Selecciona Edició
Connecta’t
ANÀLISI

La transició blaugrana

Tot i ser el líder de la Lliga, fins a cert punt és comprensible que el Barça hagi perdut al Bernabéu. El Madrid ja té l’equip fet, més que res perquè Ancelotti està acostumat a adaptar-se a les circumstàncies que dicta Florentino, com ara que James i Kroos juguin en comptes de Xabi Alonso i Di María. Pot alinear també Bale o Isco sense que passi res; ha anat creixent fins a guanyar la temporada passada la “décima” a Lisboa. Juga alliberat, pel plaer de jugar, i mai no morirà d’un atac d’estil, a diferència del Barça.

El blaugrana és un equip encara per fer, res de nou des de la darrera temporada de Guardiola. Aleshores ja es van veure problemes de cansament en el tècnic i els jugadors, com si uns estiguessin tips dels altres i fos necessari un canvi, una sacsejada com la que hi va haver després de Rijkaard. Tito Vilanova va fer un pas endavant i va iniciar el que definia com a “etapa de transició”. El tècnic català va afavorir la descompressió al vestidor i els jugadors es van fer un fart de marcar gols.

L’obra de Vilanova va quedar condicionada i interrompuda per la malaltia. Hi va haver una mena d’autogestió consentida dels jugadors, protagonistes a les àrees, campions novament de Lliga amb la xifra rècord de 100 punts. Malgrat que no va poder intervenir sempre que va voler, amb menys volum de treball al camp, la presència de Vilanova garantia el sentit comú, el respecte a l’estil de joc, el coneixement del que més li convenia a l’equip. No se sabrà mai fins on hauria pogut arribar el Barça amb Tito.

Ningú no culparà Luis Enrique de la derrota a Madrid, però sí que se li demanarà que prengui decisions

El seu substitut tampoc no va poder fer les coses com segurament hauria volgut. Martino es va fitxar de pressa i corrents per recomanació de l’aleshores president Rosell. Va ser més espectador que protagonista, i si no se li van recriminar més coses va ser perquè es va trobar la plantilla feta i una manera de jugar que donava identitat a la institució. Entrenador del Newell's i del Paraguai, encara no se sap ben bé si li agradava de veritat com jugava el Barça o no va gosar canviar de model.

Martino se’n va anar sense pena ni glòria, de manera que la transició continuava pendent fins que es va contractar Luis Enrique. L’entrenador asturià sí que ha pogut planificar la llista d’altes i baixes, definir la manera de jugar, evolucionar o intervenir en l’estil. I aquí es on rau la seva responsabilitat. Ningú no el culparà de la derrota a Madrid, però sí que se li prega que prengui decisions. Pel que s’ha vist al Bernabéu, la transició encara és ben viva i els dubtes abonen la confusió.

Avui es continua parlant d’Alves, de Piqué, de Xavi, i no se sap quin paper han de tenir Rakitic o Mathieu. Queda per veure també si Luis Suárez, que sembla un molt bon futbolista, golejador i intel·ligent en els moviments, combina bé amb Neymar i Messi. Moltes incògnites encara, de manera que està bé demanar paciència a l’afició. A l’entrenador també se li ha de donar temps i fer confiança, però a canvi se li ha d'exigir responsabilitat i un full de ruta.

I de moment l’equip varia molt, és discontinu, depèn de qui juga. No fa la sensació de tenir un pla clar, sinó que segons quin futbolista entra té una personalitat o una altra. I això sí que és més preocupant per al barcelonista que la derrota a Madrid. La transició no pot durar tota la vida.

MÉS INFORMACIÓ