Selecciona Edició
Connecta’t

L’anorèxia masculina: ignorada, minoritària i diferent

Un estudi investiga les diferències que presenta la malaltia en homes i dones

L'anorèxia masculina suposa el 10% dels casos.
L'anorèxia masculina suposa el 10% dels casos.

L'anorèxia entre els homes és minoritària (amb prou feines suposa un 10% del total de casos) i passa més inadvertida que entre les dones (nenes, adolescents i joves, fonamentalment). Però malgrat que ha estat un trastorn ignorat durant anys, no només existeix, sinó que té les seves particularitats respecte a les noies. Per exemple, destaca la proporció d'homosexuals, que és superior entre els pacients homes. També hi ha diferències en les estratègies emprades per perdre pes per les víctimes d'aquesta disfunció de la conducta alimentària: en lloc (o a més) de recórrer a pràctiques com els vòmits, els homes tendeixen a desenvolupar altres comportaments, com l'obsessió per l'exercici. I fins i tot hi ha més casos de comportaments creuats amb la depressió i l'abús de drogues.

Aquestes són algunes de les conclusions a les quals han arribat investigadors de la Universitat de Mont-real, que s'han submergit en 24 estudis elaborats al llarg de 15 anys sobre els historials clínics de 279 pacients d'entre 11 i 36 anys per detectar els denominadors comuns entre homes i dones amb anorèxia i, sobretot, identificar-ne les diferències.

La investigació dirigida per l'equip canadenc i publicada a la revista Neuropsychiatrie de l'enfance et de l'adolescence destaca que els afectats dels dos sexes comparteixen el mateix terror per guanyar pes o l'obcecació malaltissa per portar el compte de les calories ingerides. Però incideixen en les discordances i hi reflexionen. Per exemple, respecte a la taxa superior d'homosexuals, els investigadors plantegen diverses hipòtesis, entre les quals suggereixen que està relacionada amb la importància que es dóna en la comunitat gai a l'aparença física, però també comenten que l'anorèxia podria ser un refugi davant dels conflictes derivats de la necessitat d'afrontar la identitat sexual del pacient. “L'anorèxia nerviosa seria una manera de retardar decisions o d'evitar afrontar dubtes sobre l'orientació homosexual”, planteja Laurence Corbeil-Serre, director de la investigació.

“És cert que aquests nois són un grup de risc”, comenta Gonzalo Morandé, cap de la Unitat de Trastorns de l'Alimentació de l'Hospital Niño Jesús de Madrid. “La tendència homosexual és un clàssic”, afegeix Enric Armengol, director mèdic del Centre de Prevenció i Tractament de l'Anorèxia i Bulímia (ABB) de Barcelona. “D'una banda, per les exigències de l'aspecte físic de la comunitat gai i els seus estereotips respecte al pes”, insisteix Armengol. “De l'altra, perquè aquests comportaments se solen donar en l'adolescència, durant unes etapes de desenvolupament personal en els quals estan definint la seva orientació sexual, i pateixen una tensió emocional que els fa més vulnerables a aquest tipus de comportaments”.

Morandé, per la consulta del qual han passat durant els últims 20 anys “més de 2.000 noies i més de 200 nois”, hi afegeix un altre grup de risc. Aquest especialista assenyala els nens amb sobrepès “que se senten rebutjats i passen d'un extrem a l'altre, especialment si tenen un caràcter obsessiu”. I també apunta cap als esportistes infantils d'alt nivell, alguns dels quals ha tractat: “Es crea una expectativa elevada respecte a ells, i si no estan a l'altura del nivell d'exigència que se'ls ha posat, se senten fracassats, i ho paguen amb el menjar i amb l'exercici compulsiu”.

Hi ha altres diferències a les quals no al·ludeix l'estudi però sobre les quals parlen tant Morandé com Armengol. Per exemple, les relacionades amb la reacció dels uns i els altres davant els tractaments per fer front a la malaltia. “En els homes la resposta és una mica més ràpida que entre les dones”, explica Armengol. “Sobretot en la primera fase de la teràpia, que és conductual [després es treballa més la personalitat], en la qual intentem aconseguir que el pacient recuperi una ingesta saludable i deixi de menjar en funció de com se sent emocionalment”. A què són deguts aquests comportaments diferenciats? “Potser té a veure amb el cervell emocional de l'home, que respon millor als missatges més directes i concrets”, comenta el psiquiatre del centre ABB. Hi ha una altra possible explicació: és freqüent que les nenes amb anorèxia siguin molt bones alumnes, mentre que els nois no són igual d'estudiosos, comenta Morandé. Acostumen a ser noies perfeccionistes i tenaces, ”la qual cosa es converteix en un inconvenient a l'hora de canviar els hàbits”.

La resposta al tractament entre els nois és més ràpida, sobretot en la primera fase, en què es busca recuperar una ingesta saludable

Enric Armengol, psiquiatre

Investigacions prèvies ja havien identificat problemes a l'hora de diagnosticar l'anorèxia o la bulímia en homes, a causa de la percepció generalitzada que es tracta de malalties de dones, la qual cosa confon tant les víctimes com els metges encarregats de detectar-ne els símptomes. La conseqüència per als homes és la falta de tractament i suport adequat, com apunta un treball de les universitats d'Oxford i Glasgow publicat al British Medical Journal a l'abril. Aquest aspecte, que la majoria de vegades juga en contra dels nois amb anorèxia, en ocasions pot ajudar-los en la recuperació. “De vegades els nois que arriben amb una consciència de malaltia baixa responen bé al tractament quan s'adonen que el seu problema no té res a veure amb ser feble o estrany, sinó amb un trastorn alimentari. Aclareixen les idees, es relaxen i reaccionen millor”.

En termes generals, dos terços dels malalts es recuperen, i necessiten un tractament llarg d'entre tres i cinc anys. El terç restant segueix amb alguna mena de símptoma i en el 5% dels casos, la malaltia es cronifica. “Aquests números es mantenen per igual entre homes i dones”, comenta el psiquiatre de l'hospital madrileny.