Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA

Les frases desfetes

Els recursos més expressius de la llengua estan quedant relegats al nivell de gracieta

Mala peça al teler, tenen les frases fetes. Algú (que surti, que doni la cara!) deuria dir que les frases fetes fan carrincló, petit, provincià, i de mica en mica han anat desapareixent dels estàndards comunicatius actuals, tan moderns, dinàmics i audaços. Per què has de dir que arribes a misses dites si pots dir que fas tard! Quatre caràcters a canvi de quatre mots, tot un exemple d’eficiència en un món on cada lletra compta. Algú (i aquesta anècdota és verídica) li va dir a una persona que tenia al costat, contemplant un determinat succés: “Això acabarà com el rosari de l’aurora”. I l’altra que va i diu: “No ho sé, no l’he vista”.

Una persona manipula un teler en una fira.
Una persona manipula un teler en una fira.

Les frases fetes són sempre resultat de la fossilització en el lèxic de les formes de vida. No tot és expressable amb paraules, per moltes que en tinguem, de manera que molts matisos, connotacions o fins i tot ironies busquen en objectes quotidians i en dinàmiques domèstiques fórmules perifràstiques que, poc o molt, donen color a l’expressió, l’enriqueixen, i confereixen una lluminositat de què les paraules, totes soles, de vegades estan mancades. La mateixa frase inicial, tenir mala peça al teler, ve de quan la primera indústria catalana era el tèxtil, de la mateixa manera que arribar a misses dites deu provenir de quan anar a missa era més freqüent que ara. I quan diem que el més calent és a l’aigüera podem imaginar alguna menja que convenia tenir primer en remull (llegums, per exemple), de manera que així estàs dient que tot està per fer encara.

Si les formes de vida incideixen en aquestes expressions, en bona lògica els canvis en els costums acaben aportant un bon cabal de noves frases fetes que demostren que els recursos expressius d’una llengua són infinits, i que som nosaltres els que ens els limitem, a 140 caràcters o a 3.500, tant és. La tecnologia dels últims decennis n’és una bona mostra, amb casos com posar-se les piles, tenir l’antena posada o canviar de xip, i també el món del futbol ha estat molt productiu, amb llançar pilotes fora o casar-se de penal. I què me’n dieu dels armaris, dels quals surt tot de gent que revela la seva condició homosexual i que ara ja s’aplica a d’altres perfils, com per exemple els independentistes que no fa tant no n’eren.

I tanmateix, malgrat aquesta productivitat colorista de la llengua, algunes pràctiques periodístiques s’han acomodat a pervertir l’ús de la frase feta llevant-li tot el sentit figurat i emprant-la precisament dins el camp semàntic en què s’origina el terme, tot buscant un gir simpàtic, alegroi, una picada d’ullet al lector que ben sovint és desafortunada i infeliç. Són les frases desfetes. N’hi ha molts casos, d’aquests. Si diem que plou sobre mullat, és que sobre un mal s’esdevé el mateix, o un de semblant, però un home del temps no hauria de dir-ho justament quan fa dies que plou. I no se n’estan, de dir-ho. Amb aquest capteniment, l’única cosa que aconseguim és depurar les expressions del sentit autèntic de la frase feta (el sentit figurat, de fet) i acabar emprant aquestes fórmules com un recurs estilístic per resoldre titulars amb tota la droperia. Fa uns dies, en un diari, un titular anava en aquesta línia: “El Saló Nàutic confirma que la crisi plega veles”. El redactor encara deu estar rient de la pensada. Com si, per parlar del món del teatre, diguéssim que la crisi abaixa el teló; o si, volent ser optimistes sobre el futur de l’agricultura, afirméssim que de més verdes en maduren; o si, per recomanar un restaurant, aconselléssim de sucar-hi pa.

No sé si en aquests mitjans demanen l’opinió dels lingüistes de la casa sobre aquesta mena de titulars; que ho facin, no hi són només per corregir faltes.