence’l perquè el dia 28, quan ja feia més de dues setmanes que es relaxava, jugués almenys una mica en un amistós a Granollers. Però s’hi va resistir. No estava a punt, temia fer el ridícul. Ell preferia seguir a la seva: bona taula, bon llit i voltes per Sarrià, que era com el jardí de casa seva.

Va passar una altra setmana i a Pepe Espada se li va acabar la paciència. Un dia el va agafar del clatell per dir-li que o jugava en el partidet de titulars contra suplents o se n'anava en aquell mateix instant. Només llavors va cantar. No era futbolista, no ho havia estat mai. Ni Berlín, ni Piola, ni res. Però podia servir al club per fer alguna tasca...

Com que l'única tasca per la qual havia servit era per endrapar les paelles i els filets de la senyora de Bosch, van fer que toqués el dos. L’Espanyol no va donar explicacions. Tampoc no apareixen a la premsa. Vergonya, m’imagino.

De la seva carrera en el futbol queda com a únic vestigi aquell llunyà cromo. No el busqueu en l'alineació d’Itàlia a Berlín, ni en cap de l’Ambrosiana. Ni de l’Espanyol, tampoc. Va ser el futbolista que no va existir mai.

Va ser el petit Nicolás del nostre futbol. L’única diferència és que van trigar menys a detectar-ho.

 

MÉS INFORMACIÓ